L'Ekeko

L’Ekeko treu el seu caparrot darrere les faldilles de la dona. Ambdós miren la gran casa davant seu i de sobte, el nen surt corrent, endinsant-se en ella. Ella el mira marxar, resignada.
-Què et sembla?-pregunta el marit.
-Em sembla molt antiga i que necessita molta feina-contesta, neguitosa.
Al celler, els monjos estan enfeinats.-Sentiu aquest aroma? No el distingeixo-diu un d’ells. Els altres monjos oloren també. Era una brisa nova. Un rebombori se sent baixar per les escales i desenes d’éssers menuts envolten als monjos i els fan ensopegar.
-Què coi! Estigueu tranquils, caps de suro!-crida altre monjo. Tot seguit, obedients, els petits éssers es queden silenciosos. I vet aquí, que els germans van veure a l’Ekeko, destacant en mig d’entre tots ells. Observen les seves galtes rodones d’un color roig encès, els ulls vius i el somriure divertit; les seves robes i el seu barret de colors vívids, que mai havien vist.
Els germans es miren entre ells i després a aquell nen nouvingut.
-Taita, taita, taita!-diu, rient i gesticulant, davant el desconcert dels monjos, que no entenen res del que deia.
-Taita,taita,taita!-repeteixen els petitons i es forma un gran xivarri.
La dona veu des d’una finestra i pensa que les muntanyes són altes, però no tant com les dels Andes. L’angoixa la seva nova vida en un lloc lluny de tot. L’Ekeko hi arriba bufant i la treu dels seus pensaments. Li explica que hi ha taitas a la casa i que també hi ha un munt de nens, més petits, que juguen i riuen amb ell. La dona li fa preguntes, curiosa, i l’Ekeko respon, rient junts.
-Aquest hàbit teu de parlar sola i en la teva llengua, em fa una mica de por-diu el marit que hi arriba al seu costat- Vols dir que no parles amb algú?
-Què dius, home! A vegades ho faig per nostàlgia- li contesta ella. Ell somriu.
-Saps que antigament vivien aquí un grup de monjos?-continua el marit. Mentre escolta el riure fresc i feliç de l’Ekeko, li contesta de bon humor:
-No, no ho sabia.