L'advocat

Sentia per l'Antonio - no li agradava l'Antoni, català -, una indisimulada admiració, tot i l'escàs èxit econòmic, que a la llum dels resultats pràctics havia assolit.
L'Antonio havia obtingut la llicenciatura en dret, desprès de superar l'examen d'ingrés a la Universitat per majors de 25 anys, i malgrat el fet de treballar, tenir promesa i més tard esposa i fills, havia acabat els estudis en el termini dels cinc anys, que era el termini en que en aquells dates dels anys 70, és podia fer la llicenciatura en dret.
Els seus començaments com advocat d'ofici, simultaneijant la seva feina habitual a la Caixa d'Estalvis, varen ser molt durs, però des del punt de vista humà, molt definidors de la personalitat de l'Antonio - l'advocat d'ofici, s'ocupava de defensar a les persones sense recursos - era, en sentit popular un advocat dels pobres; i aquesta característica més que cap altra entenc que el defineix, com ésser humà.
El dret de Família, i dins d'aquesta disciplina, els drets complementaris dels avis i nets, a mantenir relacions habituals - és a dir normalitzades -, malgrat que el matrimoni dels progenitors dels segons, acabes en divorci, havien estat l'objecte del seu interès en acabar la seva carrera; i és d'això que anirà la nostra petita història :
Tenia el seu despatx en un pis menut, allunyat del centre, i inserit en un d'aquells cinturons de misèria que envolten les nostres Ciutats modernes. La senyora Paradell quan el va anar a veure, li va dir que li havia costat molt de trobar-lo. Era una senyora elegant, ben vestida i portava algunes joies, que deien molt be, que en un passat recent, havia estat en envejable situació economia, als seus 60 anys conservava encara una certa distinció, malgrat que el temps, i els sofriments - com va saber desprès - havien marcit anticipadament la seva bellesa.
Li va comentar, que havia visitat Notaris Advocats de prestigi, que l'havien desenganyant respecte, de la possibilitat de poder tenir relacions, amb la seva neta, un cop morta accidentalment la seva filla. La història en síntesi era la següent :
La família Paradell, no volia que la seva filla Claudia, és cases amb el Francesc, un jove, que en aquells temps - 5 anys enrera - ja mostrava una conducta poc adequada als ulls de tothom, de tothom , menys clar està de la Claudia, que va deixar-se encintar per poder casar-se amb ell; cosa que val a dir no va aconseguir, perquè els Paradell estaven ferms en la seva decisió així va ser com va néixer la Iolanda. Un cop la Claudia va tenir el 18 anys,- dos anys més tard -, va casar-se finalment amb el Francesc, i tots tres - El Francesc, la Claudia i la Iolanda - van desaparèixer de la seva vida, durant quasi tres anys.




Recentment la Claudia i la Iolanda havien tornat a la casa dels Paradell; no hi havia hagut cap retret, però la Claudia, va explicar-los històries del Francesc que deixaven curts, els contes de terror; drogues, joc , i qualsevol cosa, que de forma fàcil, li permetés tenir diners per als seus vicis.
Un cop retornada a la família, la Claudia va recuperar els vells amics, i se la veia feliç i contenta; en una de les sortides i d'una forma absurda, va caure i va donar amb el cap a la vorera, morint instantàniament. El dolor dels Paradell, no va tenir límits, i fins i tot van trobar adequat que el Francesc, s'emportés la Iolanda amb ell desprès de l'enterrament de la Claudia, sota la promesa de que podrien veure-la sempre que volguessin.
Ni cal dir-ho, quan van voler veure la Iolanda, el Francesc és va nega, i els va fer fora de casa, vivia aleshores en un Poblet de la costa, amb un altra dona, que tenia també dos fills d'anteriors relacions.
L'Antonio li va comentar a la senyora Paradell, que certament hi havia base legal, per demanar d'un jutge el reconeixement al dret de visitar i relacionar-se amb la seva neta, i que podia encarregar-se'n si això és el que volia. La senyora Paradell li va dir, que havia vingut a veure'l, perquè des del col·legi d'advocats li havien dit, que era l'única persona de la que tenien coneixement que és dediques a temes d'aquesta espècie. El tema dels diners, un cop satisfets els drets del Procurador no era per l'Antonio cap problema, i varen quedar entesos deseguida.
El Plet va ser llarg i difícil, el Francesc va demanar un Advocat d'ofici, que va resultar molt treballador, i que va aportar entre d'altres el testimoni d'un capellà catòlic, i d'una mestra de l'escola pública, ambdós insistint en la necessitat d'evitar les relacions entre la Iolanda i els avis Paradell - el testimoni del Capellà, era patètic, sobretot si pensem en que la unió temporal del Francesc i l'actual dona, era si més no pecaminosa -, respecte de la mestra val a dir que quan és van aportar les proves de l'Antonio, - informes psicològics que defensaven el dret de relacionar-se com un element de cohesió en l'educació de la Iolanda - va renunciar a defensar la seva tesis en una vista oral. Van caldre però més elements prova toris, informes de detectius privats, informes de conducta de la Guàrdia Civil del poble, i a l'ensems informes del mateix tenor respecte dels Paradell.
Finalment, pels vols de Nadal el jutge va dictar una sentència en la que reconeixia el dret de la Iolanda a relacionar-se amb els avis Paradell, i acordava que poden fer-ho, els diumenges alternatius entre les 10 i les 20 hores, i la meitat de les vacances escolars de la Iolanda. L'Antonio va donar instruccions al Procurador perquè vetllés si la part contraria, - el Francesc - recorria la Sentència, per tal de demanar-ne l'execució provisional; les dates festives, tot i l'advertiment van fer que com és temia, la sentència fos recorreguda davant l'Audiència Provincial, i quan en va tenir coneixement, ja no era possible demanar-ne l'execució provisional.



Va caldre personar-se a l'Audiència i demanar allà l'execució provisional, que no va arriba a atorgar-se perquè el Francesc, no va personar-se en cap moment, i el recurs és va desestimar. Entre una cosa i altra, el primer diumenge de la relació va ser al febrer.
A primers de març el Francesc, va anar a casa dels Paradell, i els va deixar a la Iolanda, juntament amb un minso fardell de roba; Oi que la volíeu ?, doncs ja us la podeu quedar !!
La senyora Paradell va trucar deseguida a l'antonio, i juntament amb ell, van anar a deixar-ne constància a la caserna de la Policia Nacional, i a l'Ajuntament, on la van empadronar en el domicili dels Paradell, i van demanar una plaça escolar.
A començament de juny la senyora Paradell, va tornar al pis menut i allunyat del centre, i va dir-li a l× a l'Antonio, que no tenia diners per a poder pagar els seus honoraris, i li portava totes les joies, perquè és cobres la seva feina. L'Antonio és va mirar aquelles joies, que devien tenir per la senyora Paradell, un gran valor sentimental, collarets, anells, polseres, gargantilles, i li va dir " senyora, si pot alguna vegada encara que sigui en petites quantitats pagar-me, el meu número de compte és ---- ---- -- ----------, no puc de cap manera acceptar aquestes joies; altrament li tinc que agrair també, que m'hagi permès ocupar-me del seu cas "
Durant alguns mesos, van arribar petites quantitats de la senyora Paradell, i desprès d'una forma definitiva van deixar de venir, l'antonio va saber que la Iolanda vivia ara amb els Paradell i semblava ser feliç, va saber també que l'economia dels Paradell era molt ajustada, tot i que mantenien encara la seva posició social.
Mai, pel que se de l'Antonio ha reclamat res a la família Paradell, i penso que íntimament se sent pagat, per haver pogut retornar a la societat, en aquest cas mitjançant els Paradell, el suport que estima va rebre, en els seus anys d'estudiant de dret.
Abans ho deia, sento per l'Antonio, més que una indisimulada admiració, li escau l'aplicació d'una paraula que no recull encara el diccionari, ell és si es pot personalitzar, l'encarnació mateixa de la BONICIA.


(C) Antonio Mora Vergés