L'home salvatge

Fart! Fart d'asfalt, de fums, de llums, de soroll, de rius i rius de persones anònimes que nèixen, crèixen, moren i l'únic que deixen en aquest món és un nom a una làpida, tot plegat com un pur tràmit que cal solucionar ràpidament. Angoixat pel temps, que de forma viciosa i taciturna s'accelera. Cansat del "No hi ha temps", de les obligacions, de treballar per no res.
Es va treure les sabates, els mitjons i va sentir als peus la fredor i la duresa de l'asfalt, com si fos una autèntica metàfora de la societat.
Va començar a caminar entre la gent, però per primer cop en molt de temps desprogramat. Havia deixat de ser una peça del sistema, d'aquesta societat a la qual tothom pertany però que sempre rep les culpes de tot.
Deixà de moure's com ho fan tots els simples habitants de totes les grans ciutats que gairebé no poden ser qualificats de persones, perdedors de naixement, sense passat, sense present i amb un futur incert. Corria i saltava dins aquella massa, amb un somriure als llavis. Els altres el miraven com si es tractés d'un foll.
Va caminar quilòmetres i quilòmetres, però semblava com si la ciutat creixés al seu pas. Sota els seus peus només trobà asfalt escalfat, voreres brutes, bassals d'aigua morta. Sobre el seu cap el vent ja no es movia, els ocells ja no cantaven la melodia que la mare natura havia posat dins del seu esperit. Els arbres ja no creixien mirant cap al cel, doncs ja no hi havien estels que els poguessin veure.
Tot i això ell no va rendir-se, continuà caminant i caminant, sense treva, deixant enrrera tot allò que volia oblidar, però encara sense veure un horitzó al qual arrivar.
Per fí, quan queia la nit, va veure un esquitx d'aquell horitzó que cercava de forma boja. Per sobre del seu cap va apareixer un estel. Un d'aquells que tots els entesos identifiquen ràpidament, però que per a un habitant de ciutat és molt més que un simple nom. Al seu voltant les cases començaven a tornar-se escases i devant seu, de forma progresiva van começar a apareixer arbres.
Va caminar unes pases més cap al bosc i va poder sentir com els seus peus s'arrelaven a aquella terra molla, com els seus pulmons s'omplien d'aire, com el seu cap es buidava de fums. Sabia que aquell era el lloc on havia de viure, el camí que ell havia iniciat no tenia marxa enrera possible. De forma progressiva la seva pell es va tornar aspre, fins a convertir-se en suro, les seves extremitats s'estiraren i els seus dits es convertiren en branques. Així de cop i volta sobre el seu cap va apareixer una tupida capa de fulles.
Els altres el buscarien i intentarien explicar-se el perquè d'aquella fugida, però seria inútil, doncs tot aquell que arribès a comprendre realment la seva acció no tindria cap altre cosa a fer dins la societat. Es treuria les sabates, els mitjons i correria buscant la mare terra, com un altre fill pròdig.
Amb el seus últims moviments com a humà girà el cap enrera, mirà cap a la ciutat, aixecà el que havía estat el seu puny al vent, rigué, i per últim cridà amb totes les seves forces "La terra ha de vencer" Les seves paraules s'anaren diluint en el vent i es van confondre amb el simple soroll de les fulles en moure's.