L'ESTAT MENTIDER. L'ATUR

La màquina de l'estat va ser creada per fer fàcil el control de la majoria per part d'una minoria. Inicialment l'estructura únicament comptava amb elements repressius : exercit, recaptadors ,... ; lentament, sempre com a resultat d'alguna revolta s'hi van afegint primer mecanismes de "caritat pública " ; molt recentment l'ensenyament obligatori [ sovint utilitzat com una eina doctrinal ]; el teòric dret a la salut és tendre - tant que fa por pensar en el seu futur - , com el regim de pensions publiques i altres elements que s'identifiquen ara com " estat del benestar".

Avui l'atur OFICIAL supera els 4.000.000 de persones, quan a l'atur REAL el que pateixen també els ciutadans sense papers, les estimacions son esfereïdores, i espero que en algun moment l'estat doni dades d'aquesta situació catastròfica.

Ara la reflexió pretén únicament fer evident la mentida de les dades oficials ; ens diuen que la xifra s'acosta al 20% de la " força de treball ", l'eufemisme amaga una realitat evident i crua : del terç de ciutadans que PODEN TREBALLAR, és a dir, els que tenen entre 18 i 65 anys, hi ha un col·lectiu que PER LLEI, te la feina assegurada - els funcionaris de l'estat central, de les autonomies i de l'àmbit local , Diputacions, Consells Comarcals, Ajuntaments ,... - davant d'aquesta certesa, cal restar-los de la famosa " força de treball" , com ho fem ja amb els jubilats i pensionistes.

La constatació un cop feta la resta dels afortunats treballadors de l'estat, es evident : L'atur afecta quasi a la meitat dels treballadors del país, i si com sembla aquest nombre augmenta ni que sigui mínimament, l'ensorrament econòmic està garantit !!!!

Alguns tenen encara les mans plenes però fortament tancades, caldrà pegar-los als artells o els nusos dels dits,i aconseguir d'aquesta manera això que tant prediquen - que no practiquen - els nostres politics, la redistribució de la riquesa.

Tanta o més preocupació que aquesta taxa tant alta d'atur, ens provoca aquesta persistència en intentar enganyar-nos una vegada i altra, com si fóssim nens petits.

© Antonio Mora Vergés