L'abisme (I)

Un relat de: Dorian

Per on començar... Ara mateix soc a una cel·la. La llum del sol entra per una petita finestra, ferida ridícula feta al munt de formigó que esdevé la meva tomba. Només tinc un llit, una taula de ferro, on escric, i el lavabo. De fet no se'm presenta tant dessolat com ho és el meu cor, front això tot intent de la realitat d'imitar el que sento es mostra superflu i fins i tot amable. M'he perdut per un moment mirant el raig de sol i la pols que flota a l'ambient. Hem fa fàstic. Aquesta pols, aquesta llum, aquesta cel·la, aquest braç que sosté la ploma, aquest paper que conté el meu vòmit en paraules... Aquest estat es el que, de fet, hem va dur aquí. El fàstic. Fa ja una setmana que hi soc. La Núria no ha vingut a visitar-me des del judici. Suposo que es una reacció comprensible. Qui vol cercar la companyia d'un ésser com jo?. Sobretot després del que he fet. Els altres, els meus companys de fàstic... No els he vist des d'aquell dia. Un es mort, això es segur. La resta deu ser en cel·les com la meva... Potser algun d'ells va aconseguir fugir i realitzar l'impossible.

Començaré per uns mesos abans del fet que hem conduir a presó. La meva situació anímica de llavors es pot definir com desesperada i hem nego a emprar termes psicològics. Continuava anant al despatx a treballar, la meva concentració es feia impossible però en moments de lucidesa aconseguia finalitzar el meu treball amb sorprenent promptitud. Anava al treball per la Núria. Perquè sabia que la veuria. Va haver-hi un temps en que érem feliços tots dos. Si bé es cert que dulcificar el passat es inevitable en situacions presents de dolor recordo amb tendresa i amor el seu cabell negre atzabeja , el seu coll blanc, la seva rialla, els seus llavis... En aquell temps, no obstant, quelcom obscur semblava amenaçar la nostra relació. Finalment hem va deixar, en un acte coherent he de dir. En el moment que relato hem defugia la mirada tot i que, quan feia una cigarreta a fora, se'm va apropar per preguntar-me sobre el meu estat. Amb un somriure sarcàstic l'hi vaig dir que com sempre, ella va esbossar alhora un somriure, hem va posar una ma al muscle i hem va donar un petó a la galta, tornant a entrar al despatx. Suposo que podríem haver tornat a ser junts. Peró finalment la meva determinació havia estat presa, els plans es varen anar construint al meu cap i, últimament, els havia començat a plasmar en paper. Fou sorprenent la profusió amb la que hem sorgir tot del cap. Minuciós i perfecte. Infal·lible creia, en el meu ego. Sorprenentment la cultura pop va ajudar-me força, de fet vaig agafar certs aspectes de certes pel.licules i els vaig sotmetre a un exhaustiu escrutini racional i realista. La majoria va esdevenir estúpid però quatre o cinc fets es van mantenir a l'examen. Tot el demés fou collita pròpia. De vegades hem creia Raskólnikov, el protagonista de Crim i Castig, i hem justificava com ell: la meva mediocritat, la meva misèria, eren incompatibles amb el meu jo. Essent descartat el suïcidi, l'últim acte d'autodestrucció i alhora reivindicació personal. Tot i això, el personatge de Dostoievski va matar a una vella usurera jueva, jo robaria un banc. Tampoc hem deixaria dominar, com ell, per la por i la moralitat burgesa. Si bé es cert que com ell, em mataria a mi mateix en aquell acte, no deixaria l'acció i les conseqüències al lliure arbitri ni a les meves passions. Això creia, es clar, en la meva follia.

El primer pas era cercar a quatre candidats. Necessitava un conductor, algú que s'encarregues de la caixa forta i dos individus que reforcessin la imatge d'amenaça envers els clients i treballadors del banc. El banc seria l'última elecció ja que, si bé tenia idees vagues de possibles objectius, preferia efectuar l'elecció per consens. L'elecció del conductor fou relativament senzilla. Al país es duien a terme multitud de competicions i carreres minoritàries amb poc reso mediatic però amb fort seguiment de reductes d'aficionats al motor, només tenia que cercar a un d'aquells conductors. Durant dues setmanes vaig assistir puntualment a certes competicions al circuit com un bon fanàtic. Recordo quan vaig conèixer a en Joel. Era una cursa de turismes de certa marca famosa, tots els cotxes de la mateixa cilindrada i configuració però certament es podien veure espectacles satisfactoris i entretinguts. En un punt de la carrera dos cotxes, un de negre i altre vermell, van entrar tocant-se a un revolt: el que va agafar l'interior de la corba, el negre, va accelerar en una maniobra agressiva i es va endur a l'altre per davant, tots dos sortiren a la grava, el vermell donar impressionants voltes de campana i el negre xocar finalment amb els neumàtics de protecció. El conductor del cotxe negre va sortir ràpidament del vehicle tot i que trontollava una mica. Es va ajupir un moment, es tragué el casc. L'altre cotxe havia quedat per sort en posició normal després de voltejar i el conductor semblava inconscient dintre. El personal de seguretat es mobilitzar, tots expectants esperàvem que el conductor agressor, en millor estat, donés un cop de ma al seu company. Efectivament va apropar-se al cotxe vermell, però, donant un cop al cristall amb el casc va començar a cridar a l'esvaït home de l'interior. Després de repetits cops el cristall va trencar-se i l'home va agafar a l'altre i el va treure per la força per la finestra. Un cop a terra el va començar a cridar sense obtenir resposta tot realitzant moviment convulsos, agressius i dirigint el dit cap a l'asfalt. No sé com hauria acabat l'assumpte de no arribar a temps el grup de seguretat amb els seus monos taronges i, entre tres, agafaren al boig que encara pretenia resoldre comptes amb el ferit. Per sort per mi havia trobat al meu conductor.

Aquell mateix dia hem vaig dirigir a la zona de paddock que en aquelles competicions tenia una seguretat força laxa per a trobar-me amb el meu conductor d'aurigues. En apropar-me vaig poder divisar un tumult de gent. En fer-me lloc veié al meu home discutint, encara amb mono de pilot, encarant algú vestit de carrer. Semblava el director de la cursa. Finalment algú va cridar que "Fotessin fora a aquest imbecil!", l'home, en escoltar això va començar a cridar a la gent inquirint l'autor de la frase però finalment fou reduït per membres de seguretat i tret a empentes. Abans va semblar calmar-se i va sol·licitar recuperar la seva "puta" roba. Ja de nit, sota la llum dels fanals al voltant del circuit va aparèixer el meu home que semblava dirigir-se al pàrquing. Ràpidament hem vaig posar darrere seu i li digué "Quina cursa nano! ". Ell dirigir-me una mirada agressiva i digué "Fot el camp!" "Ei -respongué jo- espera, només volia convidar-te a una cervesa per l'espectacle". Ell es girar i em mirar d'adalt a abaix. Finalment hem digué que el seguís amb el cotxe ja que ell elegiria el lloc. Arribarem a un podent i fastigós bar de carretera i tenia al tió davant, entre dues cerveses. Era un home en extrem corpulent, vestit amb jaqueta i pantalons texans i botes de cuir. El seu cap era parcialment calb però deixava a meitat del cabell que creixés, en contrast, una llarga melena. Duia ulleres negres i una barbeta mal cuidada que accentuava la seva parcial calvície. Vaig iniciar conversa afirmant que la culpa havia estat de l'altre i ell, amb una estupidesa evident, va somriure i es complagué de la meva opinió. Després de parlar durant una bona estona sobre la seva mediocre carrera com a pilot i d'ingerir força alcohol decidí fer la proposta abans de que ell caigués en coma etílic. "Mira Joel. Necessito algú que faci de conductor en certa empresa que vull emprendre no molt tard. Puc dir-te que guanyaràs mes diners que en aquestes curses i assumiràs els mateixos riscos. Si hi estàs d'acord has de saber, per ara, que en aquesta acció participaran altres quatre...". Ell hem va interrompre diguen "Mira tió, no m'agraden els putos misteris, si m'agradessin llegiria a la tia aquella...Agatha nosequé... Així que parla clar." "D'acord llavors. Vull atracar un banc i necessito que algú condueixi". Ell va esclatar a riure, agafant el got de cervesa i donant cops a la taula, cridant l'atenció dels quatre éssers que també compartien aquell infecte cau. Finalment, eixugant-se les llàgrimes em mirar de front, m'apropa la seva ma i digué "Mira tió... Estàs fotudament boig però accepto perquè hem divertiré veient fer-te el ridícul." Jo vaig tancar l'acord agafant-li la grapa que m'oferia aquell gos.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Dorian

201 Relats

101 Comentaris

115500 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
"Milions son condemnats a una encara més fosca condemna que la meva, milions es revolten silenciosament contra el seu destí. Ningú coneix quantes revolucions a banda de les polítiques fermenten en les masses de gent que poblen la Terra."

"...human beings must love something, and, in the dearth of worthier objects of affection, I contrived to find a pleasure in loving and cherishing a faded graven image, shabby as a miniature scarecrow. It puzzles me now to remember with what absurd sincerity I doted on this little toy, half fancying it alive and capable of sensation."

-Currer Bell

"Soc la més eminent de les persones. I la més indigna"

-Mao Zedong

"The art of life is the art of avoiding pain"

-Thomas Jefferson

"It is a curious object of observation and inquiry, whether hatred and love be not the same thing at bottom. Each, in it's utmost development, supposes a high degree of intimacy and heart-knowledge; each renders one individual dependent for the food of his affections and spiritual life upon another; each leaves the passionate lover, or the no less passionate hater, forlorn and desolate by the withdrawal of his object."

-Nathaniel Hawthorne

"At eighteen our convictions are hills from which we look; at forty-five they are caves in which we hide"

-F.Scott Fitzgerald

"Imanishi se hallaba obsesionado con la idea de que a menos de que llegara pronto para él la destrucción, el infierno de la vida cotidiana se reavivaría y le consumiría; si la destrucción no sobrevenía inmediatamente estaría sometido todavía más tiempo a la fantasía de que le devorara la estolidez. Era mejor verse arrastrado a una catástrofe repentina y total que carcomido por el cáncer de la imaginación. Todo ello podía deberse al miedo inconsciente a que se revelara su indudable mediocridad si no se daba fin a sí mismo sin demora."

-Yukio Mishima

"Why did his mind fly uneasily to that void, as if it were the sole reason why life was not thoroughly joyous to him? I suppose it is the way with all men and woman who reach middle age without the clear perception that life never can be thoroughly joyous: under the vague dullness of the grey hours, dissatisfaction seeks a definite object, and finds it in the privation of an untried good."

-George Eliot

" [...]It is "your" congressman, "your" highway, "your" favorite drugstore, "your" newspaper; it is brought to "you", it invites "you", etc. In this manner, superimposed, standarized, and general things and functions are presented as "especially for you". It makes little difference whether or not the individuals thus addressed believe it. Its success indicates that it promotes the self-identificacion of the individuals with the functions which they and the others perform."

-Marcuse

"[...] how the drunk and the maimed both are dragged forward out of the arena like a boneless Christ, one man under each arm, feet dragging, eyes on the aether."

-David Foster Wallace

"That's the whole trouble. You can't ever find a place that's nice and peaceful, because there isn't any. You may think there is, but once you get there, when you're not looking, somebody'll sneak up and write "Fuck you" right under your nose. Try it sometime. I think, even, if I ever die, and they stick me in a cemetery, and I have a tombstone and all, it'll say "Holden Caulfield" on it, and then what year I was born and what year I died, and then right under that it'll say "Fuck you." I'm positive, in fact."

-J.D.Salinger

“The so-called 'psychotically depressed' person who tries to kill herself doesn't do so out of quote 'hopelessness' or any abstract conviction that life's assets and debits do not square. And surely not because death seems suddenly appealing. The person in who Its invisible agony reaches a certain unendurable level will kill herself the same way a trapped person will eventually jump from the window of a burning high-rise. Make no mistake about people who leap from buring windows. The terror of falling from a great height is still as great as it would be for you or me standing speculatively at the same window just checking out the view; i.e. the fear of falling remains a constant. The variable here is the other terror, the fire's flames. And yet nobody down on the sidewalk, looking up and yelling 'Don't!' and "Hang on!', can understand the jump. Not really. You'd have to have personally been trapped and felt flames to really understand a terror way beyond falling”
― David Foster Wallace, Infinite Jest