L'avi de Salzburg

"No plora... ni parla... ni res... no sé si hem fet bé...". El pare, neguitós per la interrupció de la lectura, es mira la mare i amb posat reflexiu, murmura que no digui ruqueries... Aquest viatge és expressament per això... Aviat estarà content i s'oblidarà de tot, deixa'l fer!" Acte seguit, segueix llegint. La mare no es mou i continua observant el fill que mira per la finestra i es grata el coll. "Tanta inexpressivitat..." que pensa ella. Sona un xiulet molt agut i una bafarada de fum els priva per uns instants del paisatge que comencen a deixar, a poc a poc enrere, endinsant-se sense contemplacions en a la gegantina muntanya de Montserrat.
"...Com pica el sol aquí dins, quin fàstic de tren, fa massa calor... Tota aquesta gent tan rara... Tinc ganes de jugar, i tinc gana. I set. I quina picor al coll... Goita tot aquest munt de gent! Perquè riu aquest senyor? Jo amb aquestes arrugues tan... i tant escanyolit no riuria pas. Em passaria el dia a la cuina i demanaria que em preparessin moltes coses i tornaria a inflar-me per ser ben llis. No, potser el que faria seria dutxar-me primer. I mira aquesta altra dona, que bruta! Que lletja que és! Ell no era tan brut... no? Suposo que com que era més gras, no tenia tantes arrugues... No, clar, i era molt més net. Es dutxava cada dia i baixava les escales molt ben vestit. I allà al teatre o a l'opera o no sé on, tothom sempre s'acostava a xerrar-li... Ai, tant se val. La qüestió és que jo sóc viu, sóc aquí. Que pesada la mare! No vull pensar més en tot això! Ostres, aquí sí que fa sol... Quin horror aquesta calor! Em suen les mans... I el vidre, com bull! Quin riure, aquesta gentada! De vell ja no tens honor... No pots jugar, no pots córrer, no pots guanyar; només pots perdre, morir, caure a terra i que la gent rigui, demanar diners i anar brut... Ai, quin avorriment...Potser.. M'agradaria... Però..."
"Mira, ara s'ha adormit... És que el viatge ha sigut força llarg... Ai mira, que bonica, quines formes aquestes roques! Escolta, deixa de llegir i mira el paisatge!..."
"Quina olor de muntanya! I quina suor... M'encantaria que plogués... Mira ara, aquesta altra dona... Sembla que a cada sotrac hagi de partir-se en dos i caure al terra... I no para de riure.Es podria morir en qualsevol moment... I jo? Em moriré? Jo no puc morir... Mira que jove sóc. Quina sort. No vull morir mai... Segur que d'aquí a molts anys, quan em toqui, ja s'haurà inventat alguna cosa... Alguna cosa... Em congelaran en un tub i em despertaré al cap de milers d'anys i tot serà molt nou. O marxarem de la Terra i mai morirem i viatjarem per l'espai o ens prendrem una poció i serem joves per sempre més... Què deu passar quan mors? Tot es torna negre i no veus res mai més? Segur que vas a algun lloc on pots fer tot el que vulguis... Ell deia que ens reencarnem en alguna cosa de la Terra. En què? Jo vull ser una àguila i volar per damunt d'aquestes muntanyes i sentir-ne l'olor de la pedra calenta i de la natura i tenir el meu niu allà dalt de tot i sortir al riu i volar i volar i anar a pescar i guardar el peix fresc al niu i allà dalt... No... Però jo no moriré. Sóc jove i no he de morir...què..? Què passa? Què és aquest soroll..?."
"Ja ve el gos de la casilla, prepareu la calderilla... Ja ve el gos de la casilla, prepareu la calderilla" Tota la gent s'abraona cap a una banda i riuen i fan escàndol. Tots miren cap a un ridícul gos vestit molt estrafolàriament, "deu ser roba autòctona" diu algú. Dret sobre dues potes i amb un bastó de fusta, és el centre d'atenció de totes les mirades. Del tren en surten un grapat de monedes que brillen un instant en l'aire i cauen a terra aixecant una mica de polsim. Al costat del gos, una mica més enllà, hi ha un home assegut sobre una pedra. És un home arrugat, ni gros ni prim. Tot ell és un conglomerat de pana i pols, duu una boina esparracada i espardenyes que anys enrere havien estat blanques. Té una mà a la butxaca i en l'altra sosté un pal amb una tela vella i esquinçada. Res d'això interessa al nen, ni tan sols el gos pallasso. Només la mirada d'aquest avi el captiva, l'empresona. Per primer cop a la vida, mirar una cosa li transmet a la vegada milers de sensacions i cap percepció en concret. Tots els seus pensaments emmudeixen. Aquest vincle ocular amb l'avi, substitueix els crits i rialles del vagó per un piano que toca una melodia de fons. És Mozart. De sobte, la muntanya, el cel, la calor, la gent i els crits s‘esmicolen. Ara només hi ha dos cossos en un espai completament negre: el seu i el de l'avi. El mira als ulls.
És una mirada que no expressa tristesa, ni alegria, ni tan sols indiferència. És una mirada atenta i greu. "És el que hi ha" sembla dir. A poc a poc apareixen milers de llumetes molt avall, lluny. El nen s'apropa a l'avi. Una ciutat sembrada de minúscules teulades sorgeix als seus peus. Agafat a la mà de l'avi, que segueix mirant-lo, nota el vent a la cara i el fred; és de nit a Salzburg. La sensació de flotar l'envaeix. Tots dos sobrevolen els carrers estrets, la fredor nocturna dels vidres, el vapor que surt de la boca al respirar, el riu congelat, els arbres que rodegen la ciutat, les marques de les bicicletes a la neu..."Allà hi ha la Catedral i més enllà..." Els castells medievals de la ciutat, les esglésies, els ponts... Recorren tots els racons de la ciutat i s'expliquen històries d'aquells carrers. Ara sap que coneix aquell avi de tota la vida. N'està segur, tot i no reconèixer-li la cara. De sobte, un fum negre ho envolta tot i el nen perd el contacte visual amb l'home de la roca. Un xiulet agut el fa ensopegar de cop amb la realitat a mesura que el tren avança i deixa enrere el bufó gos saltimbanqui. El nen, molt impressionat, es mira els peus. Una gota li cau a la cuixa. Nota la força d'estar assegut en un vagó de tren i del reflex de sol al vidre. Sap que mai més tornarà a veure el seu avi, i això el fa estar trist.