Llàgrimes

De cop, em giro, i veig com ella plora. Discretament, amb el cap baix, però plora. Té la cara vermella i les seves llàgrimes van baixant per la seva galta, silencioses, com els seus plors mentals. No ha pogut més, no ho ha pogut evitar. Masses coses en poc temps.
Torno a aixecar el cap del paper, miro a la meva dreta. Ell, el que s'assenta al meu costat però ens separa el passadís; i recordo la conversa d'ahir a la nit amb ell. També va passar un cap de setmana inundat de llàgrimes. Un final inesperat, segons ell, però la guionista s'ho va pensar dues vegades, i davant el fracàs de l'últim capítol, va canviar d'opinió i va seguir amb la seva novel·la.
Miro a la meva esquerra, la meva companya de classe i la meva amiga. Unes setmanes abans tampoc passava per un bon moment. Tinc gravada al cap la frase que va dir-me a través del telèfon, entre sanglots: "Carla, necessitava explicar-ho a algú".
Però aquesta gent que està al meu voltant no és la única que últimament no passa pel millor moment de la seva vida. Ara mateix, durant l'hora del pati, una altra se sent enganyada i aquestes darreres setmanes les llàgrimes són protagonistes durant les seves jornades.
I em miro a mi. També he passat dos dies malgastant llàgrimes, sentint-me malament amb mi mateixa i enfadada amb el món. i recordo què li deia a una amiga fa un mes, quan l'havia deixat el xicot, i me n'adono com de difícil és entendre aquelles paraules que tothom et repeteix: "Oblida'l". No és tan fàcil, tothom ho sap, però quan un s'hi troba no vol acceptar-ho, no vol veure la realitat. I ho soluciona plorant. Tothom sap que no arreglarà res, però sí que es quedarà desfogat.