Les intimitats del senyor Cardona (VI, Desenllaç)

Un soroll lleu va fer-la despertar. No sabia quan de temps va restar dormida però el que era segur es que l'home que l'havia rescatat la nit anterior, en Julià (aquest era el seu nom segons recordava en intermitents imatges del passat recent) ja no hi era. Es trobava a les fosques, semblava que sobre una gran taula de fusta. El lleu soroll no provenia d'aquesta estança hi semblava originar-se en una habitació propera a la seva. La seva ment el va assimilar al soroll d'algú menjant, el soroll del metall contra el plat era evident. Els ulls van acostumar-se a l'absència de llum i va adonar-se, amb sorpresa i horror equivalent, que reconeixia el lloc on es trobava. Era la casa del seu tiet! El maleit infern de fusta i pedra, l'espantós objecte de la seva desgracia!. Potser tot havia estat un somni?. Peró no. Mirant-se els seus peus amb fang ressec, petits talls de córrer sense calçat per el bosc, el tros de camisa esgarrada per a fer de venatge al ferit... Si, tot semblava correspondre amb els fets que restaven en la seva memòria com agulles clavades a la consciencia. Va incorporar-se i quedar asseguda a la taula. Que fer? Era una condemna divina, i per tant, confirmaven l'horrible i sàdic humor dels Deus? Era impossible escapar d'aquell lloc putrefacte i grotesc, corromput per el mal i la follia?. L'habitació i els objectes que la composaven es feien clars i, amb aquesta claror, va observar amb espant una de les parets. En ella es succeïen cares amb riures insidiosos que tan bé recordava de la seva infància. Era l'habitació dels quadres dels antics ascendents dels Cardona. L'obsessió del seu tiet. Entre l'obscuritat semblaven haver adquirit quelcom mes monstruós que la llum semblava no poder reflexa. O pot ser ja eren així i el seu record amb el pas del temps els havia atenuat. Va notar que la porta de l'habitació era oberta i una llum difusa entrava per ella. Aixecant-se va avançar cap a la llum. Va sortir al llarg passadís i en donar-se la volta va reconèixer el tirador de porta imitant la cara del dimoni que les seves tendres i joves mans van estirar ja una vegada. La llum provenia d'una habitació al mateix passadís. Amb poques passes va arribar a ella i l'obri lentament. Una habitació mes petita que l'anterior, decorada amb el mateix gust arabesc i extravagant que tot l'edifici, era il·luminada per un canelobre al centre sobre una petita taula. Un home era segut a la taula, d'esquenes a la porta impedint que l'Alícia l'hi veies el rostre, semblava estar menjant, cosa que confirmaren els coberts que restaven a una banda. Per alguna raó inversemblant l'home duia el mateix espantós vestit de nit blanc que l'ésser cec que cercava la seva perdició i que l'hi havia tret per sempre a en Pere. Va donar unes passes per introduir-se a l'habitació i, abans de poder dir res, l'home va parlar sense girar el rostre i mastegant encara, tenia una veu greu i amb un to que denotava quelcom profund i amagat:

"Passa Alícia. No tinguis vergonya a la teva pròpia casa. Cap Cardona ha de ser pudorós entre familiars. Sento tot el que ha passat però era necessari. Oblidaràs al teu marit tant bon punt com et comuniquí el teu destí futur. D'altra banda, ell ha servit en la seva mort per un fi major que mai, en la seva insignificant vida, hauria pogut assolir. La seva mort suposa la meva vida. Així com l'altre personatge que tractava d'endur-se't del meu costat. Per sort et vaig trobar a temps, estesa entre les runes de les antigues catacumbes que tant bé coneix-ho."

En acabat va deixar els coberts que utilitzava i va netejar-se la boca amb un tovalló blanc. Amb moviments continguts, fins i tot elegants, va aixecar-se i va dirigir la seva mirada cap a l'Alícia. Ella va emetre un xiscle apagat i va caure enrere de l'impressió, restant a terra impotent front la visió que contemplava. Era el seu tiet, sens dubte. Tenia poques referències visuals però no hi havia dubte. Un home d'uns cinquanta o seixanta anys, d'alçada imponent, amb cabells blancs que queien conformant una melena de color marbre. El seu rostre era com els dels altres ascendents, d'una blancor profunda i de faccions que recorden els retrats d'antics i afectats reis i membres de la noblesa europea. L'Alícia no va ser capaç d'emetre un so. Ell es va apropar i amb tendresa la va aixecar del terra i la situar a una gran cadira de cuir propera. Fet això va retornar al seu discurs:

"Entenc la teva reacció la primera vegada que hem vas veure. Si, jo soc aquell ésser informe. Podríem dir que la meva situació no era la desitjable per un retrobament familiar. Vaig badar en les meves necessitats vitals i necessitava alimentar-me -dit això va dirigir un dit de la seva blanca ma cap a la taula- això no es mes que un aperitiu per recordar les velles costums. He de dir que els dos homes posseïen un vigor que m'ha recuperat del tot al meu estat actual. Normalment hauria necessitat fins a quatre peces de ramat humà per tornar a la meva forma decent. Per cert, t'he d'agrair i alhora disculpar que hem cedissis al teu marit. L'oblidaràs sense dificultat en un temps. En realitat, l'historia de l'herència i la meva mort era només una forma d'atreure't aquí a fi de demanar-te ajut. La meva desídia alimentaria hem va fer degradar a un estat en el que m'era difícil obtenir aliment i per això et necessitava, alhora que, evidentment, t'havia de comunicar el teu veritable destí. Es clar que els teus pares no et van tractar mai com el que ets. L'hereva de la nostra excelsa i immortal raça. Perquè ho ets. De segur que has sentit sempre que et trobaves entre éssers inferiors i vulgars. Com el llop entre el ramat que ha oblidat comportar-se com a caçador i ha adoptat el comportament de pressa. Ara, Alícia Cardona, et pertoca reclamar la teva preeminència entre els mortals i els immortals. "

Diguen això es va apropar a l'Alícia, que es trobava en estat d'endormiscament induït per forces sobrenaturals i alienes, sense poder reaccionar i essent alhora brutalment conscient de tot, i obrin la boca l'hi va donar la mossegada que l'apartaria per sempre del mon conegut per nosaltres, cossos condemnats a l'oblit de la pols i el cuc.