LA SEGARRA I LES TORRES D’AIGUA.

Una torre d'aigua és una construcció que té al seu cim una cisterna que serveix alhora que de dipòsit, per a mantenir una pressió hidrostàtica a la xarxa de l'aigua, funciona segons el principi dels vasos comunicants: mentre que el nivell a ambdós costats no sigui el mateix, el vas amb el nivell més alt exerceix una pressió sobre el vas amb el nivell més baix.

El principi ja era conegut pels romans, al segle I , Roma comptava amb 250 torres d’aigua.

L’ocàs de la civilització romana, va fer que les infraestructures per transportar l’aigua decaiguessin fins a quasi desaparèixer completament a l'edat mitjana, els àrabs en els territoris que controlaven van recuperar i/o millorar molt la distribució i l’abastiment a les poblacions.

En el bàndol cristià – aleshores no se’n deia encara catòlic, apostòlic i romà -, el retrocés tècnic era molt evident, els pobles, viles i ciutats, i fins els convents i les abadies es construïen prop de rius, fonts , o pous, i depenien de la regularitat pluviomètrica com la resta de bestioles.

Van passar molts segles fins que la construcció del ferrocarril que necessitava un proveïment regular d'aigua per a alimentar les locomotores de vapor , i la industrialització, van ser els dos factors que van portar a la implantació de les torres d'aigua des de la segona meitat del segle XIX fins als anys 1980.



A la Segarra son tant ‘típiques’ com les esglésies i/o els castells, i en algun cas tenen una bellesa estètica remarcable, com la del Canós, als Plans de Sió.