Les intimitats del senyor Cardona (II)

Per entre les fulles dels arbres s'erigia aquell monòlit de pedra i fusta, en Pere conduïa per el camí que es dirigia cap a la casa heretada i l'Alícia va tenir una petita tremolor en veure l'objecte de les seves angoixes, erigit imponent entre la natura que semblava defugir la construcció. El dia era encapotat i una fina pluja vessava del cel intermitentment, donant a la imatge un aspecte encara mes fantàstic i sinistre. Van ser informats que una persona enviada per l'advocat encarregat de l'herència els esperaria a la porta de la casa i els faria entrega de les claus. Quan el cotxe enfilava les immenses portes dobles van veure que un home, un pagès de cabells cans els esperava amb un gos llaurador al costat. L'Alícia va sortir primera del cotxe i va dirigir-se amb un somriure afable al senyor. L'home la va rebre amb certa fredor i el gos va emetre un lleu grunyit que va ser immediatament calmat per la ma del seu amo. Les claus van ser rebudes i l'home va entendre que el seu compromís ja era complert i l'Alícia i el Pere veien la seva figura difuminant-se al camí que conduïa a la casa, entre la pluja. "Hospitalitat de poble!" va dir en Pere amb un mig somriure. Van acordar que l'honor, com hereva, d'obrir la casa recauria en ella i així aquesta es trobava front les portes de fusta al rebedor disposada per enfrontar-se a les seves al castell que havia contingut l'exili voluntari del seu tiet.

Les dobles portes cediren a les mans de l'Alícia, una bafarada d'aire estancat la va saludar. El hall d'entrada estava sumit en absoluta foscor. Ella va esgarrifar-se i va dir a en Pere que s'encarregués d'obrir finestres i donar llum i aire a aquell lloc, no entraria fins llavors. En Pere va passar pel seu costat amb pas decidit, rient del poruc caràcter d'ella. Lentament la llum dels raigs solars de l'exterior il·luminaren l'escena. Una gran catifa vermella donava pas a unes escales que duien al pis superior, i eren flanquejades a banda i banda per dues portes per les que s'accedia a les altres estances del pis inferior. Quadres de fantàstics paratges eren situats arreu, canelobres barrocs i figures grotesques eren la norma estètica. En Pere va xocar les mans per emfatitzar que el treball estava fet, i baixava de les escales per les que havia pujat a obrir les finestres, tot observant el decorat, digué "Això em recorda a una novel·la gòtica...Estàs segura que el teu tiet no era parent del comte Dràcula?". "Això em convertiria en membre de la noblesa!". "I a mi el marit d'una noble vampiressa! Quina sort la meva!". L'hi va donar un peto a la galta i va dirigir-se al cotxe per portar les poques pertinences. L'Alícia quedà sola per uns moments i la seva tensió tornar amb la solitud temporal. Va donar unes passes, no s'havia mogut de l'entrada fins ara. Ja era a dins. No era tan difícil!. Els seus pensaments obscurs deixaren pas als plans sobre la venta de l'edifici. Peró no va aconseguir focalitzar en aquell subjecte els seus pensaments i el nerviosisme, que semblava produir-li cada objecte, i no tan sols aquests de forma aïllada, sinó la manera i forma en la que conformaven el conjunt d'aquella arabesca i fantàstica visió arquitectònica la van destorbar de forma irremeiable. Cada forma semblava suggerí quelcom amagat, quelcom obscur i letàrgic. Abans de perdre's en l'espiral d'aquestes terribles sensacions fora cridada per la veu del seu marit, que la reclamava des de fora. Va acollir amb gust la petició i va tornar a la pluja i l'aire pur de l'exterior. El seu marit s'intuïa darrera del capó del cotxe que restava obert, presagiant males noticies. Ella s'apropa corrent inquirint-li sobre la situació. Ell va contestar que, abans de treure les maletes del maleter del cotxe va tractar d'apropar aquest a la porta de la casa per evitar la pluja però no va ser capaç d'encendre'l. "Que farem Pere? Ja saps que no vull passar aquí mes temps del necessari...". "D'acord, d'acord...trucaré per mòbil per veure si trobo un taller obert...Ficat al cotxe que quedaràs xopa". Des de dintre del cotxe l'Alícia veia com el seu marit parlava m'entre mirava irritat el motor del cotxe, com si estant-se així el motor s'anés a arreglar miraculosament. La seva vista es va distreure i va passar al bosc que els encerclava, només interromput per el camí que conduïa a la casa. Semblava efectivament estar disposat de tal manera que evités cap contacta amb la casa del seu tiet. Després els seus ulls es posaren a la casa, una petita finestra del que deuria ser un immens traster l'hi va cridar l'atenció. Era rodona i contrastava amb la resta d'arquitectura. El nerviosisme que semblava induir-l'hi la sola contemplació d'aquell habitatge va retornar però va mantenir la mirada fixa. Per un instant terrorífic el que va semblar una figura humana va passar fugaçment per aquell ull diabòlic de finestra. L'Alícia va emetre un xiscle i va tapar-se la cara amb les mans. El nerviosisme acumulat va trencar en plors incontinguts. El seu marit va deixar caure el telefon al fang del terra i va precipitar-se, obrint la porta, al seient d'ella i posant les seves mans a les d'ella per poder destapar-li el rostre l'hi digué "Que et passa amor?". Ella, entre plors va relatar-li la fugaç i terrible visió. Ell, amb veu calmada i serena va tractar de confortar-la amb paraules tendres, al·legant que tota la tensió que semblava produir-li l'excentricitat del seu fenescut tiet hauria esclatat en aquella passatgera i totalment infundada por. Finalment es calmar entre l'abraç del seu home i van restar així al cotxe durant més d'una hora.