Ma mare volia Emilio Aragón com a marit

Odiava “Médico de familia”. No perque fos una sèrie ensucrada, de trama gens interessant i amb uns actors pèssims, que també, sinó perque ma mare, cada dimarts, després que acabés el capítol s’enraviava com un dimoni. Ella no podia ni volia entendre com és que ella no tenia una familia com aquella, i sobretot un marit com Emilio Aragón, o sigui el doctor Nacho. La sèrie va durar bastants anys, i jo vaig acabar per agafar-li por als dimarts a la nit. El ritual sempre era el mateix, quan el capítol ja s'anava a concluir. Ma mare começava a xiuxiuejar comentaris despectius sobre la familia i el marit que li havien tocat per desgràcia. A vegades ho acompanyava d’un got de vi o de xampany. S’anava engrescant, i anava alçant la veu (ella mai cridava, deia, només aixecava la veu). Què “si quina merda de fills !”, què “amb quin tio tan desgraciat i mort de gana em vaig casar!”. Ningú li podía dir res, perquè la reacció podía ser brutal, i podries sortir perjudicat, no només verbalment. Quan amainava la tempesta i tothom s’anava a dormir a la seva habitació, jo m’entaforava dins el llit, plorant i desitjant que aquell actor, aquell Emilio Aragon , fos tan desgraciat com jo en la seva vida real.