L'erosió de viure

L'erosió de viure m'ha dut a rondinar
sobre la sensació d'esvair-se en veure's atrapat
entre el dir-me veritats feridores
o lamentar-me d'haver mentit insuls.

En el procés idefectible del pas dels dies
travesso els dies més difícils
i estic en el moment de la disjuntiva
entre decidir o deixar de fer-ho.

La memòria em resulta enginyeria
dels mots i les imatges que forjen
els records més entranyables i curiosos,
i per assimilació, els prenc i me'ls enduc.

No hi ha tortura més gran en el món
que ser ignorat per la massificació
de les fotos sentimentals que un dia
van ser allò que ens recordava humans.

És aquell deixar-se caure per no res,
i amuntegar-se entre les deixalles
per passar a engruixir el nivell
de deixadesa global que fa angúnia.

Es remouen sentiments a la meva panxa
que no veuen sortida a la llum.
I em veig en aquell impas de dir
que potser jo sóc l'innombrable desig mort.

Traspassant a la vida sacra esdevinc
pols de vidre i mirall trencat,
i al sentir li dec la tremolosa raó
de perviure mig abatut i mig resclosit.