L'ARBOÇET. TESTIMONI VIU DEL PERIODE MEDIEVAL. TARRAGONA

Anàvem més enllà de la ‘Frontera Superior', ens endinsàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l'Antonio Mora Vergés, a consciència en ‘ terres de moros'; les Borges del Camp, Alforja ,....

Pertanyent avui a Vilanova d'Escornalbou, trobem el petit poble de l'Arbocet, denominat sovint en la documentació antiga l'Arboç, forma encara usual en el parlar de la gent del veïnat i dels pobles de l'entorn, és situat a la dreta del barranc de Sant Magí, dit aquí barranc de la Palomera.

El 1497 tenia 12 focs, 11 el 1515, 10 el 1553 i 8 el 1563. El 1708 tenia 10 focs i 11 des del 1719 fins al 1773, i 53 h el 1719 i 99 h el 1787, en què consta ja l'església, dependent de Vilanova. El 1833 tenia 92 h, 104 h el 1842, 92 h el 1844 i 60 h el 1960.

Formava part de la baronia d'Escornalbou i almenys des del 1586 de la Comuna del Camp.

El comú de l'Arbocet tingué continuades topades amb el de Mont-roig per problemes de pastures i el 1808 formà amb els de Vilanova una esquadra de paisans armats que s'uní a les de Mont-roig contra els francesos.

L'església de Sant Joan de l'Arbocet és gran i senzilla. La imatge més característica del poble, que defineix la seva silueta, són les dues torres de guaita, una de rodona (on diu la tradició que s'hostatjaven els cristians i una de quadrada (ocupada pels moros). En la segona sembla que hi era instal·lat el comú del poble. Aquest tenia forn propi i estigué emmurallat almenys fins al començament del segle XVIII.

Potser en algun moment del passat, el paisatge habitual eren els petits arbres o arbustos de flors blanques, que donen un fruit que es coneix com cirera d'arboç.

Això és la Catalunya de veritat, la que m'estimo !

© Antonio Mora Vergés