Les casualitats.

La Laura acabava d'entrar al bar on anava cada divendres amb la seva millor amiga, la Cristina. Era un ritual per elles. S'explicaven com els hi havia anat la setmana, els plans que tenien per el dissabte a la nit, la trucada del veí del costat... La Laura sempre havia tingut una intuïció que fins i tot espantava al seu entorn. Es solia guiar molt per el seu subconscient i rara vegada s'equivocava. A l'entrar al local, la Cris va saludar un amic de l'infància que feia molts anys que no veia. La Laura, per no fer un lleig, també s'hi va acostar però no va parar gaire atenció en el noi. Solia actuar sempre així.

Però ella notava com ell, l'Oriol, l'anava mirant. Fins i tot li feia passar vergonya. No li treia la mirada de sobre i ella se sentia la persona més avergonyida del món però també la més poderosa. Això la feia sentir segura. Elles es van distanciar i es disposaven a prendre una copa. No van parlar més d'aquest noi tan misteriós però la Laura no es va poder concentrar en cap moment amb la seva amiga. Sentia un calfred dins seu. Sabia que calia molt poc per connectar amb algú i això els havia passat als dos. Però ella, ràpidament es va voler treure l'idea del cap. Qui era ell? D'on era? Perquè s'havia creuat a la seva vida ara? Era només una simple casualitat.

Va decidir no fer-ne cas i seguir amb la conversa amb la Cristina. Al final de la nit, quan ella va voler convidar la seva amiga, l'Oriol es va presentar al seu costat. Va demanar un paper al cambrer i va escriure una cosa que la Laura no va saber desxifrar. Sentint-se molt segur, l'Oriol va doblegar el paper i li va posar a la butxaca. La Laura va posar uns ulls com a taronges i quan anava a demanar-li explicacions, ell se li va acostar i li va xiuxiuejar: 'Tranquila. No diguis res. És un secret'. I va marxar.

La Laura va somriure. Com feia molt temps que algú no entrava dins seu.