L'abisme (III)

No recordava com vaig arribar a casa. Només sabia del cert que vaig ser pres d'un esgotament terrible i vaig caure en una profunda son. El dia següent era Diumenge. La realitat em va despertar amb tota la seva cruesa. Les imatges d'aquell homicida demanant la clau anglesa, els cops contra el guarda, la brutalitat de la mirada del foll tot sortint de la cabina, ensangonat i cridant-me. Vaig mirar al meu voltant trobant el quotidià desordre de la casa, encara duia la roba posada. En un impuls vaig sortir corren del llit, agafant les claus de casa i hem dirigir al carrer en estat d'angoixa extrema. Un sol ja càlid acaronava l'asfalt i la pell. Caminava sense rumb fins que una punxada a la meva consciencia hem van fer reconduir les passes fins a un quiosc. Vaig comprar tres diaris, dos nacionals i un de local. Al banc d'un parc proper on les famílies havien sortit amb els nens a fruir del dia de festa vaig repassar àvidament tots els titulars. Aquí!!. "ASSASSINAT Y ROBATORI AL CIRCUIT DE M..." y unes frases mes avall "LA POSSIBLE MOTIVACIÓ DELS CRIMINALS
FOU EL FURT D'UNA CAMIONETA DE GRAN CILINDRADA EMPRADA EN EL PASSAT RALLY DE D...", "La brutalitat amb la que el possible assassí o assassins cometeren l'acte sorprèn als investigadors...". "Merda! Merda! Merda!". Aquestes foren les primeres reflexions. "Com collons m'he confiat d'aquest monstre?". I en aquell moment, com per divina providència, el mòbil va sonar a la butxaca. El nom de l'assassí figurava a la pantalla sobre un fons blau. Vaig dubtar uns moments. Podia renunciar a tot, era absurd... Mai vaig pretendre portar la desgracia als altres sinó a mi mateix i ja pesava en la meva consciencia una existència segada inútilment. I ni tan sols havia comés el veritable objectiu! Vaig contestar la trucada amb resignació. Em va sobtar profundament l'absoluta calma d'en Joel, que parlava com si hores abans no hagués esclatat en una corrent d'ira homicida. Deia que tot anava perfecte, que ja es trobava realitzant les modificacions a la furgoneta i que quedaria llesta aquell mateix dia. Ningú sospitaria. "Perfecte? Com dimonis vols que hagi sortit perfecte? Vas matar a una persona ahir! I pretens que ara alegrement..." Un atac d'angoixa em va aturar. El mòbil caigué al terra del parc i s'escoltava la veu de l'interlocutor, tènue, imperceptible. Respirava amb dificultat. Vaig deixar els diaris i dirigir les afeblides cames a una font propera, hi havia un nen jugant amb l'aigua. En veurem avançar a passes indecises i respirant fortament s'atura i va córrer cap als seus pares. Vaig llençar-me aigua a la cara i finalment em segué al terra del parc, amb les mans al cap. De que penedir-se ara! Això es precisament el que volia! Sofriment! Sofriment etern front una existència buida i freda! Amb una mescla de por i alegria em vaig aixeca del terra. Els pares del nen s'apropaven amb rostre preocupat i hem vaig disculpar afablement atribuint l'esvaïment temporal a la calor del dia. D'acord llavors. Endavant! Fins a l'últim cercle de l'Infern! Que millor que un boig per fer-me companyia en l'últim periple... Fins i tot vaig sentir simpatia per aquell ésser que m'obria les ben greixades portes de la Desgracia tant anhelada. En aquest moment de melangia, entre el pou i el cim, vaig dirigir-me a un restaurant proper on preparaven una carn amb salsa exquisida. "El telefon!" M'havia oblidat per complert. Un cop el maitre va atendre la meva comanda em vaig absentar cercant una cabina telefònica. Vaig trucar al Joel. Excitat el vaig convidar a menjar per decidir la següent fita. El dimoni va riure, afirmant que tenia gana i que ho considerava una excel·lent proposta. Ja era al restaurant, havia recuperat el mòbil, el bistec em va semblar extraordinàriament deliciós. Quan prenia un glop de vi va entrar per la porta l'assassí. L'hi vaig fer un gest amb la ma indicant la cadira buida al meu davant. S'assegué. Va riure. Anava vestit amb un xandall negre. A les mans encara se l'hi notaven taques de pintura negre. Em va dir que la "cosa ja era enllestida" i que "després de l'àpat em portaria a contemplar la seva obra". M'entre el veia menjar em va fascinar la situació: contemplava a un ésser terrible que passejava impunement per el mon, amb un somriure, satisfet, endrapant amb absolut delit. Era absurd exculpar-me, jo el vaig seleccionar i el vaig situar en el context, fins i tot l'hi proporcionar l'arma. Era independent que fossin les seves mans les que pujaren hi baixaren sobre el cap d'aquell miserable. Hi ara fins al final. Restaven dos individus per complerta el grup. Els "elements d'amenaça", per sotmetre les voluntats dels possibles clients i dependents del banc. Vaig riure internament pensant que en Joel ja podia exercir aquesta funció...però ell s'encarregava de conduir. Quan va acabar de menjar hi fumava un dels seus purs, no important-l'hi l'indicació prohibitiva del local, hem va suggerí on cercar els candidats: albano-kosovars. Segons ell eren experts en armes, provenien d'antigues forces armades del bloc soviètic, inadaptats als temps de semi-pau que portava la democràcia i el capital. Després d'aquest tòpic recorrent de la premsa hem va dir que necessitaria uns dies per contactar amb ex-companys de la garjola. Seguiria el mateix mètode que amb l'Alquimista. Era convençut de que l'hi facilitarien un vincle amb algú. En un moment determinat, quan ja havia esgotat el pur vaig dir-li, mirant-l'hi directament als ulls de boig "Escolta Joel. Alló d'ahir va ser absolutament innecessari i, d'aquí en endavant, no vull que actuïs de la mateixa forma." Ell em va mirar d'adalt a baix i digué "Mira nano, no se com et penses que les coses passen allà fora -i assenyalar a la finestra del restaurant que donava al carrer- però has de saber que la violència, la violència es el mètode imperant, en totes les seves formes." Front aquesta afirmació tan sobtada i poc corresponent amb la acostumada vulgaritat de l'home vaig pensar que, pot ser, l'acte que el dia anterior va cometre no fos originat per un brot homicida sinó que podia haver estat justificat per cert principi "moral" que aquell individu tenia. Això hem va esgarrifar. Si un boig era incontrolable... Com sotmetre a algú que actuava per principis racionals (o com a mínim racionals en la seva psique)? Finalment vaig reafirmar l'argument, remarcant l'innecesarietat de la violència desproporcionada, però llavors em vaig calmar... Ell seria durant tota l'operació al cotxe així que no tindria oportunitat de cometre cap més brutalitat. L'Alquimista no seria problema, no semblava mes perillós que un gosset. Per tant només tindria que retenir als dos desconeguts que encara faltaven per complerta el grotesc grup. Ara, estant a aquesta cela, esdevé curiosa la meva ànsia d'humanitarisme, gairebé ridícula després del que va ocórrer. Era com si ven bé volgués abstreure'm constantment de la realitat que jo mateix estava creant.

Finalment aquell dia vaig visitar el cubicle d'en Joel. Certament la furgoneta era força irreconeixible, havia modificat certes parts i adherides d'altres, pintada de negre, conformant el que podria passar per qualsevol vehicle de classe turisme gama alta. "Un treball impecable", el vaig felicitar. I mentalment afegir "Si no fos per l'affair de la clau anglesa". Començava a conrear simpatia per aquell ésser, potser només representació dels meus propis instints obscurs. Vaig passar la resta del dia amb ell, em va dir que estigués preparat durant la setmana següent a rebre una trucada on concertaríem el reclutament dels dos membres restants. Seguiria anant a la oficina. Potser per certa malaltissa morbositat de saber-me, ja si, absolutament aliè a la vida de la resta de "societat civil", d'altra banda, una desaparició sobtada induiria sospités massa perilloses.