L'escarabat

L’Escarabat


Demà començarà una nova vida. El despertador no sonarà a cap hora, l´autobús de les set marxarà sense ell i els mots encreuats de La Vanguardia restaran inacabats al bar del polígon.

Ha acceptat amb un somriure de conill la placa que dona fe dels serveis prestats i llueix al canell el rellotge que premia els esforços de dècades exercint d´enllaç sindical.
Contempla amb ràbia l´alegria dels companys, la seva festa de comiat és una victòria dels seus subordinats, ja no hauran d´aguantar el seu despotisme, la seva crueltat.

Sempre ha jugat a favor de l´empresa, ha fet mans i mànigues per sufocar qualsevol intent de rebel·lió i ara li paguen així. Ja no el necessiten, més aviat els fa nosa. Una prejubilació honrosa, una manera elegant d´acomiadar-lo.

Demà començarà una nova vida. No tindrà ningú a qui trepitjar, a qui escarnir. La dona i els fills fa temps que el van deixar, les rates sempre abandonen el vaixell. Ningú sap que viu sol i amargat però demà, demà ja buscarà algun objectiu que el torni a la vida.



Joana Luna