Mans Netes, Mans Brutes

Sempre deien allà a la granja que un home havia de mantenir les seves mans sempre netes. Fins i tot després del treball al camp, de les jornades esgotadores, del sol inclement, de la sorra a la gola i a les ungles… Les mans netes. Una obsessió. "Joe, les mans netes -deia la meva mare, bona dona que feia els millors pastissos de maduixa de tot el fotut poble- o no menges!" Jo no vaig aprendre a mantenir-les netes. Per això ara em condueixen a sobre d'un burro amb les mans a l'esquena i una amorosa corda espera trencar el meu coll lligada a un arbre. Diuen que tens un erecció en trencar-se la columna. Una forma de redirigir la sang. Fenomen natural. Cap implicació sadomasoquista subjacent. Als meus ulls, una mica més de mofa per part de tot plegat, una mica menys de dignitat, si és que fora possible. Tot de fal·lus erectes en cossos morts. Depriment. Tot per tenir les mans brutes. Però hi ha taques que no marxen.

Tot va començar fa uns set anys. Érem jo, els meus dos germans -Gerald i Bobby- la meva germana -Lily- i el vell i la vella. Vivíem lliures com ocells, salvatges com cadells de llop excepte en època de collita i dies d'escola o església. Llavors els ferrocarrils arribaren i tot va canviar. Irisació de l'aigua. Un vell esquerp que vivia sol a una caseta de fusta a la que donava un petit llac va morir intoxicat en prendre aigua del seu pou. Per alegria de les grans companyies petrolieres, el vell va morir intoxicat de petroli i el petit llac presentava uns colors arcirisats denotant la presencia del preuat líquid a capes inferiors. Un dia el meu pare va veure de lluny a dos homes vestits de negre que es miraven el terreny des d'un turonet enfront de la nostra granja. Feien gestos amb les mans, dibuixaven imaginaries línees a l'aire. El meu pare, en pau descansin els seus ossos tossuts, mai havia estat gaire amable, i menys amb forasters, i encara menys amb forasters que ensumen al voltant de la seva terra. Els meus germans i jo ens ho varem mirar des de les finestres, els nassos esclafats contra el cristall. El vell va agafar la seva oxidada escopeta de dos canons i va dirigir-se als homes. Un d'ells, en veure'l pujant el turonet va atansar una mà de benvinguda que va rebre per resposta la boca dels dos canons de l'arma alçada i les imprecacions de la veu ronca del vell. Poc després els dos homes fugien camp a través. ¡Com estava de boig el bon vell! Aquell dia varem riure com mai. Però els homes de negre, que havien vingut amb el ferrocarril, varen tornar, acompanyats del sheriff i els seus homes. Déu beneeixi la justícia humana. El pare ens va tancar a tots a l'habitació per "parlamentar" amb els forasters i la meva mare va quedar-se amb nosaltres. Després d'una estona de silenci els crits del vell van arribar esmorteïts a l'habitació sobtant a la mare. Deia quelcom sobre "ningú em farà fora de la meva terra ni de la meva granja" i "per a mi tots els forasters es poden podrir, no valen ni el fem de la meva vaca". Després dels crits, els sorolls de passes dels homes sortint de casa, el pare va entrar a l'habitació amb la cara vermella com la punta de les seves cigarretes en xuclar el fum. Estava encès com un carbó i no s'entenia el que deia, l'hi rajava saliva, com un gos: ni les carícies de la mare el calmaven, cosa sorprenent per a nosaltres, que fins i tot després del dia en que el meu germà Gerald va cremar mig estable eren l'única cosa que podia calmar la fúria del vell tossut.

Amb el temps vaig saber qui eren els homes de negre i què volien del meu vell. Volien comprar les seves terres. Eren d'una de les big oils o supermajors que, fent prospeccions per la zona en base a la noticia de la mort del vell esquerp havia trobat una gran bossa de petroli subterrània. Era el temps del president Harding, de l'escàndol de la Teapot Dome. De vegades, sobretot a les nits, m'imagino que hagués estat de mi i els meus germans d'haver acceptat l'oferta dels empresaris. Potser ens hauríem pogut comprar una altre casa, millor que la nostra, i haguérem estat una família de bons nous burgesos convencionals, ens hauríem casat amb noies de pell blanca i fina -i la meva germana Lily amb un senyoret refinat- i els meus pares haguessin mort de vells. Però res d'això va passar. La tossuderia del meu pare, l'avarícia dels forasters i l'ignorància del poble ens van condemnar a tots plegats. Els empresaris varen tornar, per a ser rebuts amb trets del vell, i mostrant una sana prudència mai van tornar a trepitjar la nostra terra. Per a ells era simple: si no podien comprar la terra del vell comprarien la resta i ens aïllarien del món. Tots els propietaris, més tard o més d'hora, varen vendre. El petroli era l'or de l'època, i com aquell, feia embogir a la gent. La nostra Amèrica era densa i de color negra fosc. Les perforacions varen començar i el prat verd que havia conegut es va convertir en un erm dessolat. A l'escola cada dia acabàvem barallant-nos amb la resta de nens, pares dels quals no entenien la tossuderia ratllant l'imbecil·litat del vell. Suposo que la paciència dels empresaris es va acabar: una nit un grup d'homes va calar foc a la granja amb nosaltres dins. Només jo i els meus dos germans varem viure: els ossós dels pares i la Lily encara descansen a la terra que conté les tristes cendres d'aquella casa. Tres nens sense pares ni familiars, tres orfes sense esperança: resulta difícil mantenir les mans netes. El meu germà Gerald comptava setze anys i es va fer càrrec de nosaltres. Érem com llops. Les estrelles per únic sostre. Rondàvem les propietats dels veïns per matar una gallina, o un porc, robar menjar, agafar alguna cosa d'utilitat, i vivíem als prats, com nòmades. De fet no érem com llops, érem més hàbils, amb més giny, més temuts. El poble ens odiava però també ens tenia por i encarnàvem la seva mala consciencia. No entenien com tres orfes podien sobreviure sols, sense una llar, sense uns pares, sense un lloc al que dir llar... El meu germà Gerald va robar un Winchester semiautomàtic, no sé de qui ni d'on. Un sacerdot vestit com un corb impel·lit per l'altruisme es va apropar a nosaltres mentre robàvem fruita i Gerald va clavar-li un tret. Era inevitable. Gairebé després de dos anys de viure com animals, un dia varem decidir tornar a la granja, veure que en quedava d'ella. Quina fora la nostra sorpresa en trobar un extractor de petroli immens, ominosa figura erecte i negre contra el cel. Gerald va embogir i jo i el meu altre germà Bobby varem marxar abans de que ens veies ningú. Mentre corríem, soroll de trets a la nostra esquena. El meu germà Gerald també descansa amb els meus pares. Vaig fer el que vaig poder. Bobby era una càrrega constant. No acceptava la nostra situació i encara creia tornar amb els pares, creia que un dia tot tornaria a l'agradable rutina de sempre, el seu cap romania a un escenari irreal composat de memòries més càlides que un present gèlid i hostil. Sis mesos vivint com animals fins que el vaig abandonar. Encara em trenca el cor i em fa venir llàgrimes als ulls eixuts. "Aniré a per aigua al riu" Últimes paraules. Ningú em pot jutjar. Es l'únic de que em penedeixo.

En un món on la vida no val res, la mort té un preu. No recordo qui em va dir aquestes paraules però eren ben certes. Hi havia un munt de gent disposada a contractar a un individu per assassinar a un altre, cosa que per covardia o aparences ells mateixos no volien fer. Amb disset anys vaig matar al meu primer home. Era bo amb el revòlver. Ho tenia a la sang. Altres tenen el do de composar simfonies, altres de jugar a escacs, altres de pintar tempestes com Turner, altres d'escriure... Jo tenia el do de matar. No ho vaig demanar, em fou donat. I ho vaig fer, ho vaig fer fins a perdre el compte de vides a les que he tret l'alè. De vegades recordo els seus cossos caient. És estrany. L'únic que recordo. No hi ha cap diferencia per a amí entre disparar a un gos o a un home.

I aquí em trobo. Tots aquests ulls em miren amb menyspreu, escupen, m'insulten, riuen, espanten als nens parlant de mi. Soc el geperut de Victor Hugo. Soc la gitana de Victor Hugo. Soc Gavroche. Soc Raskolnikov i Vania de Dostoyevski. Soc Huckleberry i Tom Swayer de Twain. Soc Moll Flanders de Swift. Condemna'm i redimeix-te. Soc Oliver de Dickens. Si sé quelcom es que passin deu o trenta anys sempre hi haurà gent disposada a contemplar la condemna d'un altre, la tortura, l'aïllament, l'exclusió, l'execució, l'humiliació... Ells ho necessiten, necessiten dir-se: nosaltres som els justos, els purs, els innocents, els nobles, els honrats. Traçar una línea imaginaria i falsa. La única diferencia entre ells i jo és l'hipocresia i l'auto-engany. He acceptat la meva natura. La natura humana no canvia, només canvien les estructures socials que la contenen, basades en la culpa. La corda m'estreny el coll, rugosa, inevitable. La soledat. La por a la mort. Centenars de milers de nens naixent, centenars de milers de persones morint, ara mateix. No hi ha res pitjor que morir sol i abandonat, res més horrible. No els deixaré humiliar-me. No els donaré la satisfacció. Jo mateix puc tirar-me de l'animal. Por. Foscor. Dolor.