Mai més parxís

Sense reserves,
observo la presa.
Desplego l'arsenal,
i amb matemàtica precisió
injecto el verí en el moment adequat.
Un dard des de la distància.

Espero l'efecte. L'espero afectada.

Efectivament
encara funciona
...perquè negar-ho.
Hi ha estratègies que no cal canviar.

Em satisfà relativament,
patirà durant uns dies,
potser setmanes...
depenent de la profunditat del meu fibló.
I llavors s'adormirà sobre el llibre de pòcimes.
L'evidència de l'antídot,
-Lliçó 1, primer paràgraf-
no detectada pel subjecte en qüestió
em fa sentir millor, sens dubte.

Tot i que tinc molt clar
que tard o d'hora el descobrirà.
I llavors és precisament
quan no vull jugar mai més
a animals salvatges.
Ni a presa, ni a depredador...
perquè sempre acaba igual.

Es quan m'adono que
si no canviem les normes,
el parxís pot ser, encara, més avorrit.