L'arbre

[Aquest relat pertany a Nous Mites de Cthulhu 2, el meu segon llibre. El tinc autopublicat en castellà a Amazon i actualmente l'estic traduïnt al català. Considera l'opció de comprar el relat (en català) a Lektu per llegir-lo més còmodament en PDF i recolzar la meva tasca: https://lektu.com/l/marc-barque/larbre-nous-mites-de-cthulhu-2/21885 . També pots comprar el llibre (en castellà, per ara): https://www.amazon.es/gp/aw/d/B0C51YX7CQ/ref=tmm_pap_swatch_0?ie=UTF8&qid=&sr= ]

L’ARBRE
Per Marc Barqué
“Covered in blood
All hope is lost
Forever to rot”
Death - Evil Dead

Oras era un petit poble perdut enmig de Moldàvia. Era un lloc tranquil i plàcid, encara que de vida dura. La majoria dels seus poc més de tres-cents habitants eren camperols que durant aquell any de 1432 van patir diverses sequeres que comprometeren les collites i, per tant, llur supervivència. No obstant, aquesta circumstància no era estranya allà, de manera que la gent d’Oras ho afrontà amb optimisme, car sempre havien superat tals adversitats. Els llauradors treballaven des de la sortida del Sol fins poc abans del capvespre, ajudats per les seves mullers i fills.
A les proximitats d’Oras naixia un territori boscós. El bosc no era especialment dens i els nens acostumaven a entrar a jugar a fet i amagar, aprofitant per recollir algunes petites fruites o qualsevol altra cosa que pogués servir d’aliment. Els dominis silvans eren un lloc bonic i molt familiar per tots els nens, però mai s’acostaven a la clariana del bosc, lloc que anomenaven regiune demonica. Aquell lloc despertava un profund temor sobre tots els vilatans, i tota mare prohibia als seus fills acostar-se al lloc maleït. No era pel lloc en si, sinó perquè enmig de la clariana hi havia l’arbre.
Moltes eren les llegendes, totes sinistres, que s’explicaven sobre aquella enorme i tenebrosa planta. Es deia que les seves arrels arribaven fins el mateix infern, i que d’allà en prenia el sofre que la mantenia viva. Es comentava que, de vegades, s’havia albirat el diable assegut a les seves branques bressolant l’anticrist. Altres llegendes parlaven de tentacles hòrrids que eixien de les profunditats subterrànies fins la superfície al voltant de l’arbre, agafant qualsevol que rondés pels alentorns i sepultant-los sota terra. Les històries més grotesques parlaven sobre que, en algunes ocasions, l’arbre es desplaçava per la clariana. La majoria d’aquestes llegendes provenien de la tradició oral d’Oras i havien estat transmeses de pares a fills durant diverses generacions. Malgrat això, alguns asseguraven haver vist, durant els últims anys, a algunes bruixes endinsant-se a regiune demonica. I això sí que causava autèntica por, car tots sabien que les bruixes existien i habitaven a ocults emplaçaments per tota Moldàvia, realitzant llurs blasfems rituals, matant bons homes i alimentant-se de les entranyes d’innocents nens. Es diu que les bruixes de Moldàvia, per tal de fugir de la persecució, es refugiaven a la clariana del bosc, ja que allà estaven protegides tant pels poders de la foscor que emanaven de l’arbre, com per les prohibicions del príncep Elies de penetrar a aquella zona degut a que, com li asseguraven els sacerdots, era millor no pertorvar les demoníaques entitats que raïen al voltant de l’arbre. Era millor deixar escapar algunes bruixes abans que arriscar-se a despertar alguna cosa que havia de mantenir-se adormida costés el que costés.

Una tarda d’estiu, el petit Vasile estava jugant a fet i amagar amb els seus amics al bosc. Vasile era tot un expert trobant-los, car havia memoritzat els llocs on acostumaven a amagar-se. Mentre es dirigia cap a un d’aquests llocs, veié un dels seus amics, el simpàtic Andrei, dret davant una dona alta, prima i vestida de negre. La dona l’estava acaronant a la galta i li parlava, però en Vasile no podia escoltar el que li deia. De sobte, la dona girà el cap i, mentre el nen continuava mirant-la a ella, la desconeguda clavà la seva mirada als ulls d’en Vasile i li mostrà un esgarrifós somriure que el paralitzà. Era com si alguna cosa li estigués estrenyent la columna vertebral. Després d’això, la dona ja no prestà més atenció a en Vasile, sinó que tornà a parlar amb el seu amic, l’agafà d’una mà i se’l va emportar. En Vasile estava terroritzat i sentia la necessitat de sortir corrents i cridar, però era incapaç fins i tot de parpellejar. Era una bruixa la que s’havia emportat l’Andrei? Aquesta simple sospita creà a en Vasile una enorme ansietat i va notar com una punxada li sacsejava el cor i el seu pols s’accelerava. A poc a poc pogué tornar a moure’s, tot i que amb dificultat, i encara que en un principi va intentar vèncer la seva por per anar a l’auxili del seu company, un pensament l’impulsà cap enrere: es dirigien cap a la clariana.
Atemorit pels seus pensaments, en Vasile es dirigí corrents amb celeritat cap als llocs on sabia que s’haurien amagat els seus amics. Ja no podia fer res pel desgraciat Andrei, però podia impedir que més nens fossin capturats per les adoradores de Satanàs. Un a un els fou trobant i els cridà que se n’anessin cap al poble, que hi havia bruixes al bosc i que s’havien emportat l’Andrei. Al cap de pocs minuts, i després d’haver vist els nens córrer desesperats pels camps de cultiu i els carrers del poble cridant coses sobre bruixes i sobre l’Andrei, els llogarencs es van reunir al centre d’Oras, alguns plorant, altres consolant els turmentats pares de l’Andrei, però tots, sense cap excepció, esfereïts. La mare de l’Andrei implorava als seus veïns que anessin a ajudar el seu fill, que no podien deixar un nen sol amb aquells monstres. Tots s’apiadaven de la dona, però cap gosava oferir-se voluntari. Molts murmuraven sobre la pràctica impossibilitat que l’Andrei encara seguís viu, altres sobre les nul·les possibilitats de salvar-lo del captiveri de les bruixes, i menys encara si estaven a regiune demonica.
Mentre els pares de l’Andrei suplicaven sense èxit als seus espantats veïns que anessin en busca del seu fill, el petit era portat de la mà per la dona vestida de negre que l’allunyava cada vegada més d’Oras. L’Andrei la seguia sense oposar resistència, car estava en un estat gairebé catatònic, com si l’haguessin hipnotitzat. A poc a poc el nen fou recuperant la seva consciència i començà a fer un intent de resistir-se, però de seguida notà la terrible fixesa amb què la dona començà a estrènyer-li la mà. L’Andrei intentà aturar la marxa fent palanca amb els peus, però ella l’estirava, fent-li mal. Notava com si els ossos de la mà estiguessin a punt d’esmicolar-se. Andrei dessistí dels seus intents de resistència al comprendre que no podria pas fugir de cap manera, no només per la força amb què aquella dona capturava la seva mà, sinó també per les altres vint o trenta dones que seguien la marxa darrere d’ells, escampades pel bosc, però totes avançant vers la mateixa direcció. L’Andrei no trigà a entendre que havia estat capturat per un grup de bruixes, i tan bon punt aquesta terrible certesa apunyalà la seva consciència, va trencar a plorar desesperadament. El seu plor i els seus xiscles, sumats als seus inútils esforços per lliurar-se de la bruixa que li estrenyia la mà mentre l’arrossegava al mateix temps que intentava no caure, haurien provocat la més afligida de les compassions a qualsevol ésser humà, però arrencava endimoniades riallades a les bruixes, que dirigien malèvolament mirades i ganyotes burletes a l’acovardit nen.
El plor del petit miserable es feu més fort al copsar que estaven ja dins la clariana del bosc, car enfront d’ell s’obria un gran prat i podia albirar a la llunyania un arbre molt gran que s’alçava imponent i aterridor omplint aquella regió amb l’ombra de la por. Semblava com si la llum del Sol no arribés del tot a la clariana, malgrat que tot just era mitja tarda. Una llum esmorteïda il·luminava dèbilment els voltants i semblava fer-se més fosca i gris conforme s’acostaven a l’arbre. L’Andrei mai havia vist l’arbre, com tampoc l’havien vist cap dels seus amics. Probablement cap adult d’Oras l’havia vist. Sabia que era alt i terrorífic, perquè és el que sempre li havien explicat. No obstant, al trobar-se davant d’allò, va poder contemplar l’horror vegetal que era l’entitat arbòria que mai volgué veure.
L’arbre media uns quinze metres d’alçada. El seu tronc era molt gruixut i de color marró fosc, per la part inferior del qual en sorgien les arrels, que es clavaven dins la terra, que semblava patir la penetració d’aquells punyals de fusta. Tant les arrels com el tronc, tot i ser extremadament durs, tenien una textura lleugerament viscosa i a més no eren estàtics, sinó que podien percebre’s uns lleugers espasmes, molt lents però clarament visibles, com si alguna substància circulés pel seu interior i es dirigís al tronc. Semblava que l’arbre absorvia grans quantitats d’alguna substància present sota el sòl de la clariana. El tronc de l’arbre semblava extret d’obscurs malsons: la seva superfície estava recoberta de gruixudes protuberàncies, algunes recorrent part del tronc dibuixant malaltisses formes i altres extenent-se alguns centímetres cap a fora, que semblaven petits tentacles llenyosos, els quals realitzaven lents moviments cap a totes direccions, de la mateixa manera que les paneroles mouen constantment les seves antenes. En alguns punts de l’enorme tronc podien veure’s estranys i difusos rostres amb semblants ombrívols i ganyotes de dolor, formats per barreges de protuberàncies, ombres, esgarrinxades i escorça sobresortida o caiguda. Podrien ser simples pareidolies. Podria ser. A dalt de l’arbre s’extenien sinistres agrupacions de branques, que formaven un infernal pandemònium de fusta retorçada, arrugada i punxeguda, amb totes les ramificacions entrellaçant-se com un fastigós eixam de cucs, extenent-se desendreçadament diversos metres fora el diàmetre de l’arbre. Les branques estaven totes nues, sense fulles, i exercien lents moviments semblants als dels tentacles de fust la repugnant existència dels quals es precipitava des del tronc.
En tota regiune demonica es percebia una humitat florida, que augmentava pels voltants immediats de l’arbre. Una densa boirina grisenca dançava lentament a les rodalies de la ciclòpia planta i diverses espècies de fongs, tots repugnants i pudents, s’extenien per tot el sòl sota les diabòliques branques. Alguns d’aquests fongs, estranyes barreges de floridures i llevadures, eren tan densos i grans que conformaven horripilants formes corpòries amb rutilants potes, amb les quals caminaven matusserament, com si fossin una grotesca i fastigosa mescla de fong i animal invertebrat. Entre les branques de l’arbre, per algunes protuberàncies del tronc i també per la terra apunyalada per les arrels, habitaven els únics animals que convivien amb l’arbre i els fongs: aranyes de diverses espècies, però amb primacia de les taràntules i les vídues negres. Aquesta aberració natural, si és que realment la naturalesa fou el demiürg de tal blasfèmia biològica, s’alçava i extenia tota la seva aterridora realitat, sense els filtres atenuants de la ignorància ni la compassió narrativa de les històries, davant del petit Andrei, totalment acovardit per l’horror que l’amenaçava. Les cordes vocals de l’Andrei amb prou feines podien continuar emetent els aguts xiscles que s’intensificaren conforme l’arbre es mostrava més proper, però el nen seguia forçant-les, expulsant de la seva gola uns crits només interromputs per profunds sospirs que els seus pulmons exigien per evitar l’asfíxia. Les bruixes no paraven de riure mentre es burlaven del patiment de l’Andrei. La que el va capturar es situà a la gatzoneta davant d’ell i posà cara de nen plorant, simulant el gest d’ambdues mans d’assecar-se les llàgrimes sota els ulls. Després d’aquesta cruel burla, la bruixa mostrà les seves llargues i afilades ungles a l’Andrei i, amb un ràpid moviment lateral, li obrí el ventre. Davant d’aquest inesperat fet, l’Andrei caigué al terra, ja sense plorar, amb una ganyota de sorpresa i horror al veure la seva panxa oberta i diverses mans que s’abalançaven vers les seves entranyes per arrencar-li els budells, l'estómac, el pàncrees, els ronyons i la resta dels seus òrgans. L’Andrei va morir engolit en el pur horror, sense entendre per què mereixia aquell miserable destí. L’última imatge que va veure abans que la seva vida s’apagués del tot fou el quadre de dues bruixes mossegant i mastegant els seus intestins amb una voracitat salvatge.
Les bruixes es van entretenir una bona estona devorant les entranyes del desgraciat Andrei, obrint-li els braços i les cames per a degustar les seves joves venes. Van deixar pel final l’òrgan més deliciós: el cervell. Tan bon punt acabaren i l’Andrei ja no era res més que una massa de carn ensangonada amb restes esquinçades d’encèfal, intestins i artèries, les bruixes s’aixecaren i emeteren sons de satisfacció i sacietat. Una d’elles va parlar:
—Que n’és de meravellosa aquesta clariana del bosc. No només ningú ens molesta, sinó que aquest arbre terroritza qualsevol que el veu. Així, assaonat amb la por, el menjar és més suculent! —després de pronunciar aquestes paraules, llepà la sang encara fresca que li queia pel llavi inferior.
—Sí, aquells estúpids camperols mai s’atreviran a venir a buscar-nos a això que n’hi diuen regiune demonica. Quina sort haver arribat aquí. Al nord, el meu antic aquelarre fou descobert i, tot i que ens vam defensar amb violència i vam aconseguir matar desenes d’homes, les van cremar vives a gairebé totes. La majoria eren bruixes joves que encara no controlaven massa les arts obscures. Per sort, jo vaig poder escapar —digué una altra bruixa.
La bruixa que havia aconseguit el sopar estava mirant l’arbre sense prestar massa atenció al que les altres deien, i llavors les tallà:
—Realment, aquest arbre és molt estrany, així com tot el que l’envolta. Fins i tot a mi m’imposa un sever respecte. Aquestes formes del seu tronc que semblen rostres desesperats em produeixen calfreds. Alguna de vosaltres sap què és aquesta planta? És obvi que no és un arbre normal.
—Vés a saber —va respondre una d’elles—. A mi no m’importa massa, sempre que m’amaneixi el sopar inspirant terror als nens que portem aquí.
—Però podria ser perillós ser tan a prop de l’arbre. Hauriem d’esbrinar què és exactament. Potser aquí no estem tan segures com sembla —digué la bruixa captora. L’altra contestà:
—Que potser ha passat alguna cosa que et faci pensar que pot fer-nos mal? Jo crec que mantenint-nos fora del terra florit que recera és suficient.
—Potser.

Després de dos dies sense saber res del seu fill, els pares de l’Andrei ja el donaven per mort, tot i que mai tingueren cap esperança que tornés. Per quin motiu les bruixes el deixarien viure en comptes de devorar-li les entranyes? Els nens eren per elles menjar, res més. Que potser algun depredador allibera la seva presa quan l’ha capturat? No, és clar. La devora. Això és el que fa un depredador. A poc a poc, la tristesa i la desesperació dels pares de l’Andrei anaren augmentant, però també aparegué un altre sentiment, molt més dolorós i insidiós: el remordiment per no haver intentat salvar el seu fill, l’angoixa d’imaginar-lo morint horriblement mentre ells es quedaven atemorits a la seguretat del poble. Podria Déu perdonar l’abandó del propi fill enfront una mort cruel i dolorosa? Suposaven que sí, perquè Déu ho perdona tot. Però, els perdonaria el seu petit Andrei, on sigui que estigués després d’haver mort esbudellat i devorat en vida?
Pocs dies després, un comerciant arribà a Oras. Era oriünd d’un poble una mica llunyà, situat al sud-est del bosc. La desaparició i indubtable assassinat de l’Andrei encara eren tema de conversa, ja que els vilatans temien que desapareguessin més nens. El comerciant va comentar amb alguns dels seus clients que el seu poble havia estat assetjat durant diversos mesos per un grup de bruixes, que ben bé podrien ser les mateixes que es van emportar el petit Andrei, car els nens del seu poble que foren raptats también van ser portats a regiune demonica. Això alarmà enormement els vilatans d’Oras, especialment quan el comerciant els explicà que la majoria de nens desapareixien estant a casa. Aquest detall va fer que el poble d’Oras comprengués que no n’hi havia prou resguardant els nens tancats dins les cases, sinó que era necessari, si volien salvar els seus petits, plantar cara a les bruixes. Però, què podien fer ells contra les poderoses conjuradores de les forces obscures? Molts havien vist com, amb uns simples moviments de braços a l’aire, una bruixa podia retorçar i trencar els ossos d’un home fort. Pronunciant unes poques paraules en un idioma desconegut, provocaven abundants vòmits que acabaven acumulant-se a la gola i causaven l’ofegament de l’embruixat. També eren capaces d’enfonsar les seves afilades i verinoses ungles a la carn, transmetent terribles i letals malalties al ferit. No, no es podia plantar cara a una bruixa. I menys a un grup sencer. Això només comportaria més morts.
—Potser hi ha una manera de matar-les —va dir una anciana, anomenada Sorina, coneguda al poble pel seu coneixement de les herbes medicinals.
Al moment d’haver proferit aquests mots, tots els vilatans van callar i es disposaren a escoltar-la atentament.
—En un vell llibre sobre plantes, vaig llegir que el donzell produeix una somnolència extrema a les bruixes. Mai he comprovat que fos cert, però l’autor és un reputat botànic i el considero molt fiable. Suposant que això sigui veritat, si subministréssim una gran quantitat de donzell a les bruixes, entrarien en un profund somni, la qual cosa oferiria l’oportunitat d’acabar amb elles.
—Sí, és clar. Però com ho fem per tal que les bruixes mengin donzell? Aquells monstres són caníbals —va recordar un pagès.
Na Sorina pensà durant uns segons i llavors va proposar:
—El donzell pot moldre’s i servir-se diluït en aigua. Com és lògic, no podem esperar que una bruixa prengui una tassa d’infusió que deixem per algun lloc. A més a més, és necessari que totes les bruixes el prenguin al mateix temps. Una sola bruixa, utilitzant les seves arts obscures, és perfectament capaç d’escapolir-se, matant abans diversos homes. Però…hi ha una manera…
Tot el poble d’Oras estava esperant la idea que na Sorina tenia per a poder abatre les bruixes.
—Quan devoren nens, les bruixes ho fan amb golafreria, com bèsties salvatges. Si devoressin un nen que prèviament hagués ingerit molta quantitat de donzell, és possible que totes acabessin adormides al cap de pocs minuts. Però és clar…això requereix…que un nen ha de ser utilitzat com esquer.
Tots els vilatans emmudiren. La sola idea de sacrificar un nen per a poder salvar el poblat els omplia d’horror. Però, no obstant…era inevitable que un altre nen morís. I un altre. I un altre. I així fins que les bruixes decidissin marxar cap un altre lloc on tornarien a matar nens. Considerant això, la millor opció possible (o, més ben dit, la menys dolenta) era escollir un nen d’Oras i sacrificar-lo per tota la resta. Era el més lògic i racional…però implicava embrutar-se les mans de sang infantil. D’altra banda, quin nen escollir?
Després de cinc inacabables minuts de silenci i mirades entrecreuades que expresaven horror i indecisió, algú digué:
—Fem-ho. Pot morir un nen més o molts més. Cal fer-ho. Seleccionem un nen a l’atzar.
—Ningú oferirà el meu fill a aquests monstres caníbals —es sentí a algú cridar.
—Ni el meu! —cridà una altra vilatana.
En aquell moment, els crits, les empentes i els cops començaren a marcar la tònica de la discussió. Tots sabien que calia sacrificar un nen, però ningú estava disposat a oferir el seu. Les baralles anaren pujant d’intensitat i el que va començar sent una successió d’empentes i cops a les espatlles deixà pas a fortes agressions i pallisses. La confusió, barrejada amb l’horror i la desesperació, va causar una baralla multitudinària que acabà amb dents trencades, dislocacions, llavis partits, nassos sagnants i fins i tot ferides causades amb eines de cultiu. Quan els adults ja estaven exhausts de tant barallar-se, s’adonaren que un grup de nens els estava observant en silenci, molts d’ells somicant.
A poc a poc, els adults es van anar aixecant i asseient, intantant relaxar-se. Comprenien que era inútil barallar-se. Tornaven a ser conscients de la terrible amenaça que planava sobre tots els nens. Lentament, tots anaren assumint que un nen havia de ser sacrificat, i que el més just era sotmetre-ho a sorteig. Un nen a l’atzar havia de morir devorat per les bruixes. En cas contrari, molts d’ells (potser tots) tindrien el mateix final miserable.
Al cap de dos dies i després de llargues reunions es decidí el procediment. Un vilatà qualsevol introduiria trossos de papir amb els noms dels nens dins un sac. Els escriuria en Bogdan, un estudiant de teologia que era l’únic vilatà que sabia llegir i escriure. Tots els vilatans estarien presents durant l’escriptura de noms i la seva introducció al sac. Després d’això, un altre vilatà mouria el sac per tal que es barregessin bé els trossos de papir amb els noms i un tercer participant n’extreuria un dels noms. El nen del qual en sortís el nom seria la víctima del sacrifici per salvar la resta de nens. Quan fos escollit, els pares del desgraciat haurien de retirar-se i no participar més en el procés. El nen seria portat a casa de na Sorina i se li faria beure molts gots d’aigua amb donzell mòlt mentre se li oferien menjars salats que li provoquessin set. Es va acordar no dir-li res al nen del que passaria, perquè s’espantaria i intentaria fugir, dificultant la ingesta de donzell, que hauria de ser forçada. El més delicat vindria després. El nen seria lligat a un arbre prop de la clariana i, per evitar que, degut a la por i la confusió, revelés quelcom a les bruixes, se li havia de tallar la llengua. Evidentment, les bruixes s’estranyarien al veure aquella sucosa ofrena i per això al costat del nen hi hauria una nota dirigida a elles:
“Aquest nen ha estat concebut pel pecat. La seva existència ofèn Déu. Preneu-lo com aliment i, si us plau, deixeu vius la resta.”
Els vilatans d’Oras no esperaven que les bruixes deixessin de matar. El motiu d’aquella nota era que, sota l’aparença d’una súplica desesperada, les conjuradores obscures no sospitessin res. Quan s’emportessin el nen a la clariana, diversos vilatans les seguirien a una distància prudencial. Si eren sigil·losos, podien fer-ho sense fer-se notar. A més, les bruixes baixarien la guàrdia al penerar als voltants de l’arbre, car sabien que els vilatans mai creuaven la frontera que separava el bosc de regiune demonica. Quan les bruixes estiguessin totalment adormides, el grup de camperols llançaria totes les torxes sobre elles i aquells engendres es cremarien mentre les trossejaven amb les seves eines agrícoles. El pla semblava plausible, però hi havia algunes coses que podien sortir malament. Potser les bruixes sospitarien de l’ofrena i la nota. Potser el donzell no era realment un potent somnífer per les bruixes. Potser el foc no s’extengués prou pels seus cossos abans que es despertessin. El pla no era perfecte. Però no en tenien cap més i havien d’acabar amb elles. O, si més no, intentar-ho.

Les bruixes albiraren el nen a la llunyania. Van veure un bonic nen ros lligat a un arbre amb la boca ensangonada i emetent uns crits ofegats, plorant i amb el terror supurant pels seus ulls. Una bruixa va llegir la nota i l’ensenyà rient a les seves companyes.
—Ens diuen monstres, però ells mutilen un nen i el lliuren als seus depredadors només perquè ha nascut d’un concubinat. Maleïts hipòcrites.
—Certament, però no rebutgem aquesta ofrena. Estic afamada —digué una altra.
—Per què li deuen haver tallat la llengua? —preguntà una altra d’elles.
—Ni idea. M’és igual. Vull menjar. Tot i que ja podrien haver deixat la llengua per aquí. És una de les parts més delicioses.
El nen plorava implorant pietat amb la mirada, però les bruixes el prengueren i el portaren fins la clariana. Van fer el mateix que amb l’Andrei: el van portar fins l’arbre al bell mig de la clariana per tal que el nen es terroritzés i, conseqüentment, tingués millor sabor. L’esbudellaren i en van devorar totes les entranyes. Quan el festí ja estava a les acaballes, una de les bruixes estava jugant amb els dos ulls que havia arrencat de la cara desfigurada del nen i, quan se’n posà un a la boca i començà a mastegar-lo, va caure en un profund somni, sense haver-se adonat que les seves companyes ja estaven vagant pel regne de Morfeu.
Els vilatans que conformaven el grup d’uns quaranta homes que havien de matar les bruixes les estaven observant de lluny, amagats entre els arbres del bosc. Quan els va semblar que ja no es movien, arrencaren a córrer amb les seves torxes enceses cap on estaven. No obstant, el seu pas desaccelerava a mesura que l’arbre de la clariana es feia més visible. Conforme els detalls de les seves branques i el seu tronc es feien més clars, sobretot les formes del tronc que semblaven rostres imbuïts de patiment, una torbació mental afectava els vilatans i l’alentiment de la seva marxa es tornà directament propocional a l’augment de la seva por. Però es van obligar a superar aquest irracional temor, car no sabien quant de temps estarien dormint les bruixes i no podien permetre que el cruel sacrifici del petit hagués estat en va. El terrible patiment del nen al que havien mutilat i entregat a les bruixes caníbals els impel·lia a no aturar-se i dur a terme la seva comesa, així que sepultaren el terror que els despertava l’arbre i s’acostaren a les bruixes, que dormien profundament just davant la tètrica planta sense haver entrat en els seus circumdants dominis fúngics. Després d’ofegar els seus crits mentre contemplaven la grotesca massa de carn i vísceres en què les concubines de les tenebres havien convertit l’innocent nen, tots els vilatans llançaren les flamejants torxes sobre les bruixes. En qüestió de segons, les trenta bruixes es van despertar sobtadament i, amb poca traça, s’aixecaren i començaren a contorsionar-se entre folls crits d’agonia. Donaven passes en totes direccions, sent travessades per les eines de cultiu que llurs atacants portaven per a rematar-les, però algunes d’elles que encara no tenien tot el seu cos cobert per les flames de seguida van comprendre que estaven sent atacades a traïció per aquell nombrós grup de camperols. Quatre bruixes van moure de manera estranya els seus braços, nines i dits, soportant el dolor de les flames sobre la pell, ja penetrant a les seves carns, i diversos vilatans cridaven mentre els seus ossos es dislocaven i partien. Un altre notà com la seva llengua, moguda per algun poder obscur, es deslliçava cap a la gola, impedint-li respirar. Dues bruixes van aconseguir apagar el foc que les consumia i empraren tot el seu domini de les arts negres en trossejar, sense ni tan sols tocar-los, alguns camperols que estaven començant a tallar els caps de les seves germanes ja consumides per les flames, però els cossos de les quals encara bategaven, aferrant-se desesperadament al món dels vius. Enmig d’aquest atroç enfrontament, algunes de les bruixes que es cremaven completament van retrocedir fins creuar la frontera biològica entre l’erm de la clariana i el terra florit que es trobava sota les branques de l’arbre. Les flames prengueren el sòl fúngic i les estranyes criatures, aberrants barreges de fongs i invertebrats, començaren a moure’s ràpidament, emetent aguts i desagradables xiulets. Les flames van arribar fins a l’arbre. I, llavors, va succeir.
L’arbre va començar a tremolar intensament i les seves arrels eixiren violentament del terra, expulsant grans quantitats de roca, terra i floridura. El seu tronc imponent es va inclinar cap endavant i va començar a caure, amenaçant amb esclafar tots els que estaven lluitant davant la paorosa planta. Tant els vilatans com les bruixes es van apartar amb celeritat cap als costat o cap enrere, però els que no van tenir temps de sortir de sota l’enorme arbre no van morir. Encara.
Quan el tronc estava a uns sis metres del terra, la caiguda es va aturar bruscament en quedar-se recolzat per desenes de ramificacions que emergien dels laterals del tronc, es flexionaven com autèntiques extremitats i es clavaven al terra. El tronc adoptà una posició molt similar a la d’un centpeus, ja que el seu cos era molt llarg i les nombroses protuberàncies que el mantenien elevat semblaven potes de miriàpode, però amb una estranya textura de fusta humida i viscosa. Tot seguit, el tronc perdé la seva rigidesa i va començar a doblegar-se sinuosament, de manera que recordava els cucs. Tant els vilatans com les bruixes deixaren de lluitar i es quedaren espaordits davant aquell demencial espectacle. I, enmig d’un silenci sepulcral, l’horror definitiu es manifestà.
Les branques de l’arbre, que ara estaven on hi hauria el cap del centpeus, es van contraure i flexionar, adoptant una forma esfèrica, quedant enmig un enorme espai buit circular, dins del qual va aparèixer un enorme ull que movia frenèticament la pupil·la negra, mirant tots els presents mentre el seu cos es retorçava i desplaçava amb suma velocitat, com un autèntic tot i que colossal artròpode. Tant els homes com les bruixes enfolliren davant aquella desquiciant mirada i aquella mola de fusta viva, i van caure al terra incapaços de sostenir-se sobre les seves cames, que flaquejaven pel terror. Ni tan sols les bruixes, acostumades a conviure amb les tenebres, podien soportar la presència d’aquell ésser que trencava tots els esquemes lògics i la sola visió del qual provocava un terror tan extremat que causà migranyes, vòmits i vessaments cerebrals en diversos vilatans. El final de tots els congregats davant l’arbre arribà quan, sense ni tan sols adonar-se’n, un a un foren capturats per les descomunals arrels de la primigènia planta, que eixien de desenes de forats oberts al terra i es movien amb gran flexibilitat, com tentacles de pop, però amb una firmesa i una força tan potents que feien miques els ossos i reventaven els òrgans de tot aquell que abraçaven, fos home o bruixa. Dissortadament, encara estaven vius i conscients quan les arrels els van portar fins a tres metres per sobre del tronc i els deixaren caure dins les horripilants boques que s’obrien per l’esquena de l’arbre miriàpode. Les afilades dents de fusta florida els van triturar abans d’engolir-los cap a l’interior del tronc, on foren digerits.
Només una bruixa va aconseguir fugir, i acabà els seus dies vagant sola pels boscos, sempre allunyada de la clariana, pronunciant estranyes paraules sobre allò que mai hauria d’haver estat despertat. No podia oblidar els relleus que es van formar al tronc de l’arbre, mostrant els rostres desesperats de les seves germanes.