Les Erínies

I

Martí Trebany era un eminent cirurgià de l'Hospital de H. Havent adquirit la seva posició benestant, no tenint moltes preocupacions excepte les pròpies i no petites de la seva professió, tenia una vida plàcida i relaxada. Juntament amb ell, la resta de cirurgians de l'Hospital de H. constituïen el veritable òrgan rector del mateix. Eren intocables i l'organització del centre es sotmetia a la seva conformitat. Així, dintre del cercle de cirurgians sorgien petites disputes que havien de ser tancades entre ells. Aquell mateix dia, en Martí es trobava a un sopar organitzat per els companys a fi de discutir certs assumptes i certes discrepàncies, tot degustant un exquisit menjar en una masia que s'emprava com a luxós restaurant rodejada d'exuberant natura. El nostre heroi no tenia cap antipatia especial ni era gaire exigent, no obstant, especial tírria l'hi produïa cert jove nouvingut, d'aspiracions insaciables, denominat Roger. Aquet nouvingut fora acceptat amb fredor per els companys però, no obstant, es va fer lloc ràpidament aprenent el funcionament d'aquell món amb celeritat. Aquell individu irritava a en Martí, que va haver de guanyar-se la seva posició amb suor i esforç. Sabia del cert que en aquell sopar xocarien i la cosa podia acabar malament entre l'exaltació de les copes de vi. En un moment donat, quan la majoria de companys discutien sobre cert problema i la posició a adoptar per ells com a conjunt, en Martí va saltar amb veu forta que va silenciar les demés dirigint-se al jove "Arribes amb les teves formes grandiloqüents i ara esperes imposar-te a persones que et doblen en edat i tenen el doble d'experiència que tu. No sé com et permeten aquest excés sincerament..." La resta de companys van callar, mirant-se amb un somriure sardònic fins que un vellet, el més gran de tots els reunits va cridar a la pau i la conversa tornà a girar vers temes intranscendents. Però l'odi mutu d'en Roger i en Martí va quedar segellat per sempre en aquell rampell.

El sopar va acabar sense més incidents i ja tots els eminents homes es dirigien als seus lluents cotxes. En Martí havia begut massa. Els peus l'hi responien lentament i en el cap semblava tenir una tempesta que l'hi feia moure's lentament i amb dificultat. Ja s'havia acomiadat i estava cercant les claus davant la porta del vehicle quan aquestes se l'hi van caure a terra. Va ajupir-se amb esforç i en tornar a incorporar-se va veure a l'altra banda del cotxe al jove cirurgià que reia sol "Em sembla, doctor, que la beguda ja no l'hi cau com quan era jove..." Va tornar a riure i a en Martí l'hi donaren ganes d'escanyar-lo per els efluvis etílics. El jove va encendre el seu potent cotxe i va sortir, encara mirant-lo i rient, fent saltar la grava de l'aparcament. Quan va aconseguir entrar al seu cotxe en Martí va notar amb alarma que l'alcohol certament el dominava. Va dubtar però va arrencar el cotxe "Agafaré la carretera secundaria, no hi haurà circulació a aquestes hores..." Va pensar això i ja deixava lluny les llums del restaurant i s'endinsava a la carretera cerclada per tètrics boscos que amb la nit esdevenien paürosos. Nomes les seves llums il·luminaven aquella gola de llop. Va minorar sorprès per la velocitat que havia adquirit el cotxe. Per sort la carretera era en condicions però va témer que, en aquelles hores, se l'hi creues un animal salvatge, no podent reaccionar en el seu estat. La tensió va disminuir i, entre el soroll tènue del motor i la negror de la nit va entrar en un endormiscament lleu. Tancava els ulls per segons i els tornava a obrir amb lentitud. Mirava l'hora per tractar de focalitzar l'atenció en quelcom que el mantingués despert. Va dubtar si aturar el cotxe i dormir però en aquell paratge no ho va creure correcte ni segur. Així va continuar durant un quart d'hora. En una de les seves efímeres tancades d'ulls quelcom va ocórrer. Tot va produir-se en un instant i ell ho va presenciar com a espectador. Quelcom va xocar contra el cotxe i el cristall i va semblar passar volant cap al darrera, caient en la carretera. Es va despertar de sobte, frenant, i els potent frens aturaren el vehicle fent-li mal el cinturó al pit i emetin un crit, tant per l'ensurt com per el dolor. Després del soroll de les rodes lliscant tot va restar en silenci excepte el motor. Va dubtar. Una por horrorosa el va omplir i no va poder moure's, amb les mans al volant, durant una estona. Finalment, va veure amb espant com el vidre s'havia trencat per efecte del que fos i una petita taca de sang rajava cap avall. També el capó tenia un bony "Un animal. Maleït!" Ja pensava en les despeses de reparació i es disposava a retornar la marxa cap a la seva casa quan va decidir, com a mínim, netejar la sang. Va treure de la guantera del cotxe un drap, es tragué el cinturo -mirant, obrint-se la camisa, que la frenada l'hi deixaria un blau- i sortí a l'aire gèlid de la nit. Els arbres es movien amb el tènue vent i aquella por que va sentir el va tornar a envair. Amb rapidesa va netejar la petita taca de sang quan, de sobte, un soroll que provenia d'on hauria caigut el cos el va paralitzar. En aquella posició, amb el drap a la mà i al vidre va girar el cap. No va poder divisar el cós, que quedava amagat per la tenebra. No obstant, un rajolí de sang es podia veure clarament que acabava fins a on arribaven les llums del darrere del cotxe. Un altre cop el soroll tènue, com de respirar entretallat. Va ficar el drap al cotxe i va avançar corprès. El bosc encara esdevenia més terrible i les formes adquirien detalls grotescos. Nomes es sentien les seves passes en l'asfalt. Quan ja era al límit de llum va veure una forma però era massa fosc encara. "Bitxo del dimoni!!" Va pensar i, recordant la llanterna d'emergència va obrir el maleter. Traient-la i comprovant el seu correcte estat va tornar a la posició d'abans, es a dir, fins a on arribava la llum, com tement ser engolit per la negror i aquell respirar entretallat i els sorolls nocturns d'una infinitat buida. Va enfocar lentament el raig lumínic, dirigint-se per el rajolí de sang. Primer no va reaccionar. La llum de la llanterna l'hi va mostrar alguna cosa, l'origen de la sang i el respirar: unes cametes de nen. Sobrecollit per el terror no es va moure, encara enfocant aquelles cametes a les que els hi faltava una sabateta blava. De cop es van moure lentament, com reptant. "Oh Déu meu! Oh Déu meu!" Fora tot el que en Martí va poder arribar a pensar. Les cametes van desaparèixer de la llum de la llanterna i, trencant el seu ànim en mil trossos de la foscor va sorgir un crit de nen. "Oh Déu meu! Oh Déu meu!" Repetia incessantment el seu cap, impedint qualsevol reflexió. Va deixar la llanterna al cotxe i es va tornar a ficar en el mateix, repetint la lletania. El soroll de respirar entretallat no va tornar a sentir-se, ni cap crit de dolor agònic. "Oh Déu meu! Oh Déu meu! Que faré?" Sense saber la resposta, actuant maquinalment va encendre el cotxe i va fugir a tota velocitat. Encara es trobava com en un somni, com en un malson. La taqueta de sang que va netejar, no del tot esvaïda, el van fer plorar. I plorant va arribar a casa seva. "Oh Déu meu! Oh Déu meu! Un nen!! Oh Déu meu! Oh Déu meu!" I plorava, al garatge, amb les llums apagades, plorava i es donava cops contra el volant amb el cap.

II

No sabia quan de temps va restar plorant però es va adormir al cotxe. En aixecar-se, les galtes resseques per les llàgrimes, va recordar-ho tot i novament l'hi vingueren sanglots. Evidentment no podia tornar a l'Hospital. Sortint del garatge va dirigir-se a l'immens saló de la seva casa i va trucar dient que es trobava malament i que l'excusessin. Ja es va imaginar a aquell impertinent d'en Roger dient "El vell va beure massa ahir!"amb un somriure. Però l'odi va deixar pas de nou a aquella por tant insuperable i paralitzant. Es va llençar al sofà i va plorar de nou, recordant aquelles cametes que s'arrastraven i aquell crit en mig d'aquell bosc infernal. Allà estès va imaginar-se de nou sortint del cotxe i apropant-se al cós del nen. Ara el veia, tot ensangonat i maltret, com es tractava de moure per l'asfalt fins que queia, cridava i expirava. Tot el dia se'l passà en turment, estes i exànime. Fins a la nit no l'hi va arribar certa calma: va decidir dutxar-se i reflexionar sobre quines passes donaria. Un nou pensament creixia al seu cap: una culpa immensa, titànica i mastodòntica. Ni tan sols es va atrevir a mirar-se al mirall del bany, amb por de veure's ple de sang o transformat en un altre, en un monstre. Quan es dutxava, mentre l'aigua calenta l'hi queia per el cap i el cós va sentir quelcom a l'exterior, un soroll. Va pensar que probablement era el telèfon. "...ssas... " Va tornar a sentir amb claredat i molt proper. Allò no era el telèfon. Va parar la dutxa i va sortir, assecant-se amb rapidesa i tractant d'escoltar amb atenció. La seva vista vagava per el bany i, involuntàriament es va parar al mirall. La seva complexió, mullada, el van repugnar. No obstant es va apropar més al mirall, mirant-se als ulls de l'imatge reflectida. "Que has fet?" No va saber respondre. Es va estar mirant una estona i, entre pensaments foscos i no sabent si era un somni, una follia, va semblar-li percebre amb terror i en un instant tres figures a la seva esquena. Es va donar la volta i nomes veié la dutxa buida. "Calmat, calmat..." Es repetia. Ja a la seva habitació va poder pensar amb certa calma. Coneixia a un advocat, un company que va conèixer durant els seus estudis i amb el que mantingué amistat posteriorment. A ell, només a ell l'hi confessaria el terrible acte. Va decidir trucar-lo, citant-lo a casa seva. Fàcilment s'imaginava a la presó, perduda la seva posició i tot el món d'esquenes. I, no sabent perquè, veia a en Roger rient. Amb sorpresa va pensar "Pobre noi, ell no te la culpa de que tu siguis un monstre..." I els plors tornaren. Finalment, passada la mitja nit es va calmar i va deixar un missatge al telèfon de l'advocat, de nom U.,
dient-li que vingués a casa seva el més aviat possible sense donar a conèixer a ningú a on anava.

III


L'U. va tardar dos dies en poder tenir un moment per al seu vell amic i, al llarg d'aquest temps en Martí va romandre a casa seva, aïllat i en un estat d'alteració extraordinari, vivint per moments turmentat per la culpa i contemplant fets insòlits que, tot i que tractava de racionalitzar, no comprenia. El timbre del domicili va sonar i la porta es va obrir front U. "Martí?" Va preguntar l'advocat front aquell cos, embolcallat amb una bata de bany, consumit i d'un to de pell malaltís. "Martí! Que dimonis et passa?" L'home va entrar encara fascinat per la visió del seu amic en plena decadència i per el lamentable estat de la residencia: les persianes romanien abaixades i un aire estancat t'ofegava; papers i documents restaven al terra i els miralls havien estats tapats amb roba o tovalloles. Ell es va asseure en el sofà del saló on una llum auxiliar restava encesa. "Martí, em podries haver dit que et trobaves malament, hagués vingut abans..." La figura tètrica del cirurgià encara era de peu i el mirava amb uns ulls perduts a l'infinit. Després d'un moment de silenci va dir "Les has vist, has vist a aquelles tres putes?" U. va quedar astorat i encara es va preocupar més per la salut del seu company. "De que parles? Martí per Déu, necessites ajuda!" Aquest va semblar reaccionar i va perdre la mirada absent per uns moments "Oh! No importa, no importa! No es rés, elles, elles no hi son..." U. va aixecar-se i va posar una mà al muscle de l'amic "Escolta, qualsevol cosa demana-me-la, em quedaré amb tu tot el dia. Espera que truqui al despatx...Obriré aquestes finestres i...ja has menjat quelcom?" En Martí va tornar a quedar absent i U. el va asseure al sofà. Va fer les trucades pertinents i va descórrer les persianes i obrí les finestra del saló per sanejar l'aire viciat. Un cop fet això es va seure al costat del malalt. Sobtadament aquest el va agafar de les mans i va començar a plorar-li als genolls. "Martí...alguna cosa t'ha passat...tranquil, tot té solució" "La vida! La vida no pot tornar-se a un cós inert!!-va respondre entre sanglots el doctor-" "Calmat, et porto un got d'aigua i m'expliques..." Ell es va aixecar deixant al pobre plorant i rumiant sobre aquestes terribles paraules. Ja tornava amb el got que l'hi donà a aquell, i aquest, deixant de banda el got va exposar-li els fets des del sopar fins a que va tornar a casa. U. va quedar astorat. "Estàs convençut de que vas veure a un nen?" "Es clar!! Encara veig les seves cametes!! I elles! Elles m'ho recorden!!" "Qui son elles? Hi havia algú més?" "No, no... no es rés i ara m'has de ser sincer, quant em pot caure?" U. es va aixecar i va començar un lent passejar per el saló sota l'atenta i suplicant mirada del doctor, que semblava mirar ja al seu jutge esperant pronunciar la condemna. Finalment l'advocat va parlar "De un a quatre anys de presó si es demostra l'homicidi per imprudència... No obstant, essent que anaves...amb certes copes de més -va reprimir dir "borratxo"- podríem tractar de d'eximir-te de cap responsabilitat. Però..." "Però què!! Parla clar! -va dir suplicant- Quatre anys...quatre anys per una vida segada que no havia ni florit..." "Si, quatre anys. Aquestes son les nostres lleis i...-va pensar, hauries d'agrair la seva laxitud-" "Oh Déu meu...I la culpa, aquesta culpa que em corromp qui me la traurà!! " U. va callar per uns moments tractant d'elegir les paraules adequades per a no ferir al seu amic, que semblava per moments al precipici de la follia "La culpa... Martí, ningú podria haver esperat que un nen t'aparegués en una carretera perduda en mig del bosc, fins i tot algú serè podria haver estat en la teva mateixa situació..." "Però jo vaig fugir!! Vaig fugir!! I ell cridava i reptava!! Déu..." Va trencar a plorar un altre cop i U. va reflexionar sobre les paraules del planyent. Un homicidi imprudent podria quedar agreujat per la fuga de l'actor del delicte... Però no va dir-ho. Finalment va prendre una decisió. "Escolta'm Martí. Em de ser freds. Ara et prepararé el menjar, et rentaràs i jo tornaré al lloc de l'accident que tu m'indicaràs. Després buscaré a diaris locals i tractaré de cercar qualsevol indici. Pel que fa a la Justícia encara ets innocent -i es va retenir de dir que només era culpable a ulls de Déu o de la seva pròpia consciencia- " L'Altre va callar, semblava escoltar alguna cosa al seu darrere. "Martí! Em sents!!" Ell va aixecar la mirada, com apartant els pensaments precedents i l'hi digué "Sí, sí...d'acord, faré el que em diguis..."

IV

U. va deixar al turmentat company a casa seva, després de menjar i havent-se dutxat. Efectivament el cotxe tenia una marca al capó i al cristall, com d'un cos petit, i sang resseca mal netejada. U. va netejar-la i va enfilar cap a on es va produir l'accident amb el seu propi cotxe que havia deixat a fora. Anava pensant en les estranyes referències a "elles" que en Martí feia i no trobava explicació excepte que el seu amic començava a patir el deliri de la culpa. Potser confessant-se i rebent una sentencia la seva càrrega es faria més lleugera i va decidir dedicar-se en exclusiva al seu company des d'aquell dia. El seu estat el feia patir molt, un home en altre temps alegre i intel·ligent. Ja s'apropava al restaurant on es va donar el fatídic sopar i el va deixar darrere. Era del cert un lloc insòlit per trobar a un nen en plena nit: boscos inacabables de gegants pins s'alçaven imponents a banda i banda i la carretera empetitia front la magnitud natural. Va començar a minorar el vehicle front el que divisava a la llunyania: un control policial i, més enllà, dues ambulàncies. Va engolir saliva per la confirmació del fatal succés i dubtà si passar o no per el lloc. Finalment es va decidir a passar i ja veia la cara dels dos policies que el feien senyals per què s'aturés. Ell va abaixar la finestra del cotxe i l'agent es va dirigir a ell "Senyor, m'haurà de disculpar però s'ha produït un accident i no pot passar per aquesta carretera, l'hi suggereixo que...-i va passar a assenyalar-li les rutes alternatives-" "D'acord agent -l'agent ja marxava quan va dir- És greu?" L'home es va girar front la pregunta i es va tornar a apropar a la finestra "Ho sento però no puc facilitar cap informació" I acomiadant-se va girar cua per tornar a casa d'en Martí. No va creure necessari cercar cap tipus de diari ja que el fet era suficientment confirmat. Ara les investigacions es succeirien i, més tard o més aviat trobarien al seu amic culpable. Va decidir exposar-li el següent pla: podia confessar, si allò l'hi alleugeria la culpa que se'l menjava com un cuc per l'interior, en aquest cas ell el defensaria personalment; d'altra banda podia fugir per no tornar més, ell s'encarregaria de desfer-se del cotxe. El paisatge ja mostrava el barri benestant de faraòniques construccions on vivia el seu amic quan, entrant per el carrer on es trobava la seva casa va veure's aturat per una munió de gent i el soroll d'una ambulància que just es situaven front la porta. Va baixar frenètic i va córrer cap a la porta empentant als curiosos i veïns. A la porta va ser aturat per un policia corpulent. "No pot entrar" "Soc amic, soc amic! Estava amb ell fa una estona!" El policia va dir quelcom per la radio i va esperar l'ordre sense baixar la seva mà en gest prohibitiu. "Senyor, necessito que s'identifiqui" Ell va mostrar el seu carnet, l'agent va mirar la foto del carnet i a ell i va dir amb veu monòtona "Senyor U., el senyor Martí Trebany ha estat trobat mort. Els indicis apunten a un suïcidi, ha deixat una nota dirigida a vostè i, ho sento, però no podem permetre-li veure el cadàver" "D'acord..." U. va asseure's a la vorera encara mastegant els fets. Fins i tot un "Potser es millor així" se'l va creuar pel pensament. La veu del policia gegantí va dir a la seva esquena "Senyor, pot entrar a llegir la carta però l'hi preguem que no la toqui, es troba sota investigació criminal..." La carta del seu amic, escrita hora amb la lletra habitual i coneguda hora amb una cal·ligrafia horrorosa i detestable deia així:

"A U.,
Alecto, Tisífone, Megera... Elles, elles... Em dius que la culpa resideix en mi però t'oblides d'elles! Elles se'n recorden... I tant! Elles no es sotmeten a la Justícia humana, elles no emeten sentencies de un a quatre anys, elles no eximeixen... Elles...Elles em veuen com el que soc i m'ho recorden a cada instant, repetint a cor la odiada paraula. Elles... Ja quan era a la dutxa les vaig sentir i veure, però no vaig copsar la paraula entretallada per el fluir de l'aigua ...ssa... ASSASSÍ!! Repetien, incessantment... I si les veiessis!! Oh si les veiessis!! Que Déu et protegeixi de la seva figura... Horribles filles del mateix pare...monstres!! Cos esquifit ensenyant els seus secs pits, parodia femenina, rostre mòrbid de cadàver i serps per cabells!! ASSASSÍ, em repeteixen a l'oïda, en una veu fluixa i insidiosa que em corromp i que no puc fer callar. He tractat d'atacar-les però s'esvaeixen tant bon punt com m'apropo a elles. Fugen, fugen per tornar i martiritzar-me...Ja no puc més... No ho suportaré...ara han marxat, quan tu has sortit per la porta, però no deixaré que tornin... "

El cos d'en Martí va ser trobat amb el cable de la gran llum del saló al coll, que havia estat arrencada prèviament i romania trencada al terra, amb aquesta nota als seus peus. Els veïns es van alarmar perquè, després de veure sortir un cotxe, el que conduïa U., van escoltar crits repetits de "Deixeu-me!! Pèrfides filles d'Urà!!" Acompanyat de soroll de vidres trencats.