L'Il·luminat , Un conte surrealista rus

"[...] Y tu mateix, tu vell Papa, ¿Com encaixa amb tu el que adoris d'aquesta forma aquí a un burro com si fos Déu?

Oh Zaratustra, respongué el Papa, perdona'm, però en assumptes de Déu jo soc més il·lustre que tu. I això es just.

¡És preferible adorar a Déu sota aquesta forma que sota cap![...]"

-Nietzche

Svidrigailov, inepte de professió, havia arribat feia uns dies a la gran Sant Petersburg. Delectat per la majestuositat del tsarisme mesclat amb la sobrietat soviètica i la decadència capitalista caminava per els carrers enlluernat per l'arquitectura magnificent, les cúpules apuntant al cel i les cases que semblaven acumular segles i haver vist generacions d'homes. Així va passar tres dies, com una ànima passejant per el Limb de Dante. Alguna vegada xocava amb algun vianant, que l'insultava i el feia tornar del seu estat somiador. Ell es disculpava amb quatre paraules, captava un edifici especialment magnífic i oblidava a l'ofès plantat a meitat del carrer que se'l mirava i es deia "Quin estúpid! Segur que esta grillat" El tercer dia, com dèiem, des de la seva arribada a Petersburg, havent dormit en parcs o en portals sempre defugint l'autoritat o a burgesos compromesos amb el civisme i la pulcritud de la metròpoli, va anar recuperant la consciencia de perquè havia vingut allà. "Sí seré... Jo contemplant edificis i oblidant-me del meu propòsit transcendent" es deia. El seu "propòsit transcendent" no era arribar a la Presidència de l'Estat i treure al país de la decadència, o esculpir un magnífic bust de Pere III -o de Lenin ben mirat-, o potser inscriure's a una escola de pintura, recuperar el paisatgisme i erigir a Rússia al capdavant del Món Artístic. Ni molt menys, recordem que estem parlant d'un autèntic inepte, així, el seu propòsit transcendent era aquest, que segur que decebrà al cultivat lector: robar. En efecte: robar, furtar, sostreure, pillar, saquejar com un cosac, practicar la rapinya així fos un voltor. Amb aquesta idea fixa havia sortit del seu poble amb vint-i-dos anys. Tindríem que entendre el seu raonament: "Sant Petersburg, acumula riqueses sobre riqueses, d'altra banda la delinqüència també s'ha escampat com la pólvora i la corrupció és patrimoni. Quin millor lloc on donar un cop? Cercar un ric oligarca, analitzar els seus hàbits i costums, la seva mansió immensa, la seva guarda i planejar el robatori perfecte." Així pensava durant hores a la seva habitació del petit poble de M., que abandonà entre els plors dels seus pares sota l'excusa de "fer-se seminarista" per "redreçar l'ortodòxia Russa" que havia perdut el camí. La seva excusa agafaria, com es veurà, conseqüències inesperades. Fins i tot afirmava haver rebut la visita d'una "nebulosa blanca" que parlava en llatí i afirmava ser l'Esperit Sant. Aquest discurs fictici complagué al pare, religiós profund que sempre va rebutjar l'època fosca dels Soviets, i la resta de família va seguir la complaença paterna. Al petit poble tots es meravellaven amb "l'il·luminat" que marxava a cercar un món millor amb el seu discurs de segles passats, tant estimats i vistos amb nostàlgia. Cap camperol d'M. hagués cregut que aquest jove, ni massa alt ni massa baix, ni gras ni prim, amb una cara amb cert punt malaltís i trist i uns cabells rossos que no coneixien la pinta, que afirmava estar inspirat per la divinitat, estigués disposat a cometre un delicte. Per sort per a ell, si la seva absurda excusa l'hagués proferit a una ciutat i no al poblet d'M. ara seria residint a un psiquiàtric -per ser honestos, alguns dels habitants d'M., encapçalats per un comerciant i un advocat ateus, van parlar amb un metge però no va donar temps de que aquest visités al pacient - .

Seria molt farragós explicar al lector el periple del jove Svidrigailov, "l'Il·luminat, Redemptor de Rússia" des del seu poblet del Sud fins a Sant Petersburg, perseguint el seu boig somni delictiu. Podríem relatar les fredes nits que va passar a l'intempèrie de l'estepa russa, sota l'aixopluc d'una oblidada establia o entre les runes d'una fàbrica temps ençà morta, o les simpàtiques escenes que -em de dir, amb força traça- representava en arribar a un poblet de l'estil d'M., movent els braços al Cel, cridant amb veu profunda, rebel·lant la visita de la "nebulosa lluent" i el missatge diví que el compel·lia a demanar " Pau, Justícia, Amor, Respecte....menjar i aigua i una mica de caritat cristiana en forma de diners" Així escrit sembla ridícul però, vivint en un poble perdut no es veuen gaires "Redemptors" i ja sols l'espectacle feia que es guanyés llit, roba, menjar i els diners suficient com per avançar en el seu camí fins a arribar a un altre poble on tornava a retrunyir la seva veu profètica. Va perfeccionar l'estil dramàtic, ja s'atrevia a caure de genolls quan arribava a la part en que l'Esperit Sant l'hi va confiar una nit "freda d'hivern" -redundància a Rússia- el seu missatge "purgador" d'aquest "món de descreguts i iniquitat" Llavors s'aixecava del terra, entre plors fingits, i ja no l'hi calia demanar el menjar i l'aigua -i el vodka- perquè les velletes corrien a oferir-l'hi encantades per la visita del "Nou Sant Rus" Fins i tot s'ha de dir que la seva historieta va adquirir eco social als diaris locals i en algun de nacional es va veure la seva foto sobre una pedra rodejat de tota una parròquia improvisada. Es veia clarament al jove aspirant a delinqüent, amb una cosa semblant a una túnica blanca recobrint el seu cós -en realitat era una cortina que va endur-se de casa dels pares- com dirigint una abraçada als seus estimats camperols que l'envoltaven -alguns d'aquest, indignes heretges, reien perquè senzillament es divertien amb aquell pallasso boig-, el diari, de tendència conservadora, titulava "La Fe torna a Rússia" i passava a relatar la llista de miracles del jove Sant desconegut. La seva fama incipient, però, tot i proporcionar-li un plaent viatge fins a la capital, va començar a fer-se molesta. D'una banda si adquiria fama el reconeixerien a Petersburg i no podria dur a terme el seu cop mestre, de l'altre, aquesta vida de peregrinació i fingida santedat s'estava convertint en una bona font d'ingressos. Així dubtava que fer, si continuar l'impostura o desaparèixer, deixar que la cosa es calmés i tornar al seu pla original. Tenia suficients diners sorgits de la caritat com per a poder arribar a Petersburg i preparar el seu robatori de fantasia.

Així el Sant va decidir tornar a l'anonimat, però abans va determinar practicar un comiat espectacular. S'ha de dir que les seves aparicions en poblets perduts eren espontànies. Fins que no es posava la seva túnica i començava a cridar ningú semblava reconèixer al Sant en aquell jove pollós i amb barba irregular. Era un dia d'hivern plàcid, havent nevat per la nit es contemplava el petit poble de província engalanat de blanc, on encara només s'havien llevat dos pagesos matiners que badallaven mentre parlaven sobre el temps i es podia escoltar un gall de fons. Els seus caps -un d'ells lluint una gorra de palla- observaren amb indiferència i hostilitat a aquell nouvingut estrany, amb una motxilla de cuir, i van callar la seva anodina conversa. Ell va avançar a la vora de la tanca on els dos homes es trobaven, els saludà amb el cap i no rebé cap resposta. En poca estona va trobar el lloc ideal on canviar-se de roba, una petita caseta abandonada i foradada que deixava entrar els raigs de sol. Va quedar en calçotets i camisa i es va posar el seu vestit d'Il·luminat. Va tossir i tragué de la seva motxilla una ampolla de vodka i l'hi donà un glopet. Després d'un accés de raspera va donar una empenta a la porta de la caseta sense por d'ulls indiscrets que haguessin vist el seu canvi. Mantenia el cap alt i mirava el cel net i blau. No notava el fred. S'enfervoria ell mateix i va esclatar en un torrent de cridòria. Els dos pagesos -un d'ells s'havia adormit de peu- es van alertar i cercaren amb els ulls l'origen d'aquella insòlita verbositat. Veieren l'imatge d'aquell esser, caminant descalç -les botes restaven a la caseta de fusta, amb la resta de pertinences-, tot de blanc i en cap cas el relacionaren amb aquell jove rodamón. Restaren palplantats, els ulls com a plats, observant aquell fenomen inaudit. El Sant avançava proferint frases grandiloqüents i apocalíptiques, la meitat del poble ja era despert i l'altre meitat en procés d'aixecar-se, traient-se les lleganyes. Ja s'havia reunit una bona colla al voltant del celestial missatger, situat sobre un tronc tallat. Les avies, principals seguidores, i els joves que reconeixeran al "famós" Sant corregueren cap a l'espectacle. D'altres reien front el surrealisme de la situació: un jove amb una cortina tallada a sobre d'un tronc, cridant i movent-se com un histèric. Per sort aquest eren els menys i callaven i intercanviaven mirades còmplices contemplant com tot el poble, fins i tot l'alcalde amb la seva família encara en roba de nit, semblaven desfer-se en llàgrimes empesos per una fe atàvica amagada. Els agents de policia municipal, dos homes grassos com bacons, vestits de carrer i únicament amb la característica gorra identificant-los ja que havien sortit de casa amb celeritat, no sabien que fer. Veieren a l'alcalde entre els més entusiastes del públic i entengueren que les gorres podien suposar una ofensa, així, se les amagaren a l'esquena i s'uniren a la parròquia i a les mostres de religiositat. Tampoc faltava entre el públic un membre del diari local, que donaria eco a aquell fet prodigiós. Era aquest un homenet petit i semblant a un ratolí que escrivia amb una rapidesa sorprenent les paraules del "nou messies" a una llibreta mig trencada. Aquestes línees de cal·ligrafia horrible deien que al Sant l'hi havia arribat l'hora "d'ascendir" de "reunir-se amb el Pare", que ell s'entristia per tenir que "abandonar la seva missió terrenal i al seu estimat ramat" però que acceptava amb joia la seva "incorporació a la Cort Celestial" Les velletes ploraven i es donaven cops al
pit, l'alcalde, eslavòfil contrari a Roma, cridava al seu Sant que no marxés, que abans fulminés Itàlia i tota la malignitat i opulència que representava el papisme. Una pageseta jove es va desmaiar, no per la seva profunda Fe, sinó perquè mai havia vist res semblant en la vida. Tres dones restaven al terra, fangós desprès d'haver-se fos la neu nocturna, i resaven fervorosament. El jove s'exaltava, s'oblidava de que estava actuant i realment creia veure les escales que el portarien directament al banquet celestial. Més joves es desmaiaren -fins i tot un vellet, que va decidir imitar el comportament de la resta i caigué a terra entre convulsions- El bisbe local, astorat, dirigia les mans als núvols tot cridant "Miracle, miracle!" i ja pensava en recollir alguna relíquia per a situar-la a la capella a fi d'atreure visitants. Vaja, lector, una follia complerta com no t'imagines. Els ateus es tancaren a casa i maleïen l'ignorància dels seus conciutadans tot escoltant la veu d'aquell boig per entre les finestres. Una televisió local va retransmetre el "comiat i l'Ascensió", i les imatges foren alhora reproduïdes a televisions nacionals i internacionals. Fins i tot un comunicat del Vaticà es lamentava "d'aquesta mostra de Fe mal entesa" Quan tot el poble romania en un estat d'excitació que ratllava la bogeria, el nostre heroi Svidrigailov va sortir corre'ns cap a la caseta de fusta, es tancà i guaità. Ningú venia. Tot havia sortit perfecte. El Sant havia Ascendit al Cel. Ni tant sols les càmeres van captar res. Alguns veieren perfectament com el Sant començava a córrer, apujant-se la túnica blanca i es perdia per entre unes cases però afirmaven que "per allà, sens dubte, s'alçaven les escales divinals" Svidrigailov, un cop ja era de nit, i el poble, encara excitat, comentava la jugada, va marxar com desconegut viatger sorprenent-se de l'efecte causat: alguns malalts afirmaven la seva curació i encara arribaven televisions, alhora que el bisbe va convocar un rés col·lectiu i afirmava haver rebut una Ungla del Sant que es va col·locar protegida per un vidre per a la contemplació de tots -era una ungla seva, es va sentir decebut de no rebre cap relíquia...-

Les imatges d'aquella última actuació generaren detractors i defensors, debats televisats i a peu de carrer i tot era confusió. Els detractors empraren la figura del Sant Anònim contra el govern, que havia començat una terrible guerra a G*** recuperant les costums imperialistes del tsarisme expansiu. Així es podien llegir titulars com "Rússia retorna als orígens: Imperi i Ignorància" o bé "On esta el Sant?" i a sota una foto d'un terrible bombardeig a un poble de G***. De mica en mica l'assumpte es calmà, omplint la recent guerra tots els debats, i els ortodoxos es lamentaven d'haver perdut al seu "Àngel Sense Nom" El nostre Svidrigailov, que no tenia res de Sant com ja sap el lector, s'havia tallat la barba i tenyit el cabell de negre per a no aixecar sospites, i va poder així viatjar fins a Sant Petersburg. Després de tot aquest periple és com el varem trobar al començament d'aquest relat. Tot un Sant que havia ascendit al Cel. Tots els diners de la caritat varen perdre's per el camí i ja tornava a ser un rodamón amb un somni absurd. Cada dia anava a un cafè prop del carrer Nova Perspectiva, esperava a que qui fos deixés un diari i l'agafava. Cercava a les pàgines de Societat, on es parlava dels rics magnats russos, oligarques que posseïen clubs de futbol i immensos palaus alhora que controlaven de facto el país. Un d'aquets Cal·lígula tenia residencia a Petersburg i, en un article on se l'entrevistava, afirmava el plaer que l'hi suposava perdre's per la capital com un desconegut i fer compres tant tranquil·lament. Era la primera fortuna del país, la desena del món. El nostre heroi guardava els retalls que parlaven d'aquest magnat a una carpeta de color blau que sempre duia a sobre. Com era una figura pública, amb el pas de les setmanes va acabar coneixent les seves intimitats més que un familiar. Ara s'obrien dues problemàtiques al nostre Robin Hood: disposar d'una arma amb la que intimidar a l'home en un dels seus passejos i, sobretot, fer un seguiment de les seves passes i, en definitiva, poder veure amb els seus ulls i no a retalls de diari a l'home que l'hi reportaria les seves riqueses futures.

El primer problema va ser resolt de forma insòlita, com tot a aquesta historia ridícula. A cert carreró dels suburbis de Sant Petersburg, a prop de l'infecte cau on el nostre Sant residia -una petita habitació amb un llit brut i trencat i una finestra que no es podia obrir- hi havia una tenda d'articles de segona mà. En ella el nostre heroi va divisar un revòlver, d'estil de western, que l'hi va cridar l'atenció. Va inspeccionar el lloc un parell de cops, interessant-se per articles irrellevants. La tenda, un local perdut a un carrer angost i empedrat, sempre era plena d'obrers i immigrants que venien les seves míseres possessions. El depenent, un home escarransit, amb ulleres, que sempre mirava els objectes que l'hi venien amb menyspreu i sempre oferia un preu molt inferior al que l'hi demanaven -i que després revenia per un preu molt superior- tenia un caràcter impenetrable. El preu del revòlver havia estat apujat de forma ofensiva però Svidrigailov no va desistir. Sabia que havia de tenir aquell objecte perquè els seus plans sortissin bé. Així, amb observació, va adonar-se de les hores en les que la tenda tenia menys concurrència i el depenent estava sol. Aquest home tenia un punt feble. Era profundament creient. Una creu penjava darrere del mostrador llardós on era assegut a perpetuïtat i...A que no endevineu? Al costat de la creu, en un suro, hi havien penjades múltiples noticies referents...al Sant Anònim, que havia Ascendit feia uns mesos, juntament amb imatges d'altres Sants. Svidrigailov va decidir explotar la seva vessant de profeta per última vegada. Així, un dia va retallar un forat al llençol del seu llit -havia perdut la cortina feia temps-, la va ficar a la seva motxilla de cuir i va dirigir-se a la tenda d'objectes de segona mà. Aquesta tenda era més un magatzem immens on podies perdre't entre fornitura inútil que mai seria comprada. Assegurant-se de que només hi havia el depenent a la tenda, va perdre's entre uns armaris mig trencats i ràpidament va practicar la transformació en Sant. El depenent era adormit al seu seient, darrera el mostrador ple de pols. Svidrigailov va aclarir-se la gola i va començar a cridar "Pecador! Pecador!...." L'home es va esglaí de tal forma que gairebé l'hi provocà un infart. Va caure de la cadira, desapareixent per un moment, va tornar a aixecar-se sense ulleres preguntant "Qui hi ha? Qui hi ha?" El nostre heroi, improvisant un discurs sobre la naturalesa diabòlica d'aquells que es guanyen la vida aprofitant-se de la misèria dels altres, va frapar al depenent. Aquest va posar-se les ulleres i, en veure al seu Heroi que creia al Cel va esclatar en plors. Entre sanglots reclamava "el perdó" i garantia "la rectificació". Faria el que calgués, allò que l'hi ordenés -en aquest punt va agafar la creu clavada a la paret i va començar a donar-li petons, som si es tractés d'un nadó- Svidrigailov va decidir desempallegar-se d'aquell individu. "Correràs a l'Església més propera, cediràs totes les teves riqueses, aquest objectes seran retornats als seus propietaris i duràs una vida pietosa i cristiana en un monestir..." Després de dir això, creient haver abusat i anant a rectificar va veure amb sorpresa com l'home sortia del petit mostrador, s'agenollava, l'hi vessava els peus i sortia corre'ns per la porta. Ell, rient, va vestir-se amb la roba de carrer, agafà la pistola -i un parell d'estris de cuina que l'hi calien- i va marxar content, meravellat per el poder que havia exercit.

Ja al seu cau, el nostre heroi va contemplar una bona estona sota la bombeta nua de la seva habitació aquell objecte metàl·lic anhelat. Era un magnífic revòlver. Mai s'havia plantejat posar-hi bales, només el volia per a dissuadir al magnat però, quina seria la seva sorpresa quan en obrir-lo va descobrir dues bales al tambor. Les va mirar amb certa por i les tragué ipso facto alhora que se les ficà a la butxaca. Ara l'hi sobrevenir un dubte que mai havia tingut en compte. I que faria? Es a dir, quan tingués al magnat arraconat amb el canó apuntat "Doni'm tota la seva riquesa i el seu poder" Era absurd! Potser, el més adient seria que el conduís a la seva mansió particular i l'hi fes entrega de tants diners com pogués carregar. Si, això seria el més correcte. No obstant certa inquietud l'embargava en pensar-hi i va decidir actuar sobre la marxa. Transcorregueren unes setmanes i el Maig ja s'apropava. El nostre heroi vagava per els carrers amb aspecte de pidolaire malapte, recorria els carrers comercials, esperant divisar al magnat, creient fermament en aquell article que va llegir en el cafè. L'incertesa va començar a néixer al seu interior "I si tot era mentida? Una bajanada d'home ric que es feia l'humil davant la premsa?" Pensant així, capcot, començava a veure's relegat a la misèria eterna, i considerava la possibilitat de "baixar del Cel al Sant" Cavil·lant d'aquesta manera va xocar amb un grup de vianants reunits que xiuxiuejaven excitats a un carrer il·luminat per les llums dels comerços. Va disculpar-se però, en veure que el grupet discutia i mirava a l'interior d'una tenda, es va encuriosir. Semblava que algú molt il·lustre es trobava a l'interior del local. Va sentir, de sobte i amb esglai el nom del seu ric. Es va apropar a un dels contertulians i preguntà si era cert que aquell es trobava comprant a l'interior del local. Si, en efecte la seva digníssima persona havia sortit a passejar i era comprant a una confiteria. Va recordar que a l'entrevista del diari es citava la predilecció per els dolços de l'oligarca. Svidrigailov sortí del seu pessimisme i, amb joia, va esperar veure al seu home. La munió reunida a la tenda encerclava a u
n individu immensament gras, parcialment calb, elegantment vestit que reia amb delit mentre parlava amb el pastisser que l'hi mostrava una selecció de productes. Ell ja preparava uns bitllets però el propietari va negar amb el cap, va fer un gest d'humilitat i l'hi va convidar a agafar el que volgués "Era tot un honor i reportaria prestigi al lloc" L'home es negava i va deixar els bitllets al mostrador, agafant una bossa de paper plena de delícies i fent reverencies compassives als "pobres" que l'admiraven extasiats, amb por de tocar-lo o apropar-se. Svidrigailov, fins ara amb el grupet de xerraires a fora de la tenda, va divisar aquell panxut sortint amb un somriure per la porta i dirigint una mirada altiva a aquets. Tots callaren i el reverenciaren, veient-lo enfilar per el carrer ple de gent. El nostre heroi va decidir seguir-lo a distancia prudent. El magnat va visitar diverses tendes produint el mateix rebombori, repetint la mateixa discussió amb els dependents que es negaven a acceptar diners i tornava a sortir amb una nova bossa a les mans, disminuint paulatinament el contingut d'aquella que contenia els confits, que endrapava mentre caminava i suava. Desprès d'una bona estona Svidrigailov es va convèncer de que l'home no duia escolta de cap tipus i, per tant, el que es deia en aquella entrevista de la secció de Societat era plenament cert. L'opulent sàtrapa en cap moment s'adonà d'aquell pollós que el seguia. En un punt del recorregut van creuar un dels ponts que passava sobre el riu Neva i enfilaren cap a la part alta de la ciutat. Cases immenses i tranquil·litat als carrers predominaven a l'escena. Els vianants ja no admiraven a aquell famós home ric però l'hi dirigien saluts cordials, com a un igual. Un polític, nacionalista eslavòfil i instigador de l'actual guerra amb G*** va aturar al magnat intercanviant saluts, aquest l'hi oferir confits i una cigarreta que tragué d'una cigarrera de plata. Entre alenades de fum rigueren una estona i es picaven l'ullet, probablement referint-se a cert assumpte fosc i corrupte. Finalment es separaren i Svidrigailov va seguir al ric. Aquest s'aturà front una casa immensa de tres plantes on va ser rebut per un majordom que agafà totes les bosses. El nostre heroi va tornar, creuant el pont al seu minúscul cau fruint per l'experiència viscuda, fregant-se les mans d'entusiasme. Segur que l'homenot ociós repetia aquell trajecte força sovint! Ja es veia realitzant el seu pla demencial!

El fatídic dia va arribar, era a principis de Maig. Svidrigailov feia rondes per el carrer comercial N. a diari, però ara duia a sobre el seu revòlver. L'amagava a una butxaca interior d'una gavardina foradada i que feia pudor a verdura en mal estat -la va trobar a la vora d'un contenidor-. Mentre caminava notava com el metall l'hi donava cops a l'estomac i arribava a estar fart d'aquell destorb. Quan ja duia més de sis dies fent rondes la gran forma esfèrica del gras oligarca va aparèixer entre un grup d'ociosos transeünts que l'hi feien pas, com a un rei. Es dirigia, indefectiblement, a la confiteria. El nostre heroi observava tot això des de l'altre vorera de l'ampli carrer, i es començava a posar nerviós. Recordava que l'altre vegada, quan el ric entrava a la seva fortalesa del barri ric ja era ben entrada la nit i lluïen els fanals. Amb alegria va comprovar el rellotge que feia pampallugues d'una tenda d'electrodomèstics: quan la víctima acabés la seva ronda seria avançada la nit i podria actuar amb molta més llibertat. Ja ho tenia decidit: l'abordaria, amb l'arma a la mà, quan creuessin el pont sobre el Neva; a aquelles hores intempestives no hi hauria ningú i, en qualsevol cas, improvisaria com quan parlava de l'Esperit Sant entre pagesos. Desgraciadament, amic lector, Svidrigailov s'havia criat, com sap, al Sud de Rússia i, en un país tant immens, Sud i Nord tenen les seves particularitats pròpies com si es tractessin de dos països aliens. Però no vull avançar esdeveniments, passaré a relatar el succeït: el nostre Sant fictici va esperar amb paciència a l'altre vorera a que el ric sortís de la tenda de confits amb la seva bossa plena que deixava anar un aroma deliciós, reia, suava i menjava tot dirigint mirades altives i compassives a la resta de mortals sense la seva fortuna. Avançava a passes lentes i cansades, obrint un camí entre la gent que passejava tant bon punt com el reconeixien i, si qualsevol no és fixava en l'eminència i el feia aturar-se, impedint-l'hi el pas, seguidament s'excusava, un cop conscient de qui tenia al davant, fent reverencia fins a arribar a tocar el terra amb el cap. L'home va visitar més tendes de les habituals i, suposem que ja esgotat per la seva complexió va decidir reprendre el camí a casa. En tot això el cap d'Svidrigailov ja s'imaginava emparat per la nocturnitat, amiga dels delinqüents. Fins i tot en el seu cap malalt veia perfectament la foscor dels carrers empedrats i el pont, amb aquella bola de grassa creuant-lo, negre i sota la lluna. En veure que l'homenot es repenjava a la barana del pont per esbufegar va donar quatre passes amplies fins a situar-se al seu darrere, va posar la mà a l'interior de la gavardina i es va disposar a amenaçar-lo. No obstant l'home, de sobte, es va girar notant la seva presencia. Ell va quedar amb la mà engarrotada al revòlver encara amagat, amb una cara de congoixa extrema i gotes de suor caient-li a dojo per el front. La cara del ric va passar del disgust i el fàstic front el que creia un pidolaire a la sorpresa i fins i tot el terror. Va deixar caure les bosses a terra -pastissets rodolant per l'empedrat- i cada cop intentava retrocedir però era retingut per la barana que començava a grinyolar sota els més de cent quilos d'humanitat. Svidrigailov no va entendre la reacció de l'home i seguia estàtic, suant, amb la mà al revòlver, va obrir la boca, pastosa i seca, per proferir un "Això es un atracament...." Però va ser interromput per la veu aflautada del ric empresari "Déu meu...Ets tu!! Tu!!...Però com es possible?!!" La mà sobre l'arma es va afluixar i Svidrigailov va desistir d'atracar-lo. Aquell home el coneixia. D'altra banda va mirar al seu voltant com en un somni, no era fosc i deurien ser les deu de la nit passades. Com he mencionat, lector, existeixen certes peculiaritats a aquest país -i si has llegit fins aquí n'ets conscient- Durant els mesos de Maig, Juny i Juliol a Sant Petersburg es produeix el fenomen de les Nits Blanques -retratades per cert escriptor cèlebre-, es a dir, el sol mai s'acaba de pondre en tot el dia, espectacle maco per a turistes però insuportable per els habitants de la capital que empren cortines especials per a poder dormir. Aquell dia el sol no amagaria la seva argentífera figura a l'horitzó: era la pitjor nit de l'any per a atracar a ningú. El nostre heroi començava a recular i ja pensava en sortir corre'ns però el magnat va retenir-lo d'un braç. "Tu!! Ets el Sant!! Que vols de mi!!" A tot això l'home, terroritzat, anava empentant la barana de ferro del pont que començava a cedir. "Jo...S'equivoca senyor" "No! Et reconec perfectament amb aquesta llum! Ets tu, et vaig veure Ascendir per la televisió!! Que...Que potser t'envia el Senyor?" Svidrigailov no aconseguia treure's la gran grapa d'ós de sobre que l'hi començava a fer mal. "Senyor, s'equivoca...deixi'm..." "Si, si -el gras va esclatar a plorar com un nen petit- Ho se!! He pecat!! Cada dia!! Opulència, avidesa, mesquindat... Emporta-te'm!!" En aquest moment, lector, la barana va cedir caient una figura rodona seguida d'una altre de prima, com una taronja amb la seva fulla, sobre les aigües del Neva.

Dies després d'aquest fet insòlit i desacostumat, els diaris anaven plens de titulars no menys estranys, deixant de banda la guerra amb G*** Aquest es llegien de la següent forma "Sant i Magnat es troben ofegats a la vora del Neva" o "M., el gran empresari i el Sant Anònim moren en estranyes circumstancies" o inclús més enginyós "La Riquesa i la Santedat s'ofeguen" Per la meva part, la feina es enllestida i m'acomiado de vostè com a narrador de tant rara successió de fets.