L'horror

Escenari. La base científica internacional Vasili Yelagin, un punt de color taronja en mig del blanc nuclear del Pol Nord. Fora creada d'antuvi per l'antiga URSS a fi d'investigar les condicions extremes de la zona, tot i que s'afirma a sotto voce que es tractava d'una base d'intel·ligència. No obstant, Lenin va morir, Stalin va morir i Gorbachov va portar la Glasnost, la Perestroika i el McDonalds. Així, la base Vasili Yelagin fora reconvertida en base internacional de recerca científica on grups de científics de dotze membres, rellevats cada sis mesos, i de composició nacional heterogènia, es dedicaven essencialment a l'estudi de les capes inferiors de gel, sotmeses a proves d'examen de l'oxigen contingut per determinar les condicions atmosfèriques de la Terra anys ençà. "Nou mesos dels dotze això es una turmenta constant!! Sis mesos dels nou son foscor absoluta!! Això es un paradís!!" va dir un home enfundat en un immens anorac vermell de plomes, amb unes ulleres d'esquiador i la caputxa pujada, que caminava amb esforç per entre la neu, al seu company de solitari èxode, un altre individu de robes verdes que no va respondre. I no va respondre perquè el biòleg alemany Hotsch, que era el seu nom, no entenia el català del seu company de feina Toni. Aquest últim va repetir l'anterior afirmació sobre l'excel·lència climàtica del lloc en anglès rebent com a tota resposta "Korrekt mein Herr!!" Els dos homes avançaven amb dificultat, tot i que el temps s'havia calmat ja, després d'una forta tempesta que aixecava la neu i el gel com si fos cotó. Els dos científics havien sortit de la base Vasili Yelagin a fi de reparar un retransmissor de radio proper, però per sorpresa seva van trobar l'aparell en perfectes condicions. La raó d'aquest viatge rau en que, el component Xinés de l'equip, la jove Zu Chang, enginyera, va escoltar una retransmissió per la radio de la base. No va identificar l'idioma i la resta de l'equip, reunit al menjador, va arribar a dues conclusions: la primera, la retransmissió era producte d'un error en l'aparell, ja que no hi havia vida intel·ligent, i menys retransmissors de radio, a kilòmetres al voltant; el segon, que la retransmissió era real, que algú, potser un vaixell, potser el petit llogaret proper d'esquimals d'Amorak, potser un avio, havia retransmès l'inquietant missatge. No obstant hi havia una tercera teoria, que només es tractava d'esquena a Zu Chang, i que deia que la pobre noia, ja apunt de ser rellevada del seu lloc de treball, començava a sofrir al·lucinacions. Per desgracia el mateix Toni i el biòleg Hotsch havien escoltat també la transmissió, havien comprovat el perfecte estat de l'aparell i, per tant, només quedava una opció: tractar de retornar la comunicació i, alhora, enviar una expedició al poblet d'Amorak. Això o cercar ajut psicològic urgent.

En tornar a la base, el menjador era ple de cares expectants i ansioses. "Res, va dir en Toni en anglès, l'aparell esta en perfectes condicions..." La decepció va aparèixer en els respectius rostres. Llavors Juliano, lingüista i sociòleg bolivià, va proposar intentar contacte amb els emissors. Els dotze homes i dones es reuniren a la petita sala de radio esperant el missatge. Es va passar el soroll als altaveus de la base. Però res es va sentir. Finalment es va decidir mantenir guàrdies d'una persona front l'aparell i deixar el soroll connectat als altaveus. La rutina científica va tornar a la base, pintada de color d'angoixa i expectativa nerviosa. Flascons es trencaven, la concentració es perdia, els càlculs no quadraven. Per últim, ja al que es consideraria en llocs on el Sol es pon com la mitjanit, un soroll va esglaiar a tothom, inclòs Hotsch, que roncava davant de la radio. Juliano va córrer a la sala amb cara de profunda concentració, intentant escoltar el que deia. "És Eskimo!! Estic segur..." va afirmar finalment el lingüista. Tots se'l miraren esperant que traduís. "Es molt confós... sembla demanar ajut als homes blancs de l'edifici de metall..." "Es a dir, nosaltres" va respondre en Toni. Toni era llicenciat en Química per la Universitat Autònoma de Barcelona i no coneixia l'eskimo, ni mai havia vist el poblet d'Amorak en els seus cinc mesos d'estança, per el que fruïa per trencar la rutina. "Agafem d'immediat les dues motos de neu, podem anar quatre, els altres romandran aquí en espera i es tractaran de comunicar......" La resta es miraren i van acceptar amb recances la proposta. Eren científics, no grups d'auxili.

Així van sortir de la base antàrtica Vasili Yelagin dues motos, petites taques que aixecaven pols de neu: la primera conduïda per el propi Toni, acompanyat per Hotsch; la segona encarregada a Juliano, l'únic que havia tingut contacte amb el poble Amorak, i per Zu Chang, que es va veure lliurada de l'etiqueta de "boja". El poble esquimal de Amorak, un dels pocs que quedaven on actualment es podien contemplar iglús i una societat caçadora-recol·lectora que vivia de la caça de la foca, era situat a vint kilòmetres de la base. Les motos avançaven lleugerament per la plana nevada, Juliano dirigia al grup, coneixent el camí. El poble es deuria de veure des d'una inclinació on en aquets instants es trobaven els vehicles, que es van aturar prudentment. Els quatre ocupants van baixar i van estirar els membres; Hotsch va treure els prismàtics i els va cedir a Juliano "Veig quelcom a l'entrada del poble... Sembla... Si! Son dos esquimals... Dedueixo que un roman al terra estès i l'altre s'ha ajupit per ajudar-lo..." "Kein der Hunde??" va interrompre Hotsch. Juliano, que entenia perfectament l'alemany va respondre en anglès "No... Es cert Hotsch..." "Que diu?, va preguntar en Toni" "Els gossos, respongué Juliano, sempre que t'apropes a un poblat esquimal els gossos lladren coneixent l'arribada d'estranys...però no s'escolta res..." "Potser s'han escapat... Anem! Segurament tenen problemes greus per veure's forçats a recórrer a nosaltres!!" El químic va pujar a la moto, va arrencar el motor i va esperar a Hotsch, accelerant després. El lingüista el va emular, amb Zu Chang. Les motos ja s'apropaven a la figura estesa i el seu atenent, van parar a pocs metres mentre Juliano donava el salut. Efectivament un cos d'esquimal era estès a terra, sobre una profusa taca de sang que contrastava en el blanc nevat. L'altre individu era ajupit a sobre i semblava tocar la panxa del ferit. Juliano es va apropar fins a tocar el muscle de l'esquimal i aquest, de sobte, es va girar bruscament i es va abraonar sobre Juliano, llençant-lo a terra i mossegant-li amb força el coll, emetent uns grunyits i sorolls desagradables. Zu Chang va cridar i es va desmaiar, Hotsch va sortir corre'ns per l'erm glaçat i dessolat cridant "Mein Gott!! Mein Gott!!" En Toni contemplava terroritzat la figura coberta de roba de pell de foca sobre el seu col·lega, que es dessagnava i tractava infructuosament de desprendre's del boig homicida. Finalment en Toni va reaccionar i va donar una forta puntada al cos de l'esquimal que caigué lluny del lingüista. Aquest es tapava amb les dues mans la mossegada que sagnava com una macabre font, i el seu rostre empal·lidia alarmantment. El químic es va apropar a l'últim i el va intentar aixecar, per dur-lo a la moto quan, oblidant-se del perill, va veure amb terror com l'esquimal es llençava sobre el cos inconscient de Zu Chang i començava a mossegar el rostre com si fos una cuixa de pollastre. A en Toni l'hi van vindre arcades i va veure com el seu company ferit es desmaiava. L'esquimal va mirar amb uns ulls de folla fúria, tota la comissura de la boca tacada de vermell, a en Toni, i va semblar disposar-se a atacar però va escoltar, en la llunyania, els crits d'en Hotsch i va sortir corre'ns com un llop darrera d'aquell, a quatre grapes. "Déu!! Déu!!, Juliano..." El company ja no respirava. El va deixar a terra, plorant, i va contemplar amb horror el cos de l'enginyera, sens dubte morta. Va arrencar la moto i va dirigir-se a màxima velocitat, saltant en els desnivells, cap a la base àrtica de Vasili Yelagin. Abans de perdre de vista el llogaret d'Amorak va dirigir una última mirada enrere. I el que va veure el va glaçar de terror. Una munió d'homes, com formigues sortint del formiguer, tacava l'horitzó. Semblaven córrer cap als cadàvers dels dos científics.

Aquesta es l'última transmissió rebuda des de la base àrtica, que fora atesa per un vaixell de guerra yankie, l'USS Chuzzlewit. En ella s'identifica la veu del químic català: "Aquí base internacional de recerca científica Vasili Yelagin. Aquest es Toni Subirachs, químic assignat a la recerca polar. Havent entrat en contacte amb el poble d'Amorak ahir dia 13 de Febrer de 2009 en resposta a una trucada d'auxili jo i tres companys científics, Hotsch Hess, Juliano Amaral, Zu Chang Il, varem ser atacats per habitants del citat lloc. Aparentment semblen haver embogit per efecte d'una infecció desconeguda. A la base i restem nou científics, em barrat les entrades, ens resten poques vitualles ja que esperem el relleu demà mateix. No disposem d'armament excepte un tàser elèctric. A qualsevol que escolti, sol·licitem el rescat imme..." La transmissió es talla en aquest punt, i es succeeixen sorolls que cap ment humana podria suportar sense embogir.