M'estimaves quan jo ja no t'estimava

M'estimaves quan jo ja no t'estimava.

M'has convertit en el teu àngel,
i sols sóc un manoll de paraules.
Entre les lletres m'amague,
i com sempre acabes trobant-me.

M'estimaves quan jo ja no t'estimava.

Una llum en la distància.
Un sol paisatge trist.
Dius que sóc la terra ferma,
per on passeges totes les nits.

M'estimaves quan jo ja no t'estimava.

Sóc el perfum de canyella als llavis,
l'esperança que de tu va fugír,
els records que dins de l'ánima
encara estan per sorgir.

M'estimaves quan jo ja no t'estimava.

Sóc la llàgrima brillant d'alegria,
que per les teua galta va esvarar
i es va perdre en el mar d'aigua salada
quant et vaig dir que et començava a estimar.

M'estimaves quan jo ja no t'estimava.

Sóc la persona més intensa,
que hajes conegut mai.
repleta d'errors i deliris
en la ment i en el pensar.

M'estimaves quan jo ja no t'estimava.

Sóc gràcies a que tu existeixes.
Pense perquè tu creus que ho faig.
T'estime perquè vol que t'estime,
el sentiment que em vas professar.

M'estimaves quan jo ja no t'estimava.

Es el que em repeteixes cada setmana.
Es el que jo vull que passe amb desij.
Perquè el meu verb està en passat,
I això vol dir que ara no existix.