Les intimitats del senyor Cardona (I)

Un relat de: Dorian

L'Alícia Cardona havia rebut una noticia que trencava l'anodinitat de la setmana. Segons l'informava una carta formal escrita per un advocat, que ara mateix llegia, havia rebut per herència d'un tiet llunya una casa a la comarca d'Osona. Recordava vagament aquest tiet seu. Era un excèntric. També recordava diverses visites amb els seus pares a aquella casa d'estil barroc enmig del no-res, rodejada per una immensa proporció de bosc propietat del mateix parent que ara l'hi cedia. Recordava haver jugat per aquells boscos, l'actitud isolada del seu tiet, que segons sabia vivia recluit en la mansió rodejat de records del seus ascendents nobles. Particularment, tenia viva en la memòria una situació concreta: havent estat deixada sola per els seus pares a la casa en qüestió, va començar a inspeccionar-la amb curiositat infantil. Les immenses portes, els detalls que sobrecarregaven el mobiliari, els passadissos foscos il·luminats per tènues llums de segles passats, amb parets de fusta i terra tamisat. Tot curiosejant va arribar a una immensa porta negra amb un tirador de color vermell intens, que imitava la grotesca cara d'un ésser meitat dimoni meitat humà, amb un somriure esfereïdor. Estirant amb tota la força que permetia la seva petita estatura i composició va aconseguir obrir la porta. A dintre era fosc, excepte per la llum que s'endinsava entre les cortines corregudes de seda vermella, que immediatament va obrir. La llum del sol va presentar-li una escena certament corprenedora, sobretot per una nena d'imaginació completament susceptible i excitable com ho era l'Alícia en aquells temps: a la pared del costat oposat de les finestres es succeïen diversos quadres, retrats dels nobles ascendents que obsessionaven al tiet de l'Alícia. Tot i que els rostres diferien notablement els uns dels altres, era evident que tots compartien trets facials comuns, potser una aura o quelcom inexpressable que els unia fins i tot en la ficció del llenç, probablement gracies a les virtuoses mans dels artistes: la seva pal·lidesa ratllava la morbiditat, si be alguns poseien bellesa, la seva decadència era evident, cap reflexava vitalitat, no importava l'edat dels retratats, les galtes eren d'un blanc natural i, la ment de l'Alícia va ferla esgarrifar creient que en realitat tots eren retrats de cadàvers. Un examen mes atent la va fer descartar la conjectura ja que alguns somreien, un somriure tímid, no, no era timidesa recordat ara, amb l'experiència dels anys... malèvol, contingut, com enrient-se de l'espectador. En aquell moment els pares la van cridar i ella va córrer lluny d'aquelles terribles mirades. Així que ara el seu tiet aïllat l'havia afavorit després de mort amb aquella tètrica herència?. Es preguntava si els quadres romandrien sota el pols i la tenebra d'aquella casa. Va decidir vendre-la immediatament, res la vinculava amb ella i els diners que en trauria l'hi farien un gran favor. Parlant-ho amb el seu marit aquest va proposar de reformar-la i alquilar-la per als pixa pins que busquessin refugi en l'ambient natural de la zona. Peró la decisió havia estat presa: aquella casa es vendria, no hi havia discussió possible. En Pere, el seu marit, no va tractar de fer-la canviar de pare front la determinació que va demostrar.


Peró el que l'Alícia no l'hi va dir al seu estimat es que quelcom interior l'hi deia que devia desfer-se d'aquell lloc, que aquella herència inesperada, mes que beneficiosa constituïa una terrible maledicció per a ella i els seus estimats. No sabia perquè els seus pensaments la turmentaven d'aquesta forma però per tal de fer-los callar s'oblidaria de l'assumpte i recolliria els fruits en forma d'euros. No obstant, hauria d'anar a veure-la tot i que nomes fos una vegada, fer inventari i encarregar la venta a alguna agencia. Va ser decidit que el cap de setmana següent ella i el seu home partirien cap allà, s'estarien el cap de setmana (proposta que ella va acceptar amb moltes reticències, però el seu marit la va convèncer al·legant que a prop no havia trobat cap hotel o lloc d'estada). El dia va arribar i tots dos, sobretot el seu marit, s'ho van prendre com una oportunitat d'exercir com a pixa pins i fugir de la multitud urbana. En Pere, tot bromejant, l'hi deia que fins i tot acabaria agradant-li i decidiria quedar-se per sempre.

Comentaris

  • Aquest lloc em sona[Ofensiu]
    El follet de la son | 17-01-2008 | Valoració: 9

    Com a osonenc que sóc i com a profund coneixedor de la meva comarca que em considero, et diré que no m'ha estat difícil identificar el lloc que relates. Podria ser perfectament el Casal de Saladeures, a Santa Eugènia de Berga, un dels llocs més terrorífics i inquietants que he vist mai, i sense dubte un dels edificis més grans i misteriosos de la comarca d'Osona, edificat a inicis del segle XX en estil neoromànic.
    La imatge fugaç de la segona part de la història fa posar els pèls de punta.
    M'ha agradat força, i per això te'l valoro amb un nou

l´Autor

Dorian

202 Relats

102 Comentaris

139254 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
"Milions son condemnats a una encara més fosca condemna que la meva, milions es revolten silenciosament contra el seu destí. Ningú coneix quantes revolucions a banda de les polítiques fermenten en les masses de gent que poblen la Terra."

"...human beings must love something, and, in the dearth of worthier objects of affection, I contrived to find a pleasure in loving and cherishing a faded graven image, shabby as a miniature scarecrow. It puzzles me now to remember with what absurd sincerity I doted on this little toy, half fancying it alive and capable of sensation."

-Currer Bell

"Soc la més eminent de les persones. I la més indigna"

-Mao Zedong

"The art of life is the art of avoiding pain"

-Thomas Jefferson

"It is a curious object of observation and inquiry, whether hatred and love be not the same thing at bottom. Each, in it's utmost development, supposes a high degree of intimacy and heart-knowledge; each renders one individual dependent for the food of his affections and spiritual life upon another; each leaves the passionate lover, or the no less passionate hater, forlorn and desolate by the withdrawal of his object."

-Nathaniel Hawthorne

"At eighteen our convictions are hills from which we look; at forty-five they are caves in which we hide"

-F.Scott Fitzgerald

"Imanishi se hallaba obsesionado con la idea de que a menos de que llegara pronto para él la destrucción, el infierno de la vida cotidiana se reavivaría y le consumiría; si la destrucción no sobrevenía inmediatamente estaría sometido todavía más tiempo a la fantasía de que le devorara la estolidez. Era mejor verse arrastrado a una catástrofe repentina y total que carcomido por el cáncer de la imaginación. Todo ello podía deberse al miedo inconsciente a que se revelara su indudable mediocridad si no se daba fin a sí mismo sin demora."

-Yukio Mishima

"Why did his mind fly uneasily to that void, as if it were the sole reason why life was not thoroughly joyous to him? I suppose it is the way with all men and woman who reach middle age without the clear perception that life never can be thoroughly joyous: under the vague dullness of the grey hours, dissatisfaction seeks a definite object, and finds it in the privation of an untried good."

-George Eliot

" [...]It is "your" congressman, "your" highway, "your" favorite drugstore, "your" newspaper; it is brought to "you", it invites "you", etc. In this manner, superimposed, standarized, and general things and functions are presented as "especially for you". It makes little difference whether or not the individuals thus addressed believe it. Its success indicates that it promotes the self-identificacion of the individuals with the functions which they and the others perform."

-Marcuse

"[...] how the drunk and the maimed both are dragged forward out of the arena like a boneless Christ, one man under each arm, feet dragging, eyes on the aether."

-David Foster Wallace

"That's the whole trouble. You can't ever find a place that's nice and peaceful, because there isn't any. You may think there is, but once you get there, when you're not looking, somebody'll sneak up and write "Fuck you" right under your nose. Try it sometime. I think, even, if I ever die, and they stick me in a cemetery, and I have a tombstone and all, it'll say "Holden Caulfield" on it, and then what year I was born and what year I died, and then right under that it'll say "Fuck you." I'm positive, in fact."

-J.D.Salinger

“The so-called 'psychotically depressed' person who tries to kill herself doesn't do so out of quote 'hopelessness' or any abstract conviction that life's assets and debits do not square. And surely not because death seems suddenly appealing. The person in who Its invisible agony reaches a certain unendurable level will kill herself the same way a trapped person will eventually jump from the window of a burning high-rise. Make no mistake about people who leap from buring windows. The terror of falling from a great height is still as great as it would be for you or me standing speculatively at the same window just checking out the view; i.e. the fear of falling remains a constant. The variable here is the other terror, the fire's flames. And yet nobody down on the sidewalk, looking up and yelling 'Don't!' and "Hang on!', can understand the jump. Not really. You'd have to have personally been trapped and felt flames to really understand a terror way beyond falling”
― David Foster Wallace, Infinite Jest