L'historia del vell Turguenev

Hi havia una casa al poble de Kolia que ressaltava especialment. Es trobava situada damunt d'una petita muntanya en el que es considerarien les afores de la ciutat, des d'on controlava la resta del poble. A l'hivern, amb les neus, la peculiar caseta sofria un estrany fenomen: la neu semblava fugir d'ella. No fugir en sentit literal corrent cames ajudeu-me, sinó que, per a qualsevol observador constant, la neu feia el recorregut des dels núvols fins a terra obviant l'existència de la casa, posant-se diligentment en l'entorn però deixant de banda l'edifici. Si, ja se que es força estrany, però era part del poble des de temps enrere, quelcom ja assentat a les costums locals, part integrant de l'imaginari municipal, un fet consumat...així que ningú ho qüestionava. Excepte el jove Kolia. Kolia cercava amb la passió dels filòsofs allò desconegut, s'enfrontava de cara al misteri i el desafiava posseït per la seva curiositat de mena. Evidentment Kolia va sofrir un shock en conèixer el que ocorria a la casa del vell Turguenev. Peró perdoneu la falta d'educació! El vell Turguenev era un...vell...d'edat indeterminada, possiblement passant els setanta, de constitució escarransida però no malaltissa, amb un ànim excepcional per beure vodka i passejar (probablement elements que composen la longevitat). Com era un dels veterans del poble, ningú mai l'havia inquirit sobre el fenomen de la neu, i els de la seva edat menys, acostumats com estaven als fenòmens excepcionals que omplen la vida. Peró Kolia no seria sotmès a aquesta tàcita censura, ho descobriria fos com fos així que va traçar un pla mestre: un dia d'hivern, quan neves de valent, aniria a casa del vell Turguenev i l'hi preguntaria directament sobre el fenomen, no podent aquest obviar, enmig de la tempestat, la meravella que succeïa a casa seva. El dia va arribar, Kolia es preparà, s'enfundà en diverses peces de roba, una d'elles del seu pare, i sortir d'amagatotis al temporal m'entre la família creia que dormia. Hi havia llum a la casa del vell Turguenev, d'altra banda immaculada de neu a pesar del temporal... En Kolia s'apropà a una de les grans finestres que donava al caminet en direcció al poble. Furtivament tractar de discernir l'interior de l'habitatge i el que va divisar el va esgarrifar: en Turguenev, de genolls, enfront de la seva xemeneia on cremava llenya, plorava desconsoladament, plorava entre gemecs d'absoluta tristor, d'una tristor que va afectar eternament la vida de Kolia, que quedaren gravats en el seu cor com la primera i potser paradigmàtica mostra de desolació. La pobre ànima s'agafava el pit, obria la boca ofegant els gemecs. En Kolia va pensar en fugir corrents però s'ho repensar. Va decidir anar fins al final. Va apropar-se a la vella porta i va picar successivament, els gemecs cessaren i s'escoltaren passes. La porta s'obrí, Turguenev, llàgrimes rajant encara dels seus ulls, sorprenentment va somriure i, deduint d'un cop el que Kolia cercava el va fer passar afablement, fent-lo asseure's en una cadira prop del foc i l'hi va dir:

"Kolia, estimat esperit valent, joventut envejada, ets el primer que hem sorprèn en el meu abisme, en el meu ritual dels dies de neu. T'explicaré una historia que fa temps vaig viure però que rememoro sempre que la neu arriba a aquest dolç i trist poble d'aquesta dolça i trista terra:

Corrien els temps revolucionaris, jo era un jove inflamat pel marxisme i per el seu profeta Vladimir. La meva família era pobre, el pare treballava perpètuament d'ajudant de torner, la mare s'ocupava de la casa i de mi tot exercint com a sastressa per als veïns. Eren temps durs i tot comptava per menjar. Teníem un tiet integrant del Soviet de Petersburg que hem vessava, en les seves visites al poble dels pares, paraules insurreccionals, brutalment innovadores, esperançadores, passionals, en les meves orelles anhelants d'admiració. Em vaig tornar un apassionat leninista, defensava les seves accions front tothom i...va arribar Octubre. Tot semblava llançat cap a un nou mon, cap a un nou home, una nova societat...Realment ho creiem! I tant! (com si no podria justificar el que et diré)

El meu tiet hem va enrolar a l'exercit roig ja que es cercaven joves valents per a la nova tropa de Trotski. Hem volia garantir un lloc estable a les oficines però vaig rebutjar indignat...Alló no era igualitari! I enmig de la contrarevolució! Així va ser com vaig arribar al regiment de Kronstadt, ciutat cabdal del moviment proletari gracies als seus impetuosos mariners. Allà, entre Marx i Engels, la vaig conèixer. Mirades furtives en una de les tavernes on els soldats fèiem temps entre rondes i entrenaments, era extraordinàriament bella. Un cabell ros daurat, una cara...astoradora. Hem podria haver estat hores contemplant-la. I quina veu Kolia! Evidentment el meu marxisme ateista m'ho impedia però...era una veu angelical, un cor celestial unificat en un sol ésser excels!. Com l'estimava...mai he estimat a ningú d'aquella forma, era el platonisme realitzat. Ens vam conèixer, un dia la vaig esperar a l'hora en que sortia de la taverna. L'hi vaig dir el que sentia, ella envermellir...a partir de llavors els petons i les carícies es succeïren, les estances amb aquell àngel hem fèiem témer el pas del temps. Vaig conèixer, en els seus braços, el somni de Faust, aquell desitjat moment sublim!

Fins aquell fatídic dia. 1921. Kronstadt bullia amb desesperació. La Revolució de 1917 no satisfeia als mariners. Volien eleccions als Soviets però no només això, volien ésser, realment, el capdavant de la Revolució, de la veritable Revolució, la transformació total del món. En aquells dies vaig deixar de veure-la, el regiment estava en estat d'alerta. Va arribar un comissari de Petersburg. La tensió donava voltes sobre els nostres caps. L'absurd es va deslligar. Els mariners van passar de les paraules als fets, nosaltres, els soldats, no ho enteníem. Ells eren els nostres germans! Nosaltres érem el seu exercit!

Ho puc rememorar a la perfecció. Probablement es el mes lúcid dels meus records. El regiment va ser mobilitzat per ordre del comissari, ens aproparem als carrers de les afores de Kronstadt en formació lineal a fi de taponar els "insurrectes" a la ciutat (Insurrectes! Quina complerta follia!). Vam arribar a fer contacte amb una massa de gent, obrers i mariners, gent del poble, front nostre semblaven preguntar-se, com nosaltres, que fèiem allà apuntant-los amb els fusells. Una explosió arribar del darrera, el comissari ordenar foc a discreció... nevava, així que no vaig veure on feia blanc, però...Ai! Me'n recordo d'aquells ulls a la llunyania, entre els cossos d'innocents, la sang i la pólvora, aquells ulls que tant be coneixia, que havien estat mel dolça de la meva anima! Com queien sense vida per efecte de les nostres descàrregues, una llàgrima encara sorgint d'aquells cristalls celestials que tenia per ulls! "

Des d'aquell dia vaig fugir de tot i de tothom fins aquí, i el cel o el que sia m'ha concedit el do de no ésser destorbat per la neu, la neu que queia aquell dia a Kronstadt i que continua caient al meu cor."