L'homofòbia dels morts

Seria la primera nit que passava en la seva nova llar, aquell pis en què havien viscut els seus avis, i els pares d'aquests. Encara no havia tret res de la decoració anys vuitanta que impreganava aquelles quatre parets, però tenia la intenció de fer-ho. Treure aquelles fotos dels seus claus, i com a molt desar-les en un armari. Fotos grans enmarcades en fusta: el matrimoni dels avis, la comunió del seu pare, la seva pròpia, ell acompanyat de tota la família en l'aplec de la primavera de Lliçà de la Torre. Li feien nosa i recança.
S'havien de canviar els flourescents de la cuina i de la galeria, ja que feien pampallugues. Demà ho faria. Només tenia oberta la llum del menjador, i aquesta ja li servia per moure's, en la penombre, en els altres àmbits. Davant del mirall del quarto de bany, i de la pica, es rentava les dents. I glopejava i escupia l'aigua bruta. S'ajupia i es tornava a posar dret. Ho va fer tres cops. A la darrera vegada va veure la cara de l'avi al mirall, sense ulls. I en lloc d'ulls, tenia dos forats molt fondos i negres. I obria la boca i cridava, d'una manera ensordidora. Es va posar les mans a les orelles, i al tocar els palmells als pavellons auditius, la imatge va desaparèixer, però el cor del Denís estava molt accelerat. Impàvid, va fer caure el got de vidre a terra i no es va trencar. No sabia el que havia passat, però sabia que tenia por. L'endemà vindria en Carles, a dormir, però avui estaria sol. No li agradava massa dormir sol.Al sortir del lavabo, la llum del menjador es va apagar de cop, i la cuina i la galeria van començar a pampalluguejar. El seu cor cada vegada estava més accelerat, i la suor li rajava per l'esquena. La boca, seca. I una beu de dona deia "a casa meva no volem invertits". I tot es va quedar a les fosques. Denís, estava fred de mans. Se'n recordava, com a flaixos, que els seus avis no els agradaven els homosexuals, i ell mai els hi va dir que ho era. Van morir i ell va sortir de l'armari. No podia ser que encara el controlessin, ell no creia en aquestes coses, dels esperits, ja sabeu.
Havien saltat els ploms, ja que intentava obrir tots els interruptors dela casa,i cap rutllava. Va arreglar els ploms, i va anar cap al menjador. I la seva mirada va anar directa cap el quadre on tota la família lluïa esplèndida. Cada anys anaven tots a l'aplec de la muntanya. Ell no hi era. Era com si algú l'hagués esborrat. Van trucar a la porta. Dos cops forts d'artell a la porta. Així trucava l'avi a la porta. Va fer el cor fort i va anar obrir. Es sentia remor rera la porta. Segur que serien els veïns. Obra la porta. I comencen a entrar dins els pis el seu avi, la seva àvia, i els pares d'aquests. Es queden al menjador, dient a la vegada: vine Denís que hem de parlar amb tu! Amb l'inèrcia dels porucs i la valentia dels que no entenen res, s'hi va acostar. Tots estaven quan vius, i vestien igual que en la foto de l'aplec. Aleshores, van dir a l'unison: invertits a la família no!, i la casa va ser engolida per la terra.