Cercador
L'ALMADRAVA A LA TARDOR
Un relat de: JORDI TERRIS- Compartir:
Canal principal de Sta. Margarida amb direcció a la bocana: a babord; una filera d’esplèndides torres, algunes d’una categoria majestuosa, amb piscina i ampli jardí. Altres, senzilles però molt ben cuidades, totes elles amb el seu embarcador i el seu respectiu vaixell, normalment guardant-ne relació amb la magnitud de la casa.
A estribord; els Aiguamolls del Empordà, que, en aquest tram, em recorden d’alguna manera i per la seva gran extensió diàfana, en qualsevol de les sabanes existents en zones de les selves tropicals, però en aquest cas, coberta d’una immensa catifa de vegetació, on, en determinades èpoques del any s’aposenten aus de diferents tipus, configurant un indret paradisíac. Els dos paisatges de babord i estribord, respectivament, contrasten d’una manera paradoxal, però aquest contrast li dona un toc de peculiaritat que li atorga un atractiu especial difícilment inigualable.
En arribar a la bocana, enfilem mar endins solcant les aigües de la badia de Roses amb direcció nord-oest. Poc abans de Punta Falconera, arribem a la platja de l’Almadrava; una de les tantes i magnifiques cales de la Costa Brava que, a la tardor, cobra un especial esplendor. Una zona molt concorreguda en les èpoques d’estiu . Estem parlant d’un entorn i un recorregut que deu constituir un dels principals focus de navegació d’aquesta nostra preuada y estimada costa.
El port de Roses, Sta. Margarida i, sobre tot, Empuriabrava, aglutinen un ingent parc de vaixells que, quan a l’estiu surten a mar, especialment a l’Agost, la navegació en direcció a Cap de Creus es fa especialment farragosa.
Quan arriba la tardor, els típics i majoritaris navegants de temporada “aparquen” el seu vaixell, seguint aquesta tendència que, en general presideix en la majoria de la espècie humana, de fer les coses “quan toca”, en comptes de fer-les quan et ve de gust.
Aprofitant aquest fenomen sociològic, aquest esplèndid dissabte de tardor, reconverteix el paisatge de l’Almadrava en un indret que no té res a veure amb el dibuix d’aquesta platja durant les típiques jornades d’estiu. Les condicions meteorològiques, gaudint d’un dia serè amb uns 19-20 graus de temperatura i la inexistència de les fortes brises típiques de l’estiu, que per les diferencies tèrmiques entre el mar i la terra, acostumen, al migdia, a alterar la quietud de l’aigua; aquesta circumstància , unida a la absència de banyistes i de barques fondejades, habitualment una al costat de l’altra amb un fotimer de boies escampades de tots els colors, fan que aquest tipus de jornades a la tardor, converteixin l’Almadrava en un paratge digne de ser gaudit i assaborit.
Just passada la platja de Canyelles Petites, arribem a la despullada Almadrava; sense cap entrebanc i únicament un vaixell com a companyia en tota la cala amarrat a la única boia que quedava, ens decidim a deixar anar l’ancora bastant a prop de les roques situades a la dreta (mirant la cala de mar cap a terra). Des de la barca i a uns 300 metres de la sorra, es podia contemplar la presencia d’un banyista que aprofitava la solitud de la platja per banyar-se nu i fer unes quantes braçades.
L’aigua totalment neta i calmada com mai, em recordava les reposades i lluentes aigües dels llacs suissos d’Interlaken. El seu color, segons on focalitzaves la vista, variava, d’una manera radiant i capriciosa, entre tons verds i blaus en funció de la composició del fons marí i del efecte de la lluminositat del sol. Les roques que teníem mes properes, per la seva especial forma, tenien la similitud característica i majestuosa de les muntanyes de Montserrat.
A darrera del nudista, amb prou feines s’hi podia observar un rètol amb unes lletres que identificaven la terrassa d’un bar envoltada de pins i algunes cases. Més enrere i cap a nord, es podien albirar les petites muntanyes que comencen a formar part del Parc Natural del Cap de Creus on s’hi adverteixen clarament els efectes gairebé devastadors produïts per la Tramuntana i que configuren aquest paisatge tan característic d’aquesta zona, amb moltes àrees exemptes pràcticament de vegetació però que tenen el seu encís pel contrast amb les zones muntanyenques encarades d’esquena al impacte d’aquest característic vent del nord del que queden arrecerades i on s’hi pot observar la presencia de pins i altra vegetació. Aquest conjunt paisatgístic, unit a les cristallines aigües d’aquesta àrea de la costa brava, conformen aquest paradisíac indret de la nostra seductora geografia.
Mentre quedaven impregnats i enriquits tots els sentits amb aquest meravellós entorn, abans de dinar, un excel•lent i revitalitzador bany en aquelles esplèndides aigües, van completar una inoblidable jornada de tardor.
A estribord; els Aiguamolls del Empordà, que, en aquest tram, em recorden d’alguna manera i per la seva gran extensió diàfana, en qualsevol de les sabanes existents en zones de les selves tropicals, però en aquest cas, coberta d’una immensa catifa de vegetació, on, en determinades èpoques del any s’aposenten aus de diferents tipus, configurant un indret paradisíac. Els dos paisatges de babord i estribord, respectivament, contrasten d’una manera paradoxal, però aquest contrast li dona un toc de peculiaritat que li atorga un atractiu especial difícilment inigualable.
En arribar a la bocana, enfilem mar endins solcant les aigües de la badia de Roses amb direcció nord-oest. Poc abans de Punta Falconera, arribem a la platja de l’Almadrava; una de les tantes i magnifiques cales de la Costa Brava que, a la tardor, cobra un especial esplendor. Una zona molt concorreguda en les èpoques d’estiu . Estem parlant d’un entorn i un recorregut que deu constituir un dels principals focus de navegació d’aquesta nostra preuada y estimada costa.
El port de Roses, Sta. Margarida i, sobre tot, Empuriabrava, aglutinen un ingent parc de vaixells que, quan a l’estiu surten a mar, especialment a l’Agost, la navegació en direcció a Cap de Creus es fa especialment farragosa.
Quan arriba la tardor, els típics i majoritaris navegants de temporada “aparquen” el seu vaixell, seguint aquesta tendència que, en general presideix en la majoria de la espècie humana, de fer les coses “quan toca”, en comptes de fer-les quan et ve de gust.
Aprofitant aquest fenomen sociològic, aquest esplèndid dissabte de tardor, reconverteix el paisatge de l’Almadrava en un indret que no té res a veure amb el dibuix d’aquesta platja durant les típiques jornades d’estiu. Les condicions meteorològiques, gaudint d’un dia serè amb uns 19-20 graus de temperatura i la inexistència de les fortes brises típiques de l’estiu, que per les diferencies tèrmiques entre el mar i la terra, acostumen, al migdia, a alterar la quietud de l’aigua; aquesta circumstància , unida a la absència de banyistes i de barques fondejades, habitualment una al costat de l’altra amb un fotimer de boies escampades de tots els colors, fan que aquest tipus de jornades a la tardor, converteixin l’Almadrava en un paratge digne de ser gaudit i assaborit.
Just passada la platja de Canyelles Petites, arribem a la despullada Almadrava; sense cap entrebanc i únicament un vaixell com a companyia en tota la cala amarrat a la única boia que quedava, ens decidim a deixar anar l’ancora bastant a prop de les roques situades a la dreta (mirant la cala de mar cap a terra). Des de la barca i a uns 300 metres de la sorra, es podia contemplar la presencia d’un banyista que aprofitava la solitud de la platja per banyar-se nu i fer unes quantes braçades.
L’aigua totalment neta i calmada com mai, em recordava les reposades i lluentes aigües dels llacs suissos d’Interlaken. El seu color, segons on focalitzaves la vista, variava, d’una manera radiant i capriciosa, entre tons verds i blaus en funció de la composició del fons marí i del efecte de la lluminositat del sol. Les roques que teníem mes properes, per la seva especial forma, tenien la similitud característica i majestuosa de les muntanyes de Montserrat.
A darrera del nudista, amb prou feines s’hi podia observar un rètol amb unes lletres que identificaven la terrassa d’un bar envoltada de pins i algunes cases. Més enrere i cap a nord, es podien albirar les petites muntanyes que comencen a formar part del Parc Natural del Cap de Creus on s’hi adverteixen clarament els efectes gairebé devastadors produïts per la Tramuntana i que configuren aquest paisatge tan característic d’aquesta zona, amb moltes àrees exemptes pràcticament de vegetació però que tenen el seu encís pel contrast amb les zones muntanyenques encarades d’esquena al impacte d’aquest característic vent del nord del que queden arrecerades i on s’hi pot observar la presencia de pins i altra vegetació. Aquest conjunt paisatgístic, unit a les cristallines aigües d’aquesta àrea de la costa brava, conformen aquest paradisíac indret de la nostra seductora geografia.
Mentre quedaven impregnats i enriquits tots els sentits amb aquest meravellós entorn, abans de dinar, un excel•lent i revitalitzador bany en aquelles esplèndides aigües, van completar una inoblidable jornada de tardor.