L'instant

L'instant màgic, l'únic, gairebé l'únic, era quan, en acomiadar-se, ella deixava que li mossegués la clavícula esquerra.
A vegades, l'instant esdevenia suprem. Quan ella, més que deixar-se mossegar, reclamava el gest.
La marca suau i de tons vermellosos que li quedava al coll era la senyal perquè tots dos somriguessin.
També era l'inici del comiat. Fins la propera. Fins que tornés a ploure.
Marxava del pis d'ella amb renovada energia i si encara plovia, les gotes damunt la pell del rostre li feien creure que notava la pressió sensual de les mans d'ella a l'esquena, la pressió dels seus llavis, aquella sensació inexplicable quan ella arribava a l'orgasme i ell podia notar, literalment, com ella es desfeia.
Fer l'amor amb ella era diferent. I sabia que la preparació i el joc i la seducció i les mans recorrien els mateixos camins que quan feia l'amor amb altres dones, però hi havia detalls, petits moviments, alguna mirada sense mots que la convertien en màgica, en diferent, en única.
Potser era simplement per això que ell tornava al pis cada cop que plovia. Potser era per això que a ell li agradava deixar-li aquella subtil marca vermella al coll... per fer-se la il·lusió, d'altra banda una il·lusió estúpida, que ell era l'únic que tenia dret a recorre-li el cos, els llavis, la clavícula esquerra...