La trucada

Ja se'n havien anat els convidats quan va sonar el telèfon. Em vaig espantar perquè estava quasi dormint, tombada al sofà ja que m' havia cansat molt jugant amb els fills dels meus amics.
Anant cap a la tauleta del rebedor, que era allí on hi havia el telèfon, me'n vaig adonar de que em feia mal el turmell, i que em amb prou feines podia caminar. Vaig despenjar l'auricular. Em va sortir un "digui" amb to de cansament tot i que em vaig esforçar perquè sonés animat. Com que la veu de l' altre costat no deia res, vaig insistir dient:
-Hola, que hi ha algú?
Jo anava a penjar perquè em pensava que era una d'aquelles bromes telefòniques que fan els nens i no estava d'humor per aguantar-les, però de cop i volta vaig escoltar:
-...ajuda...
Jo anava a preguntar qui era i què li passava, però m'ho vaig estalviar perquè va penjar. Vaig mirar el número. No el coneixia. Jo també vaig penjar perquè seguia pensant que podria haver set una broma telefònica.
La veu d'aquell individu era seca i pareixia d'un home adult. Quan parlava se li notava que no estigués en bones condicions o que estigués cansat, però no em vaig preocupar molt perquè aquesta veu la podria aconseguir qualsevol.
Em trobava tan malament que abans d'entonar-me'n al sofà vaig anar a preparar-me una til·la. Vaig escalfar l'aigua en la tetera que em varen regalar fa dos anys els meus companys de feina. Amb la tassa entre les mans, me'n vaig entornar al sofà. Donava gust tenir tranquil·litat després d'aquell dia tan extenuant.
M'acabava de tombar quan va tornar a sonar el telèfon. M'ho vaig haver de pensar dues vegades si hi anava o no, però vaig decidir anar-hi perquè som una d'aquelles persones que sempre pensen que quan no ho fas passa. Vaig despenjar l'auricular:
-Hola?
No es sentia res. Vaig fixar-me en el número de telèfon, i va resultar ser el que jo pensava, el mateix número d'abans. Li anava a muntar una de ben gran quan vaig tornar a sentir:
-...necessito ajuda...carrer SAhtytNTgfg MAagmURgfrICgtI...
-Qui ets?! -em va sortir un crit que em vaig espantar a mi mateixa-. Com et dius?!
-Perfav...no, NO!!
I va penjar. Em va entrar una esgarrifança per tot el cos. Ara ja no estava tan convençuda de que fos una broma. Què li devia haver passat? Per què no ha acabat la frase? On està el carrer Sant Maurici? I sobre tot, per què em trucava a mi? Em vaig quedar molt intrigada. No sabia què fer perquè mai m'havia trobat en aquesta situació. Vaig buscar en una guia telefònica d'on era el prefix d'aquell número. Era del poble del costat. Llavors vaig suposar que el carrer també seria d'allí.
En aquell moment, van tocar a la porta. Em va sorprendre perquè no esperava a ningú. Era la Berta, la meva millor amiga. Erem veïnes i companyes de treball, i per això em va estranyar molt que em vingués a veure, perquè ens veiem molt sovint i el dia anterior ja ens ho havíem dit tot , però encara em va estranyar més l'expressió de la seva cara. Era una mescla de por i angoixa. També tenia els ulls brillants com si volgués plorar.
-Núria, sóc una desgraciada!
Quan em va dir això, estava davant la porta, amb un mocador a la mà. Això ja era massa. La vaig convidar a passar i a una tassa de til·la que havia sobrat.
-Què et passa?
-En Pere ha desaparegut!
-No pot ser! Abans m'ha cridat un home que demanava ajuda, com si estigués en problemes, i m'ha dit que estava al carrer de Sant Maurici.
-Això és aquí al costat!
-Vinga al cotxe! -jo no m' ho acabava de creure, això de fer de policia.
El Pere era l'home de la Berta. Eren un bon matrimoni: ella tenia una bona feina i ell era un famós escriptor, que escrivia llibres tan com per adults com per infants. La Berta i el Pere eren el que qualsevol parella voldria ser, perquè apart de viure bé, s'estimaven molt. L'únic inconvenient era que el Pere de vegades tenia que sortir de la ciutat a fer presentacions.
El camí es va fer un poc llarg perquè teníem que anar buscant el carrer i pensar si havia set bona idea anar a buscar el Pere, però si mirava a la Berta, se'm llevaven tots els dubtes.
El poble no era gran cosa. Hi havia uns quants edificis al centre i casetes a les afores. Gairebé no hi havia carrers paral·lels i per això ens va ser més difícil trobar el carrer Sant Maurici. Tampoc hi havia moltes avingudes ni carrers principals.
Després d'una estona de donar voltes, vam trobar el carrer. Estava un poc allunyat de la resta de la població i era desagradable, es a dir, perfecte per fer una cosa com la que pensàvem que passava.
Quant més ens acostàvem, la Berta cada vegada es posava més nerviosa. Vam trobar una mena de descampat on vaig aparcar el cotxe. En aquell carrer només hi havia un lloc on es podia fer un cosa semblant: una casa escassa de pintura i amb taques d'humitat, amb les finestres trencades i amb els escalons romputs.
La Berta va córrer cap a la casa, però jo la vaig agafar del braç instintivament perquè era millor que ens hi acostéssim a poc a poc i sense fer soroll.
Un cop dins la casa a la Berta se la veia molt decidida, mai no la havia vist així. Només entrar, es veien unes escales de fusta no molt cuidades. La Berta va acostar-s'hi. Vaig suposar que era per veure si s'hi veia alguna cosa. Em va mirar i amb un estrany moviment amb la mà em va indicar que pugéssim.
Allà dalt estava tot molt fosc. Des d'una habitació es va sentir un tret. Vaig agafar a la Berta i me la vaig endur darrere un armari. Des d'aquell punt es podia veure clarament el que passava, i de sobte va sortir un home. A aquell home se'l veia molt espantat i nerviós. Per baixar per les escales hi havia que passar per davant nostre. Jo vaig tancar els ulls perquè no volia veure el que passaria si ens descobria. Però el que va passar, va ser més estrany encara: la Berta es va escapar dels meus braços! Vaig obrir els ulls, però ella ja no hi era. Se'm va escapar un crit tan gran que després em vaig arrepentir. La veu de la Berta em va contestar dient-me que estava baix:
-Núria, estic aquí baix! Mira!
Vaig baixar ràpidament perquè no em fiava ni un pèl, però quan vaig baixar… la Berta estava abraçada al Pere! Sense pensar-m'ho dues vegades, vaig anar corrent a abraçar-los als dos.
-Llavors, què ha set aquell tret?
-El segrestador. S'ha suïcidat perquè no ho aguantava.
Jo no m'ho acabava de creure, que el Pere estigués bé. Em pereixia una cosa increïble.
-Ràpid, pugeu al cotxe! -vaig dir, que ja no suportava ni un sol segon més.
De camí a casa, la Berta i el Pere es van asseure als seients del darrere, explicant-se coses i abraçant-se l'una a l'altre.
Quan vam arribar a casa, la parella em va donar les gràcies, però jo estava contenta perquè m' agradava veure'ls feliços i ara ho estaven com mai ho havien estat.
La veritat es que mai havia imaginat que em passaria una cosa com aquesta.