L'historia del vell Turgenev (definitiu)

Hi havia una casa al poble de Kolia que ressaltava especialment. Es trobava situada damunt d'una petita muntanya en el que es considerarien les afores de la ciutat des d'on controlava la resta del poble. A l'hivern, amb les neus, la peculiar caseta sofria un estrany fenomen: la neu semblava fugir d'ella. No fugir en sentit literal, corrent cames ajudeu-me, sinó que, per a qualsevol observador constant, la neu feia el recorregut des dels núvols fins a terra obviant l'existència de la casa, posant-se diligentment en l'entorn però deixant de banda l'edifici. Així, al llarg de les grans nevades, quan tot el poble romania com una estampa idíl·lica de Nadal, la casa del vell Turgenev contrastava rarament. Sí lector, ja se que es força estrany, però era part del poble des de temps enrere, quelcom ja assentat a les costums locals, part integrant de l'imaginari municipal, un fet consumat...així que ningú ho qüestionava i jo no seré l'agosarat que s'atreveixi. Excepte el jove Kolia. Kolia cercava amb la passió dels filòsofs allò desconegut, s'enfrontava de cara al misteri i el desafiava posseït per la seva curiositat de mena. Evidentment Kolia va sofrir un shock en conèixer el que ocorria a la casa del vell Turgenev i no menys per la figura del propi habitant de tant peculiar residencia. El vell Turgenev era un...vell...d'edat indeterminada, possiblement passant els setanta, de constitució escarransida però no malaltissa, amb un ànim excepcional per beure vodka i passejar (probablement elements que composen la longevitat). Com era un dels veterans del poble, ningú mai l'havia inquirit sobre el fenomen de la neu, i els de la seva edat menys, acostumats com estaven als fenòmens excepcionals que omplen la vida. Fins i tot, amagadament, els comerciants i l'alcalde sentien certa alegria de tant afortunada peculiaritat que havia situat al petit poble en el mapa de Rússia com un lloc d'obligada visita. Però Kolia no seria sotmès a aquesta tàcita censura, ho descobriria fos com fos així que va traçar un pla mestre: un dia d'hivern, quan nevés de valent, aniria a casa del vell Turgenev i l'hi preguntaria directament sobre el fenomen, no podent aquest obviar, enmig de la tempestat, la meravella que succeïa a la seva llar. El dia va arribar, Kolia es preparà, s'enfundà en diverses peces de roba, una d'elles del seu pare, i va sortir d'amagatotis al temporal mentre la família creia que dormia. La neu l'impedia veure a un metre i el vent corria amb força entre els carrers del poble, udolant terriblement com si un drac grunyent s'amagués entre la blancor. Quan va arribar al caminet que es dirigia a casa del vell va haver de fer un gran esforç per avançar, realitzant amplies i forçades passes, el seu petit cos travessava la neu com un petit animaló hivernal. Ja era a poca distancia i el fenomen portentós el va captivar. Ni tan sols el fort vent semblava poder vèncer l'estrany encanteri que protegia l'habitatge. Aquest restava net de qualsevol taca blanca, com si romangués tancat a una enorme cúpula de vidre. Una tènue llum sortia de casa del vell Turgenev. En Kolia s'apropà a una de les grans finestres i va intentar divisar l'interior tot netejant amb la seva mà el vidre brut. Desgraciadament les cortines estaven abaixades i impossibilitaven veure res. Llavors, el nen es va adonar que entre les dues peces de tela hi havia una petita franja que el permetia copsar alguna cosa. Furtivament tractà de discernir l'interior de l'habitatge i el que va divisar el va esgarrifar: en Turgenev, de genolls, enfront de la seva xemeneia on cremava llenya, plorava desconsoladament, plorava entre gemecs d'absoluta tristor, d'una tristor que va afectar eternament la vida de Kolia, que quedaren gravats en el seu cor com la primera i potser paradigmàtica mostra de desolació. La pobre ànima s'agafava el pit, obria la boca ofegant els gemecs. En Kolia va pensar en fugir corrents però s'ho repensar. Va decidir anar fins al final, empès per la seva valentia. Va apropar-se a la vella porta i va picar successivament, els gemecs cessaren i s'escoltaren passes que cada cop s'apropaven a la porta. El cor del nen bategava amb força. La porta s'obrí, Turgenev, llàgrimes rajant encara dels seus ulls, amb sorpresa per a en Kolia va somriure i, deduint d'un cop el que Kolia cercava el va fer passar afablement, fent-lo asseure's en una cadira prop del foc, i l'hi va dir:

"Kolia, estimat esperit valent, joventut envejada, ets el primer que hem sorprèn en el meu abisme, en el meu ritual dels dies de neu. T'explicaré una historia que fa temps vaig viure però que rememoro sempre que la neu arriba a aquest dolç i trist poble d'aquesta dolça i trista terra:

Corrien els temps revolucionaris, jo era un jove inflamat per les noves idees i indignat amb el vell món que s'erigia ofenent-me front meu. La meva família era pobre, el pare treballava perpètuament d'ajudant de torner, la mare s'ocupava de la casa i de mi i dels meus germans tot exercint com a sastressa per als veïns que l'hi portaven qualsevol peça malmesa. Eren temps durs i tot comptava per menjar. Teníem un oncle integrant del Soviet de Petersburg que hem vessava, en les seves visites al poble dels pares, paraules insurreccionals, brutalment innovadores, esperançadores, passionals, en les meves orelles anhelants d'admiració i esperança. Em vaig tornar un apassionat bolxevic, defensava les seves accions front tothom i...va arribar l'Octubre. Tot semblava llançat cap a un nou mon, cap a un nou home, una nova societat...Realment ho creiem! I tant! Les portes d'un futur inexplorat s'obrien convidant-nos!

El meu tiet em va enrolar a l'exèrcit roig ja que es cercaven joves valents per a la nova tropa de Trotski que conformaria l'Exèrcit Roig. Encara recordo als meus pares i als germans acomiadant-se de mi a l'estació, amb llàgrimes corrent per les seves galtes en un gèlid mati. L'oncle, de nom Vasiliev, volia garantir-me un lloc estable a les oficines però vaig rebutjar indignat... Allò no era igualitari! I enmig de la contrarevolució! Així va ser com vaig arribar al regiment de Kronstadt, ciutat cabdal del moviment proletari gracies als seus impetuosos mariners. Allà, entre lectures de Gógol, Marx i les nits fredes sota zero en el mercuri, la vaig conèixer. Mirades furtives en una de les tavernes on els soldats fèiem temps entre rondes i entrenaments, era extraordinàriament bella. Un cabell ros daurat, una cara...astoradora. Hem podria haver estat hores contemplant-la. I quina veu Kolia! Evidentment el meu ascetisme socialista m'ho impedia però...era una veu angelical, un cor celestial unificat en un sol ésser excels que temperava el meu cor com la mes dolça de les simfonies! Com l'estimava...mai he estimat a ningú d'aquella forma, era el platonisme realitzat. Ens varem conèixer i finalment el meu platonisme va caure front l'encara més excelsa realitat; un dia la vaig esperar a l'hora en que sortia de la taverna, tot i haver estat treballant durant hores entre cervesa i blasfemes paraules, brillava amb pròpia llum, incorrupte. L'hi vaig dir el que sentia, ella envermellí...a partir de llavors els petons i les carícies es succeïren, les estances amb aquell àngel hem fèiem témer el pas del temps, cruel jutge del nostre amor i, més encara, una possible expulsió de l'exèrcit que en aquell temps aplicava inflexible disciplina espartana. ¡Vaig conèixer, en els seus braços, el somni de Faust, aquell desitjat moment sublim per el que qualsevol vendria la seva ànima al mateix diable amb un somriure als llavis!

Especial terror em generava el comissari que havia substituït a l'anterior, l'afable Sergeievich, un antic camperol, dirigent social de la seva regió. Aquest individu nouvingut, Ivan Tarkovitch, denominat sotto voce "La falç de ferro", era enviat periòdicament a diversos regiments de Rússia per atemorir i mantenir la disciplina, tant de alts càrrecs com de la tropa. La raó era coneguda per a tots: aquest home -si es que no era un dimoni- provenia de l'Exèrcit tsarista, va ser salvat de la justícia revolucionaria per la seva capacitat de "manar", es a dir, d'atemorir als éssers humans -i probablement als animals, si es que l'Home no és un animal- que es situessin al seu voltant sense ni tan sols emetre una paraula. Pel que fa a l'incongruència ideològica del canvi no suposà cap problema per a ell. A ell només l'importava exercir el seu imperium, la seva autoritat, amb independència de l'ideologia dels que el comandaven. El seu historial el precedia: molta gent havia estat enviada a Sibèria, d'altres directament al Cel, per les seves ordres. Quan van canviar a l'afable Sergeievich per "La falç", tothom al regiment va tremolar en escoltar el seu nom, des dels que duien galons fins als que netejaven latrines. Recordo especialment el dia en que el rebérem. Tothom es va aixecar aquell dia en tensió, alguns fins i tot no varen dormir en tota la nit, sotmesos a tètrics malsons que tenien com a protagonista indiscutible la fosca figura del comissari. Tots els companys i els caps restaven en el camp d'esport, tot lluent i preparat per a la rebuda, nerviosisme a les cares, cap somriure, silenci nomes trencat per les ordres marcials. Finalment, allà lluny, en el camí que dirigia cap als barracons i que venia de la ciutat portuària, un punt negre va aparèixer. Tots els ulls es dirigiren a ell. La pols que deixava confirmava que era un vehicle: només podia ser el comissari. El cotxe va entrar al descampat lentament, les finestres eren apujades i tintades de negre, era elegant i probablement va ser expropiat a un antic banquer o home de negocis, era presidit per l'estrella roja, lluent al sol que queia amb força. Finalment s'aturà, encara tots els ulls en ell i la respiració de centenars de pits continguda. La porta del darrera s'obrí i aquell monstre va sorgir de la seva cova: no era excessivament corpulent ni alt, anava pulcrament vestit amb el seu Komissar Ivan Tarkovitch brodat al vestit verd amb franges roges; el seu
rostre era terrible, un front eternament frunzit, vell i estripat, uns ulls negres que semblaven escrutar la teva ànima i la teva ment i una esfereïdora cicatriu a la galta hi posaven la guinda. Quan aquesta figura va sorgir del cotxe es va situar erecte, va treure's la gorra que va deixar veure un cabell blanc rasurat i es va passar la ma per aquella crin de cavall diabòlic tot dirigint una mirada panoràmica a tots nosaltres. No podies evitar sentir-te culpable sota aquell escrutini, fins i tot el mes innocent entre els innocents hagués confessat a fi de veure's alliberat d'aquells ulls. Un cop va revisar-ho tot, va dirigir unes inaudibles paraules al comandant que, servilment, va assentir. A partir d'aquell dia entrevistes periòdiques amb tots i cadascun dels integrants dels barracons, fins i tot el personal civil, es succeïren. Tothom parlava dels seus mètodes, que semblaven aleatoris: uns afirmaven que van acabar en pocs minuts i que fins i tot el veieren somriure, d'altres relataven amb horror nits i dies a aquella oficina, interminables preguntes que es repetien constantment fins a l'extenuació de l'interrogat i, quan aquest ja semblava exhaust, preparat per rebre la seva condemna, era alliberat amb un somriure i una palmadeta a l'esquena o, potser, desapareixia per sempre i el seu nou mai mes era pronunciat. Recordo la meva entrevista, fou de les del primer tipus, tot i que em deixar un gust estrany e inquietant: vaig arribar puntual, em van cridar mentre feia practiques de tir i vaig córrer veloç, oblidant el fusell i la munició, pres per el nerviosisme, tothom em mirava amb ulls tristos, compadint-se de mi. Finalment ja era front la seva porta, vaig donar uns cops a la mateixa tot aclarint-me la gola, anunciant-me "El soldat Ivan Sergeievich Turgenev es presenta". Una veu de dona em va dir que passes. Era l'escrivent, que guardava en paper totes les converses. Ella s'asseia a una banda de la gran taula, presidida per "La falç", figura del qual restava contrastada amb la finestra que tenia a la seva esquena i donava al bosc proper. Em vaig asseure després de fer el salut marcial i vaig rebre un assentiment. Ell duia posada la gorra militar. Va mirar-me, va mirar uns papers que tenia al front, i va tornar a mirar-me. Jo vaig intentar aguantar la mirada, em va semblar etern però del cert no vaig suportar ni mes de dos minuts així que vaig centrar la vista a un rellotge que hi havia a la taula i, darrera d'aquest, el revòlver d'oficial m'acabà d'ensorrar. "Ivan Sergeievich Turgenev, soldat ras, recomanat per l'honorable membre del Soviet de Petersburg Vasilievich..." Es va fer un silenci així que vaig creure oportú parlar i confirmar l'informació però, en fer-ho, ell em va tallar. "No l'he dit que parli així que no parli" "Ho sento, jo creia..." "Vostè no creu, vostè acata ordres" Vaig callar. Va continuar una estona, exposant-me la meva biografia, parlant dels meus pares, del meu poble i, finalment, dirigint-me una pregunta que em va desconcertar "Soldat Turgenev, esta casat?" "Ehh...jo...si, vull dir, conec a una noia de Kronstadt que..." "Malament, en plena guerra civil no es bo tenir vincles. Ningú et pot assegurar que ella mateixa no sigui una traïdora a la causa. D'altra banda, tampoc es bo deixar vídues, son una carrega." El temut silenci va tornar, vaig intentar deglutir aquelles paraules. "Molt bé llavors, llestos noi, continua el teu servei" Dient això es va aixecar i em va tendir la seva rugosa ma. Jo l'hi vaig donar i vaig sortir sense ni tant sols saludar, amb el cap donant-me voltes. Les seves paraules, qui m'ho hagués dit... Terribles paraules. Però, perdona'm Kolia, he de continuar.

Des d'aquella entrevista tot va restar immutable, excepte per la meva inquietud creixent a un terrible fet futur i desconegut: entrenaments, alarmants noticies d'insurrecció, les primeres batalles amb l'exèrcit de Kornilov... Tot semblava apuntar cap al caos. I Europa ens donava l'esquena, perquè evidentment ens tenien por. No obstant i al terratrèmol històric que ens envoltava, continuava veient a la meva Polina -aquest era el seu nom Kolia, em fa mal pronunciar-lo- tant aviat com ella acabava la feina i jo el servei. Recordo les llargues passejades per els boscos del voltant de la ciutat, aliens a tot excepte al nostre incontenible amor. Les tardes esperant la caiguda del sol, tots dos asseguts a la vora del port. Ella no va rebre mai l'educació que mereixia i jo l'hi llegia tot sovint trossos de poemes de Pushkin, fonent-me per dins veient com el seu cor i el seu rostre denotaven un plaer incommensurable. I la fatalitat va sobrevindré. 12 de Gener de 1921 ¡Maleïda sia per sempre aquella data, esborrada de tots els calendaris i proscrita per sempre mes! Jo era al llit encara i un comandant va entrar als barracons donant crits, cridant a armes. En poca estona tots formàvem al pati, inquiets, no sabent del cert front de qui ens preparàvem per lluitar. No hi havia noticies de contrarevolucionaris i l'exèrcit de Kornilov era lluny. Quina seria la nostra sorpresa en saber l'identitat de l'enemic: els propis mariners de Kronstadt, el propi poble que havia anhelat la Revolució. Mentre marxàvem cap al port vaig rebre les noticies entretallades per un company, afanat lector de premsa: els mariners havien pres vaixells i es resistien a ser controlats per el govern soviètic, afirmant que "Moririen per la Revolució" ¿Quina cruel broma era aquesta que ens enviava contra els nostres propis germans? Jo no m'ho creia, tot era una confusió. Havien de parlar! Segur que si Moscou enviava una comitiva resoldrien l'assumpte sense vessar ni una gota de sang russa. Però evidentment ningú faria cas a un soldat ras. En un moment donat dos grans explosions van ressonar, dirigides directament als barracons on fa una estona dormíem. Eren els canons dels vaixells dels amotinats. No ens ho creiem. Tothom dubtava. Finalment, entre el fum de les explosions una figura, com si sorgís de l'Infern, va apropar-se a nosaltres. Era "La falç". Va assumir el comandament i, tot dirigint un braç impertèrrit cap al mar va dir "¡Aquells bojos d'allà son uns traïdors i vosaltres, com a executors de la voluntat del poble heu estat beneïts com a actors de la seva venjança!" Ens van informar de que un general soviètic venia amb reforços i es preparava un assalt als vaixells, essent encara el gel del mar pur glaç per el que l'exèrcit d'Alexandre el Gran podria haver caminat. La nostra esquadra va ser enviada a controlar Kronstadt, per evitar que es donés suport als insurrectes des de terra, i foren donades ordres explícites de fer foc a qualsevol que s'oposés. Els carrers eren buits i, assumint el general moscovita el control de la resta del regiment, el comissari Ivan va ser adherit fatídicament a la meva esquadra. Anava al davant, com si només ell pogués controlar tot sol la ciutat i totes les voluntats. En arribar a la plaça de l'Ajuntament, que teníem que prendre, ens varem veure aturats per una gran massa de gent, probablement familiars i amics d'aquells nobles mariners que anaven a ser esclafats. Nomes es sentia la tos esporàdica d'un soldat. La meitat de la plaça controlada per nosaltres, la resta per els manifestants. No varem gosar apuntar les armes a aquella gent innocent, es evident, però quin fora el nostre terror en veure la mà del comissari traient el revòlver i apuntant als manifestants. "¡Aquest poble pertany al govern dels soviets! Marxeu si no voleu rebre les conseqüències de la vostra insensatesa." Per tota resposta va sorgir de la munió reunida un esclat de veus i crits que s'ofegaven mútuament, mares, nens, avis i joves ens cridaven i nosaltres volíem fugir d'allà, desertar, no veure rés. Un petit homenet, que coneixia de vista, va sortir corrent, deixant fusell i gorra al terra, per incorporar-se als manifestants. "Aturat soldat!" Fora l'única advertència del comissari abans de dirigir un tret a l'esquena del jove, que va restar a terra, de bocaterrosa, sang sorgint del seu pit inert. Tots mirarem amb odi a aquell brutal individu, però algunes voluntats començaven a sotmetre's entre nosaltres. "Apunteu! Apunteu!" Alguns rifles s'aixecaren tremolosos dirigits al poble, per la por de rebre un tret. El meu es resistia. "Ivan Sergeievich Turgenev!" No vaig respondre. Em va dirigir el canó directe al cap. Però abans de que fos donada l'ordre algú va fer foc i, impel·lits per una força insidiosa i horrible mes i mes rifles obriren foc sobre els manifestants que començaven a amuntegar-se i a fugir. Jo encara mirava amb sorpresa l'entrada de l'Ajuntament i ¡Ai! Deu m'hagués deixat cec en aquell moment. ¡Quin cos s'estenia allà lluny sinó el de la meva Polina, ferida de mort! Vaig agafar amb odi el meu fusell i, en un rampell d'ira em vaig abraonar al comissari, aquest es va defensar però no va resistir la meva empenta i, caient a terra, em vaig incorporar i dirigí un tret sense pensar-ho cap al seu cos. Els trets dels soldats callaren tant bon punt com aquell dimoni va expirar. Es miraven com si haguessin estat alliberats d'un encanteri: alguns ploraren; d'altres fugiren i els pocs es dirigiren a auxiliar als manifestants mentre encara trets de canó provinents del mar castigaven a la resta del regiment, allà lluny, prop dels barracons fets cendres. Jo caminava lentament, tot s'esvair i nomes aquella figura de blanc estesa al terra, els daurats fils que tenia per cabell caient sobre el rostre que tenia un estrany somriure afable, les galtes encara vermelles. En arribar allà em vaig agenollar, no podent plorar. L'hi vaig vessar el front tendrament, mentre la neu que començava a caure es posava sobre els cossos innocents i es mesclava amb la sang.

Des d'aquell dia, Kolia, sempre que neva recordo a la meva Polina i el Cel sembla també recordar amb mi, no destorbant-me amb la seva freda carícia.