La veu de la follia

Un relat de: Dorian

La Joana duu una vida estereotípica. Ha tingut parelles mes o menys remarcables, amics mes o menys confiables i una família que l'hi serveix de refugi, consell, model i estimació. Ja ronda els trenta, esta ben posicionada laboralment, sense pretensions inaccessibles i amb un futur plàcid però no anodí. Fins un dia de Febrer...

El pis de la Joana, aconseguit amb el suport de la fortuna del seu pare, esta situat a una encantadora zona de noves vivendes plena de jardins i passejos nous i es el més desitjable per qualsevol de la seva posició. Convida als amics, a la seva parella, però manté la seva intimitat intacta. És en aquells moments en que es dedica a la tasca domèstica, a llegir o a enfrontar-se al llenç en blanc (afició que podria haver estat la seva professió sinó fos per la sàvia direcció familiar cap a una carrera professional "pragmàtica" ), i fou en un d'aquells moments quan sentir el fatídic so de la seva perdició. La Joana estava absorta en un dels seus quadres quan va sentir un murmuri lleu, gairebé imperceptible, que provenia del pis del costat. No l'hi va donar importància, podria ser qualsevol cosa: una conversa dels veïns; una televisió encesa; una radio...però passada una estona el soroll tornar augmentat ínfimament. Així va transcórrer una hora, no havent cessat el molest soroll. Finalment va destorbar la seva concentració i va decidir sortir al balcó, en un acte que denotava que la finalització del quadre es posposava per futurs moments de més silenci ambiental. Va tornar a entrar a casa i allà continuava, incessant. Ella es va deixar caure al sofà. El problema era que no es tractava d'un soroll de magnitud tal com per anar a donar l'atenció als veïns...I, d'altra banda, no coneixia precisament a aquells veïns. De fet era estrany. No recordava haver-se creuat mai amb cap persona que visques al costat. Finalment intrigada la Joana s'aixeca del sofà i s'apropar a la pared d'on provenia el soroll. No era capaç de discernir res. Era un murmuri indesxifrable. Probablement una tele a baix volum...

Els dies van anar passant des d'aquell estúpid incident fins que la Joana es va decidir per reprendre el quadre. I, puntualment, allà es trobava el seu company de desconcentració. "Avui no!" Es repetia la Joana. Ja sense prudència s'apropar a la pared i picar amb força. Peró cap resultat. Es va posar una tènue música a la seva minicadena per tal d'amagar el soroll. No va aconseguir concentrar-se ja que tenia la certesa de que el soroll continuava allà, darrera de la música. Es va aixecar indignada i va agafar les claus, va sortir per la porta i s'apropar a l'origen del problema, va aclarir-se la veu i va picar a la porta. Continuava el soroll. Va tornar a picar i de sobte la porta s'obrir lentament. "Hola?" Cap resposta. No va divisar cap llum a l'interior o cap moviment perceptible. Va donar una petita empenta fins a obrir la porta totalment. No hi havia cap llum encesa i les persianes deurien ser abaixades ja que el sol al carrer era esplèndid però a l'interior d'aquell recinte era fosca nit. El soroll era ara mes real que mai i provenia sens dubte d'allà. La Joana es decidir a penetrar aquella pantalla d'obscuritat absoluta fins a l'origen. La configuració de la casa era idèntica a la seva així que per deducció va saber que el soroll provenia de l'habitació que corresponia a la seva. Un cop al davant de la porta va comprendre finalment que l'origen del soroll. Efectivament era una veu. Peró no una veu artificial sinó una veu humana. Repetia aquella terrible lletania, les últimes paraules que la Joana sentiria en estat de lucidesa "Vexilla regis prodeut Inferni".

Comentaris

  • Quadre...[Ofensiu]
    Dorian | 27-11-2007

    La veritat es que el quadre era una excusa per fer que la Joana tingués que entrar a casa del veí (podria haver estat qualsevol altre activitat que es veies interrompuda)...però aprecio el punt de vista que l'hi has donat. Suposo que has focalitzat el misteri en el quadre. De fet jo també hem pregunto ara que deuria estar pintant...

  • M´has transportat ...[Ofensiu]
    espurnadagost | 26-11-2007

    ..dins el quadre. He pensat molta estona què devia haver-hi dins ell. Molt bé l´ambientació de casa la Joana i la dels veïns.

    M´ha quedat el dubte de si la bogeria venia del quadre o d' ella mateixa (reflex del seu pis).
    També tinc curiositat per sentir la cançó...

l´Autor

Dorian

202 Relats

102 Comentaris

139065 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
"Milions son condemnats a una encara més fosca condemna que la meva, milions es revolten silenciosament contra el seu destí. Ningú coneix quantes revolucions a banda de les polítiques fermenten en les masses de gent que poblen la Terra."

"...human beings must love something, and, in the dearth of worthier objects of affection, I contrived to find a pleasure in loving and cherishing a faded graven image, shabby as a miniature scarecrow. It puzzles me now to remember with what absurd sincerity I doted on this little toy, half fancying it alive and capable of sensation."

-Currer Bell

"Soc la més eminent de les persones. I la més indigna"

-Mao Zedong

"The art of life is the art of avoiding pain"

-Thomas Jefferson

"It is a curious object of observation and inquiry, whether hatred and love be not the same thing at bottom. Each, in it's utmost development, supposes a high degree of intimacy and heart-knowledge; each renders one individual dependent for the food of his affections and spiritual life upon another; each leaves the passionate lover, or the no less passionate hater, forlorn and desolate by the withdrawal of his object."

-Nathaniel Hawthorne

"At eighteen our convictions are hills from which we look; at forty-five they are caves in which we hide"

-F.Scott Fitzgerald

"Imanishi se hallaba obsesionado con la idea de que a menos de que llegara pronto para él la destrucción, el infierno de la vida cotidiana se reavivaría y le consumiría; si la destrucción no sobrevenía inmediatamente estaría sometido todavía más tiempo a la fantasía de que le devorara la estolidez. Era mejor verse arrastrado a una catástrofe repentina y total que carcomido por el cáncer de la imaginación. Todo ello podía deberse al miedo inconsciente a que se revelara su indudable mediocridad si no se daba fin a sí mismo sin demora."

-Yukio Mishima

"Why did his mind fly uneasily to that void, as if it were the sole reason why life was not thoroughly joyous to him? I suppose it is the way with all men and woman who reach middle age without the clear perception that life never can be thoroughly joyous: under the vague dullness of the grey hours, dissatisfaction seeks a definite object, and finds it in the privation of an untried good."

-George Eliot

" [...]It is "your" congressman, "your" highway, "your" favorite drugstore, "your" newspaper; it is brought to "you", it invites "you", etc. In this manner, superimposed, standarized, and general things and functions are presented as "especially for you". It makes little difference whether or not the individuals thus addressed believe it. Its success indicates that it promotes the self-identificacion of the individuals with the functions which they and the others perform."

-Marcuse

"[...] how the drunk and the maimed both are dragged forward out of the arena like a boneless Christ, one man under each arm, feet dragging, eyes on the aether."

-David Foster Wallace

"That's the whole trouble. You can't ever find a place that's nice and peaceful, because there isn't any. You may think there is, but once you get there, when you're not looking, somebody'll sneak up and write "Fuck you" right under your nose. Try it sometime. I think, even, if I ever die, and they stick me in a cemetery, and I have a tombstone and all, it'll say "Holden Caulfield" on it, and then what year I was born and what year I died, and then right under that it'll say "Fuck you." I'm positive, in fact."

-J.D.Salinger

“The so-called 'psychotically depressed' person who tries to kill herself doesn't do so out of quote 'hopelessness' or any abstract conviction that life's assets and debits do not square. And surely not because death seems suddenly appealing. The person in who Its invisible agony reaches a certain unendurable level will kill herself the same way a trapped person will eventually jump from the window of a burning high-rise. Make no mistake about people who leap from buring windows. The terror of falling from a great height is still as great as it would be for you or me standing speculatively at the same window just checking out the view; i.e. the fear of falling remains a constant. The variable here is the other terror, the fire's flames. And yet nobody down on the sidewalk, looking up and yelling 'Don't!' and "Hang on!', can understand the jump. Not really. You'd have to have personally been trapped and felt flames to really understand a terror way beyond falling”
― David Foster Wallace, Infinite Jest