La Tomba KV64 -El Faraó Negre-II

II

Es diu que practicaven rituals brutals en certs dies d'acord al seu calendari i que no es relacionaven amb els oprimits egipcis només per cercar víctimes de les mateixes cerimònies. Transcorregut exactament un any de la seva arribada a Egipte van desaparèixer, com si mai haguessin existit, sense cap mostra de la seva existència, com si s'acabés un malson. Es murmura que, al llarg d'aquell any, en una nit estelada, es veieren llums per tota la Vall dels Reis i es temia que els invasors estiguessin profanant les tombes dels faraons. El dia següent, enfurismats partisans varen dirigir-se a la Vall sense trobar res fora de lloc ni signes de violació de les tombes. Tot i això, alguns afirmen que aquella nit els horribles estrangers varen enterrar viu a un dels seus caps a una tomba, en burla i mofa de les nostres dinasties i cultura... Aquest es el Faraó Negre." El jove havia deixat d'escriure feia estona i semblava rumiar. Després va parlar "Però això es un conte absurd... Com poden creure's aquesta bajanada aquells obrers que han marxat? Que es creuen que aquesta es la seva tomba? No te cap sentit Ali..." El vellet va riure "Ja t'ho he dit!! I tu volies perdre el temps escrivint-la... Es una historia per fer por als nens que es porten malament i a atemorir a les velles. No hi ha cap Faraó Negre... Tornem, ja deuen haver obert la tomba." El jove, decebut, va ajudar al vellet a aixecar-se i la parella es va dirigir a la munió d'observadors, que havia disminuït notòriament. Cap signe d'arqueòleg noruec, ni de funcionari... "Que dimonis!! Ja duen una hora allà ficats!! Potser hi havia gasos o quelcom, qui sap si s'han asfixiat!! Algú deuria entrar... " El vellet va respondre, traient-se el turbant i tornant-lo a enrotllar sobre el seu cap canós "Del cert algú hauria de baixar..." Tant bon punt va dir això ja veia com el jove anglès descendia les escales i es perdia en la foscor "Jove Tom!! Senyor Tom!!" va cridar al seu darrere i va fer un gest com de seguir-lo, però es va aturar. Els pocs obrers que quedaven s'havien reunit en cercles i parlaven amb rostre seriós, preocupat, i en murmuris, com si quelcom ominós els oprimís "Contes de velles!! En aquest desert no hi ha res mes negre que la merda dels camells!!" va dir el vell fent un gest despectiu amb la mà cap a un grup d'homes propers que se'l va mirar.

El temps va passar i el xafogós dia de llampants colors va donar pas a la freda nit amb el seu vestit negre profund. La Vall dels Reis es va il·luminar de llums de policia i llanternes, de focs, encesos pels obrers, que donaven un aspecte lúgubre i fantàstic a la zona. El jove Tom no havia sortit i el vellet, que era el seu intèrpret i guia, estava molt preocupat. "Son gasos, qualsevol filtració ha pogut omplir les cambres... Déu meu, pobre senyor Tom..." Uns obrers el calmaven però ell els escridassava per parlar a la seva esquena de malediccions i llegendes estúpides. Ja arribava la mitjanit i un grup de policies es disposava a entrar a la tomba amb mascares de gas i detectors de gasos nocius. Alguns havien tornat a la ciutat de Luxor i només restaven allà els obrers, el vellet Ali, figura blanca i sinistre que es lamentava, i alguns periodistes esperant rebre una gran noticia o una igualment sucosa tragèdia. L'ancià havia començat a roncar i, de sobte, es van escoltar crits de sorpresa. El vell es va despertar i va córrer cap a l'entrada a la tomba. Avall, entre la llum de les llanternes va veure com els policies sortien rodejant al jove Tom, que semblava caminar amb dificultat. El vellet va abraonar-se cap a ell, apartant als policies "Jove Tom!! Com es troba? I l'arqueòleg i la resta?" El rostre del jove s'havia transformat, ja no duia la gorra, els cabells daurats els tenia desfets i la cara era de blanc marmori. Els ulls miraven al buit però, en escoltar al vellet van reaccionar i van mostrar lucidesa. Va sortir del cercle de policies i es va endur al vellet a la foscor del desert "Ali!! Ali!! Déu meu..." "Jove Tom, tranquil·litzis... que ha vist?" "Que he vist? Res de fet... Que he escoltat!!! Déu meu... em vull creure que tinc al·lucinacions produïdes per un gas estrany... He descendit per les escales i avall m'he adonat de que només duia com a llum el meu encenedor. Llavors he dubtat si tornar a pujar però la curiositat m'ha empès a endinsar-me al subterrani. L'aire era comprensiblement carregat i fètid, com qualsevol tomba, així que he continuat... Tot d'una m'he trobat amb el segell, ja trencat, de la tomba. En va sorprendre no veure encara cap jeroglífic així que he continuat, dient-me que probablement el lloc només serviria per alguna altre tasca funerària, com embalsamar o preparar el sarcòfag d'algun rei... Però quina seria la meva sorpresa en comprovar que estava caminant per un túnel excavat en la mateixa roca, sense cambres ni pedres, com una cova natural... Els farons mai eren enterrats en llocs així. Son cambres fastuoses i empedrades les seves... Per la meva desgracia la seva historia, la historia d'aquella llegenda del Faraó Negre i aquella raça brutal i primitiva que va governar Egipte per un any, com una plaga passatgera, em continuava donant voltes al cap. He caminat durant una bona estona, la cova era recta i no descendia ni ascendia en cap moment, l'aire era extraordinàriament carregat i la llum de l'encenedor s'apagava tot sovint... En un punt, quan ja caminava només per inèrcia, m'he topat amb els papers i estris de l'arqueòleg noruec, al terra. A poques passes d'aquets el camí començava a ampliar-se formant una cova de sostres alts i prominents, sense cap signe de faraó ni tant sols de construcció egípcia... Finalment he arribat a una sala natural immensa de la que no podia veure el sostre ni les parets, i he escoltat un soroll tènue, difícil d'escoltar al principi. Era aigua. Aigua que corria a algun lloc proper... He avançat amb cautela, per si hi havia algun pou o esquerda perillosa que donés a un llac o riu subterrani, però el llac, de fet, era davant meu. Un immens llac subterrani, d'aigua negra com la mes fosca de les nits, s'estenia davant meu. No m'ho creia així que he passat la mà per l'aigua. Era freda, congelada. Fins i tot n'he begut... I espero i desitjo que aquesta sigui la causa del que vaig escoltar després, que aquelles aigües foren negatives o pernicioses... I es que, immediatament després he escoltat uns crits, una munió de veus, just al meu davant. Les veus, horribles, em van eriçar els cabells del clatell però em va calmar el fet de que vinguessin d'aquell llac, potser de l'altra banda o d'un illot. Eren uns crits fastigosos, repugnants i desagradables, salvatges i brutals... Com comprendrà m'ha vingut al cap amb tota la força l'imatge que m'havia fet d'aquells essers de la llegenda del Faraó Negre... L'he maleït a vostè per explicar-la però res aturava els crits eixordadors. De sobte he notat un matis entre les veus... Semblava que eren veus occidentals, les veus de l'arqueòleg i dels dos funcionaris... Llavors he començat a córrer i no he parat fins a trobar-me amb els policies egipcis... Els hi he pregat que em traguessin d'allà però no he explicat res d'això... No vull que em prenguin per boig..." El vell Ali havia escoltat fins ara tota la historia, mut d'espant i terror. "No sé que dir-te jove Tom... Excepte que tornis a Luxor i mai retornis a la Vall dels Reis, potser-" Un soroll va omplir l'ambient del fred desert, el soroll de roques caient, d'un despreniment subterrani, com el bramar d'una bestia sepultada. Llavors s'escoltaren els crits dels policies que van apartar a la gent de l'entrada a la cova, que en uns instants es va omplir de pols i runa. Havia quedat completament solcada, condemnant als pobres occidentals a participar del somni dels faraons. El jove Tom es va mirar amb horror a Ali, el vell no sabia que dir però va trencar el silenci "Potser es millor així fill, hi ha coses que mai deurien tornar al nostre món"