L'inquilí

"Acaba de veure la Piràmide -va dir Dyson-, la Piràmide de Foc"

-Arthur Machen, La piràmide resplendent

Tot va passar aproximadament fa un any. No apel·lo al lector a que es cregui res del que diré, pot elegir entre creure'm o no creure'm. Jo mateix, de no ser l'implicat, no ho creuria. No m'importa si es llegeix això amb un mig somriure d'escèptic, no l'hi puc retreure res, excepte assegurar-l'hi que no l'hi desitjo viure una experiència similar. Deixant la divagació, passaré als fets.

Per aquella època necessitava urgentment fer neteja en la meva vida. Allunyar-me dels llocs coneguts, purgar-me i purgar els meus records. El treball m'havia anul·lat com a individu, m'havia absorbit fins a un punt en el que només em sentia un maniquí animat, un autòmat. La meva afició era el treball, la meva creativitat era el treball, etc. Estic segur de que el lector es sent més o menys familiaritzat amb aquesta sensació. Per sumar desgracies, la meva parella em va convidar un dia de sobte al cafè on abans de viure junts ens reuníem. Amb un posat seriós i veu compassiva i afectada em va dir, sempre sense voler fer-me mal -quanta caritat que es desprèn abans de fer mal a algú- que havia conegut a algú altre i que marxaria del pis on vivíem. En no estar formalitzada la nostra relació no hi havia gaire més conseqüències materials. Excepte el desemparament i l'ira que romandrien al meu cor. Desprès de marxar ella vaig decidir agafar-me un any sabàtic. La meva professió no em permetia fer-ho però vaig decidir fer ús d'aquelles inversions i dipòsits que el meu banquer em va fer contractar. Després de parlar amb ell sense donar gaire detalls varem arribar a la conclusió de que podria sobreviure durant aquest any sense ingressos. Llogaria el meu pis a la ciutat i marxaria a algun lloc perdut, una casa rural preferentment. No em vaig voler trencar el cap en buscar-la i ho vaig fer força aleatòriament, fins i tot superficialment, guiant-me per les fotografies de les residencies. L'elecció definitiva fora una masia restaurada situada a la comarca de l'A*** a la que s'arribava per entre carreteres únicament recorregudes per cabres i pastors. Em va semblar excel·lent, per l'aïllament i la cruesa del clima que ajudava a aquest isolament. La dona de la immobiliària em va assegurar que a la casa només i residien dos individus, ja d'edat, que havien servit als anteriors propietaris i s'encarregaven de les terres. Sobre els propietaris antics no va fer cap precisió ni tampoc la vaig forçar a que en fes. De camí a la meva futura llar em va satisfer comprovar la bellesa del paisatge, irregular, dur però alhora exuberant, que em recordava a llocs de novel·la. En parar el motor del vehicle vaig contemplar en tota la magnificència la construcció: era aquesta una magnifica masia de tres plantes construïda en pedra que desprenia un esperit ominós i alhora contundent, com si fos una protuberància de la mateixa terra. A la porta m'esperava un vellet de rostre amable, amb un gorro de palla que acariciava a un gos pastor de pelatge negre estès als seus peus. L'home em va saludar i sense mes intercanvi o pregunta em va posar a les mans les claus de la casa. Em va fer entendre que ell i la seva dona vivien en una petita construcció a uns metres, un cottage de parets blanques proper rodejat d'arbres. Abans de marxar em va dir que la seva dona havia disposat una de les habitacions de la segona planta per a mi i que la resta s'havia netejat, que per qualsevol cosa em dirigís a ells -literalment, no per telèfon-. Així va marxar l'homenet, seguit per el gos. No ho vaig interpretar -la poca conversa- com a mala educació sinó com a pragmatisme rural. Aquesta gent anava per feina. Vaig prendre possessió de les meves dependencies, l'habitació era gran, de sostres alts que deixaven veure l'esquelet de fusta en forma de grans bigues. El mobiliari es composava d'un gran llit de matrimoni, un armari gegantí de fusta fosca i una tauleta de nit. Sobri però suficient. La resta de les habitacions eren tancades i una en especial em va sorprendre perquè no tenia pany. A la nit, mentre tractava de llegir i fer-me a l'idea de la meva nova vida, pensant en que visitaria de bon mati al vellet, de nom Benet, vaig revisar la resta de l'armari recordant els temps d'infància, quan visitava la casa d'algun familiar o conegut, moments en que em sentia impel·lit a remenar i xafardejar entre calaixos i caixes. No hi havia gaire cosa i secretament esperava trobar quelcom dels antics i misteriosos propietaris. Abans de desistir, llençant-me al llit, des de aquella posició vaig poder veure una caixa sobresortint de la part superior de l'armari. Em vaig enfilar com vaig poder i la vaig treure. Pesava força i gairebé em trenco el coll. Deixant-la al llit vaig començar, com el que descobreix un tresor, a remenar amb ànsia: era plena de papers de tota mena i mida. Hi havia també unes poques fotos i un quadre de mida mitjana que representava a un home d'uns cinquanta anys, amb un fusell de caça, assegut a una cadira i amb un gos als peus. Probablement, vaig pensar, l'antic propietari. També vaig trobar un quadre, aquest mes petit, d'una noia rossa, preciosa i de galtes rosades, d'uns tretze o catorze anys. Ho vaig anar traient tot sistemàticament. Hi havia fins i tot fotos en blanc i negre que completaven el quadre familiar: a banda dels dos membres citats, probablement pare i filla, hi havia la mare, alta i corpulenta, de cabell recollit i rostre seriós, i un jove d'aspecte fràgil que somreia amb la dificultat de qui no esta acostumat. Finalment vaig tornar a deixar les coses a la caixa, excepte el quadre de l'home, que no sé per quina raó vaig decidir penjar el dia següent a la planta inferior, just a sobre de la xemeneia.

El dia següent va transcorre amb la parsimònia pròpia del lloc. Al mati vaig visitar al senyor Benet i la seva esposa, una vella sense dents que no parava de riure, i varem marxar a fer un tomb per les terres. Resulta que aquelles terres varen passar dels antics propietaris al senyor Benet, no quedant hereus, i aquest es el que va decidir llogar la gran masia, estant acostumat de sempre a viure a la seva petita caseta de servent. Llavors, em vaig preguntar, on eren els fills de les fotos i el quadre? Varem visitar a uns joves que s'estaven encarregant de la sega del blat, em va sorprendre que ho fessin amb falç encara, i no amb màquines, i vaig arribar a creure que ho feien així seguint un esperit de defensa de la tradició. Res a veure: la màquina s'havia espatllat. Em vaig apropar a un dels nois i l'hi vaig demanar la falç sentint-me incòmode en la meva ociositat, aquest me la va donar amb reticència, mirant primer al senyor Benet buscant aprovació. La resta d'homes va parar i em va mirar, jo em vaig arremangar i vaig alçar l'estri i descarregant-lo contra un munt de blat amb conseqüències patètiques, només dos o tres talls. Tots van riure a costa meva i el mateix jove es va apropar per instruir-me sobre el moviment adequat. Finalment l'hi vaig agafar traça i vaig ajudar durant una bona estona, fins al migdia. En tot aquest temps les meves intencions de conèixer quelcom de l'antiga família es veieren respostes amb el silenci. Era clar que ningú volia parlar del tema, i menys amb un forani de la ciutat. M'ensumava alguna historia interessant i tràgica però els meus intents xocaven amb la roca dura del tabú. Arribant a casa a la tarda, després de menjar amb el vell Benet i l'esposa riallera, vaig posar el quadre a sobre de la xemeneia i em vaig quedar adormit a una butaca de la mateixa planta. Un soroll em va despertar. No un soroll fort sinó com un rum-rum constant. Tenia la boca seca i excessivament pastosa, producte d'una calor inusual i em vaig aixecar per agafar aigua quan, estupefacte, vaig identificar l'origen del soroll just al meu davant: el foc era encès i cremava. La figura del quadre em mirava altiva, entre les formes que creava el foc, sinistre. Immediatament el vaig apagar amb una galleda d'aigua i vaig haver de retirar-me a fora per respirar a causa del fum emès. Qui dimonis l'havia encès? El sol ja s'amagava i vaig decidir inquirir al senyor Benet. Aquest es trobava roncant a la cuina mentre la dona feia calça i s'escoltava una radio de fons. Cap dels dos sabien res del foc i em van deixar amb un malestar a dintre. Tornant a la casa vaig témer que el foc s'hagués tornat a encendre però tot restava com ho havia deixat així que em vaig preparar un sopar frugal i vaig començar a posar la meva roba a l'armari. Aquella nit mai la podré esborrar del meu cap. Em vaig aixecar a mitjanit, en mirar per la finestra una lluna plena immensa llençava la seva tènue pal·lidesa sobre el món. En un principi no vaig atribuir el meu despertar a res en concret, ja em passava abans que tenia problemes amb la son, no obstant, així que vaig tornar al llit i tancar els ulls els vaig tornar a obrir immediatament en escoltar quelcom; era un soroll amortit, distant, però constant, com uns copets tènues i somorts. Venia de la mateixa planta on jo era, probablement d'una de les habitacions, ja m'imaginava al senyor Benet rient-se del pixapins que no pot dormir per els sorolls del camp. Per quedar-me tranquil vaig decidir inspeccionar la resta de les habitacions, en total hi havia cinc, contant la meva i aquella porta que l'altre dia vaig veure sense pany. Las vaig obrir de mica en mica, i l'espera em va fer entrar en tensió, en arribar a la porta sense pany no em va quedar cap dubte: provenia d'allà. Eren cops, potser a una paret o al terra. Lentament vaig apropar la orella a la porta i s'escoltava diàfanament el maleït cop pertorbador. En intentar fer força per veure si podia obrir la porta el copejar es va aturar de sobte. Això em va espantar més que cap soroll. Volia dir que hi havia alguna cosa dintre d'aquella habitació que havia reaccionat. Em vaig fer enrere i, en recordar les historietes de atracaments a zones rurals se'm va aparèixer al cap l'imatge del pal per ati
ar el foc del pis inferior. Vaig córrer i en arribar al pis inferior el quadre em va mirar amb ulls foscos mentre agafava la meva precària defensa. La porta al carrer em convidava a senzillament fugir en cerca d'en Benet però van tornar les imatges de rialles per la meva por infantil a un animaló que s'hauria colat a l'edifici. Així que em vaig donar coratge i vaig pujar les escales de nou. El soroll s'havia reprès però aquesta vegada contra la porta. Havia començat a suar profusament i finalment vaig cridar "Qui hi ha?" El soroll es va aturar. Una gota de suor em va fer tancar els ulls i em va irritar el globus ocular. Inesperadament un cop fortíssim va caure sobre la porta i es va alçar un crit agut que em va fer mal a les orelles. Sense pensar-ho dos cops vaig preferir semblar un covard a trobar-me amb el que hi havia darrere d'aquella porta així que vaig córrer cap a les escales. Un fum dens i negre pujava de les mateixes; en descendir unes poques passes vaig contemplar horroritzat com el foc cremava tota la primera planta, ascendint amb fúria. Dirigint amb terror els ulls cap al passadís, on els cops ja no es limitaven a soroll sinó que la porta es movia sota una força terrible, només em quedava l'opció de llençar-me per la finestra de la meva habitació. Qualsevol cosa millor que romandre allà. No sé per quina raó els ulls es van quedar clavats a la porta. Quelcom dintre meu volia veure. Volia saber. Déu m'hagués encegat en aquell mateix moment! La porta va cedir sota el pes d'allò. Que era, no ho puc dir. Entre la foscor i el fum em va semblar veure a un esser allargat, de moltes cames que en realitat eren braços com els humans. La part superior del tronc simulava el cos dona noia, la noia rossa del quadre, i uns braços l'asfixiaven, la part inferior era acabada en la figura del noi esquifit de les fotografies, totes dues boques cridaven insuportablement: un crit agònic, infernal. El cap de l'esser, per dir alguna cosa, en rebentar la porta va restar uns moments contra la paret i llavors em va mirar i va reprendre l'horrible lletania. En aquells moments no sé d'on vaig treure forces però, corre'ns, vaig creuar la meva habitació, saltant per el llit i vaig llençar-me per la finestra.

Dies després el vell Benet es va sincerar amb mi explicant-me l'historia de la família del mas, dels seus amos: era aquesta una família de terratinents d'antuvi, ell i la seva dona tenien una filla, Diana de nom, la noia del quadre. Visqueren en l'agradable benestar de l'opulència fins que la germana de l'amo va morir i el germà es va fer càrrec de l'únic fill d'aquesta. Era el noiet esquifit de les fotos. Des del principi l'amo va ser cruel amb ell, recordant-li la sort que suposava per a ell haver estat rebut i acollit per el seu tiet. El noi de per sí era malaltís i melancòlic en extrem tot i que va arribar a fer amistat amb la filla dels terratinents. Una nit, en la habitació de la noieta -la mateixa que no tenia pany i d'on sorgir la criatura-, quan aquesta comptava setze anys i el jove vint, el pare els va sorprendre en plena nit d'amor adolescent. La seva fúria el va fer embogir fins al punt d'escanyar a la seva pròpia filla amb les mans sota els precs i plors del jove. Després va fer el mateix amb el seu nebot. La dona va escoltar-ho tot i, folla, es va llençar a un riu proper. L'home es va volar la testa amb l'escopeta de caça. No tinc resposta per a l'origen de la criatura, però la seva forma sàdica i desagradable va quadrar amb l'historia que jo en aquell moment no coneixia, els dos amants encerclats per els terribles braços de l'executor. No es va trobar res entre les cendres de l'edifici. Per la meva part, he tornat amb joia a la absorbent rutina del treball tot i que hi ha nits que se'm fa difícil dormir.