L'ILLA DE LA CALMA

El cap li anava a mil per hora. Infinitat de colors, traços diversos, reflexos abstractes de mons interiors. I el va veure. Era únic. Va quedar captivada per la força d’aquella imatge. Se li va clavar al cervell i al cor com una sageta enverinada i veloç. El va comprar. Mai no havia gastat una quantitat com aquella en res semblant.

El va penjar. Sóc boja, del tot, pensà. Es tractava d’una composició real, sublim, llambreig d’ella mateixa; abstracta i caòtica. Hi havia ratlles traçades sense cap ordre establert, regalims, i collages fets de qualsevol manera. Tenia al davant un món infinit i abastable, amb colors càlids —acollidors— i freds — renovadors. Feia temps que la Laura anhelava quelcom diferent. Per què li esdevenia tan familiar, doncs?

En Jan deixaria de parlar-li, segur.


Havia sentit un no sé què irrefrenable a la sala d’art. També a casa, mentre es delectava en aquella meravella.

De cop, com si una de les taques del quadre l’estirés pel braç, la Laura va penetrar dins d’una infinitat de partícules de color beix i marró.

—Necessites descobrir que un altre món és possible, Laura —ressonava.


—Però jo... —només podia dir.


Ella guaitava a l’horitzó, com si pogués veure quina cara hi posava en Jan: seia
malmès davant del llit, observant cabrejat aquelles taques horribles. Ell no la hi veia a dins; de fet, preferia no mirar.

Després d’aquell ressò omnipotent, dins del quadre es féu el silenci. Que bé! Pinzellades de colors blaus i argentats ballaven onejant i esquitxaven, xamoses, la Laura. Feia calor i ella es banyava entre traços humits, dins d’un mar d’aigües suposadament salades. S’adormí cega sota l’escalforeta, a la sorra imaginària. Quina calma!

Sobtadament, un tro descarregà tota la tensió al damunt de la Laura. Ratlles d’amplitud considerable li queien al damunt. N’hi havia de negres —es movien verticals i a poc a poc, però arribaven a tocar fons amb força—, de vermelles — eren punxegudes i li creuaven la cintura—, de grogues —li apareixien per l’esquena a l’alçada dels peus. Aquestes últimes la van fen voltejar i es va empastifar com si algú fes anar una paleta. Aleshores feia fred i no tenia res per abrigar-se. Tremolosa es va encongir; esdevingué un detall minúscul enmig d’aquella immensitat.

—Això mateix, amaga el cap sota l’ala, com sempre —tornava el ressò. Era una veu fosca, profunda, terriblement assetjadora.

De la Laura brollaven regalims vermells, sagnants. A poc a poc anaven traçant camins irregulars, dolorosos, arreu, com si de lava es tractés. Còdols grisos saltaven al seu voltant. Apareixien del no res. La insultaven, la colpejaven. Es movia pesada, en totes direccions, de cap per avall, fent giragonses. Esdevingué volàtil, aèria. Intentava córrer. Hi havia quelcom que la dominava.

—No podràs, Laura, per més que ho intentis. Estàs presa a l’Illa de la Calma. Sempre ho has desitjat.
—Ja ...Vi..., Ja! —Volia cridar a en Jan, perquè l’anés a socórrer, però només podia projectar les dues primeres lletres de cada paraula; el so de la resta es perdia en la llunyania. La Laura es brandava, com per recuperar el que era seu.

Va tenir la mala sort de fer-se amb un voluminós i malèfic gargot.


—És el que volies —rosegava —Mai no podràs sortir d’aquí. —Era sorprenent com parlava: de pressa, amb veu prima però enrogallada, mentre esquinçava l’obra d’art, fora de si. La Laura va rebre una de les seves pessigades.

Volia cridar. Havia entès, però, que era inútil malmetre energia, en necessitava molta. Va tancar els ulls mentre es batia com podia per fer-se lluny d’aquella bèstia. Fosa, va mirar de treure el nas per un dels estrips que havia fet el gargot, com si pogués saltar per allí i recuperar el control de la situació. Res; buidor, foscor. El gargot es recargolava de riure. A estones es feia fonedís i de sobte apareixia i creixia xisclant, fins a esdevenir negre i inabastable. La Laura suava i s’imaginava rosegada pel gargot. De sobte, una pluja de punts daurats l’encerclaven i ja no se sentia res. La Laura quedà cargolada. Respirava profundament i somiava els seus fills, arraulits al costat. De cop i volta, bocins de paper rebregats i encolats li saltaren al damunt. Eren petits, belluguets i xiulaven insistents.

—Mmm... —exclamava la Laura. No es podia moure, com si l’haguessin fermat.


Un retall de roba florejada agafava els xics. Els allunyava de la Laura com si fos un perill. La Laura els fitava mentre marxaven. Plorava. Creixia un sembrat de flors al seu voltant. Es feien altes, escaladisses. Com si s’aixequés el teló, van emergir ratllades groguenques, immesurables. Desprenien una calor màgica i la Laura es veia envoltada per paisatge preciós; llum, verdor, humitat. Petits
cants melòdics l’encuriosien i va poder aixecar-se i passejar. Va trobar uns préssecs suculents, uns melons madurs. Regalims de sucs de fruita li mullaven la gola. Tenia fam. Arreplegava i menjava tot allò que podia fins que s’encegà. No veia res, les mans se li paralitzaren i només podia guiar-se per l’oïda. Allò va tornar a esdevenir un malson. Cada vegada que palpava la felicitat acabava ensopegant amb un obstacle difícil de traspassar.

Ratlles de colors lluminosos i molt potents, com una mena d’ocells preciosos, se li llençaren al damunt.

—És la teva vida. Tu l’has escollit així —cantaven uns, mentre l’empentaven— Tens por, sempre ha estat així. Pensa, Pensa. Lluita.

—Prou! —cridà, la Laura, amb totes les seves forces.


De sobte, com no succeïa des que era allà dins, un eco esglaiador va omplir l’Illa de la Calma. Hi va poder veure, va poder caminar, córrer, saltar. Va escalar les flors llargues que creixien al seu voltant. Des del cim va guaitar els seus. En Jan acollia el seu fill, autista, que plorava i la cridava, mentre donava cops arreu. La seva filla jeia al terra amb la porta de l’habitació tancada, però aquest cop també plorava, en silenci. En Jan estava esgotat.

La Laura va seguir cridant, no ho havia pogut fer des de feia massa. Cada vegada sentia més força. Només la va fer callar un esclat terrible. Tot el que l’envoltava va quedar esmicolat, com després d’una explosió. Va témer haver quedat trinxada, no poder tornar. Quan va obrir els ulls jeia damunt la catifa davant la llar de foc de la seva habitació. En Jan l’acaronava, en Lluís, el seu fill l’abraçava i la Leila se la mirava des de la porta. El terra era ple de milers de peces de puzle. Es va alçar adolorida, i les va recollir totes. Les va llençar al
foc, que espetegava com si fos llenya de bona qualitat.


Va mirar damunt el llit i tan sols hi havia una paret buida, blanca, com la d’abans.

—Perdoneu-me —va dir—. Us estimo.