La salut es el més important

M'aixeco adolorit. L'últim record que resta al meu cap es confús, i mentre recupero la consciencia pren forma: el carrer a la tarda ple de gent que va i ve, llavors una sensació desagradable, dolor, una furgoneta, veus desconegudes que parlen. Un riure. Un riure desagradable. Uns ulls que em miren darrere unes ulleres. El negre de l'inconsciència.

Estic paralitzat de dolor. Tot el meu cos, cadascuna de les meves cèl·lules criden. Finalment la sensació s'uniformitza i puc adonar-me d'aquelles parts que em fan més mal. L'esquena. El pit. Em palpo amb dificultat i la mà es taca d'algun líquid. No goso mirar-la. Tampoc podria ja que una llum potent m'encega, una llum com la que empren els dentistes en el seu ofici. La mà recorre el cos. Finalment troba quelcom estrany. Just a una banda del pit esquerra els meus dits noten una protuberància, una línea s'estén en diagonal fins a gairebé l'estomac. Noto els fils dels punts, mal tallats, com pels artificials. Curiosament no em fa mal, potser encara perdura l'anestesia. Els meus dits s'entretenen resseguint una vegada i una altre la cicatriu recent. Amb molta dificultat m'incorporo. Duc els pantalons del treball com a tota peça de roba. Son tacats de sang. Ara que m'aparto de la llum, assegut en el que sembla una llitera, puc contemplar l'habitacle: es una petita sala de parets enrajolades, bruta. A una banda hi ha una aigüera plena de roba tacada, de dona i home, puc veure entre el munt la meva camisa. Al costat hi ha una bacina plena de sang aigualida i tot d'objectes mèdics. No puc sentir terror ja que el més immediat es el dolor físic. Ara que m'he recuperat relativament puc moure'm i els meus peus entren en contacte amb el terra fred. Em costa molt respirar, com si estigués ascendint una pendent pronunciada. Giro el cap inconscientment en escoltar soroll de veus amortit provinent d'un lloc proper. Son veus dures, una d'elles riu. Amb dificultat m'apropo a la bacina i agafo un bisturí sagnant. El netejo al pantaló i dirigeixo les meves febles passes a la porta. Es una porta de metall rovellada. L'obro amb la mà lliure i trec el cap a un passadís inhòspit. Es tracta d'un passadís també de rajoles blanques on, a la part superior, han trencat la paret per posar-hi uns fluorescents dels quals només dos donen llum. Les veus venen d'una altre sala on una porta mig oberta deixa veure un raig de llum ataronjada. De sobte recordo el meu telèfon mòbil. Torno a on vaig despertar i cerco amb vista nerviosa l'objecte. Després d'uns minuts de remenar escolto amb horror la cançoneta de les trucades del meu telèfon, una simfonia de Beethoven que en aquell lloc sona tètrica. Les veus deixen de parlar i semblen escoltar també: el meu mòbil deu ser a la seva habitació. El soroll s'atura i les veus tornen. Ara semblen enceses, enrabiades, però no identifico l'idioma en el que parlen. Sí discerneixo que son dos veus, i que per tant son dos els meus segrestadors. Això em dona ànims. Potser puc escapar del meu captiveri sense ser vist. Amb passes lentes, suant, camino fins a arribar a la vora del raig de llum taronja. Les veus esdevenen clares. Aprofito un intercanvi de paraules per creuar la porta, agafant amb força el bisturí. Un cop passat el tràngol cerco amb ulls desesperats alguna sortida. Una porta al final sembla l'entrada d'un ascensor, ja davant de la mateixa premo els dos botons, que s'encenen. Un soroll irritant, de metall contra metall, m'alarma. I sembla que també alarma als dos individus ja que han deixat de parlar. Miro amb desesperació la llum vermella dels botons i espero amb ànsia que la porta s'obri. Massa tard per mi. De la sala de llum taronja una figura comença a sortir. Es un individu immens, gras, amb texans i botes, samarreta arrapada contra el greix i braços de mico, peluts. La cara es perd entre una barba profusa i una gorra de camioner. Em mira i riu. Jo l'encaro i poso entre ell i jo el bisturí. Torna a riure i s'apropa amb passes interminablement lentes, definitives. La seva figura omple el passadís. No sé com però reuneixo forces per clavar l'ullal de metall al seu braç. Emet un crit gutural d'animal ferit, de llop sorprès, de bestia confiada. Torno a clavar l'objecte a la seva cara i noto com l'afilada punta penetra i esbiaixa tot el rostre. Ja no crida, el seu cos es desploma com una torre contra una de les parets, cau lentament i resta a terra, la seva pell lliscant contra l'enrajolat. Em preparo per l'altre individu, agafant confiança en les forces que em donen l'ànsia de sobreviure. De la porta surt un homenet amb ulleres, les ulleres que recordo, els ulls que recordo. Es calb i te un rostre extremadament desagradable. Duu una bata tacada de sang. Preparo la meva mà i el meu cos però m'enfonso en contemplar com l'homenet alça el braç esquerra amb lentitud i confiança. M'apunta amb un revòlver. Fa un gest convidant-me a passar a la sala. M'apropo a ell i a poques passes sento el fred metall del canó de l'arma contra la meva mà. L'home fa un gest amb el cap impel·lint-me a que llenci el bisturí a terra, cosa que faig. Passo a la sala de llum ataronjada. Es tota plena de papers i arxivadors, hi ha una taula amb dues cadires i un munt de diners a una bossa. L'home s'asseu confiat a una cadira, creua les cames i amb un gest em convida a seure a l'altre cadira. Ho faig. La cicatriu del pit em fa un mal horrible i perdo la vista per moments. Abans però, puc veure el meu mòbil entre els objectes de la taula. Atanso la mà inconscientment però l'homenet m'atura amb un cop de l'arma. Sembla remenar uns papers, llegeix i diu amb una veu que denota ser estranger el meu nom, les meves dades personals... Després de riure diu amb un català de foraster "La salut es el més important, i vostè avui ha contribuït" Em convida amb gest calmat a mirar a dintre d'una petita nevera als meus peus. Per inèrcia i por faig cas. Entre bosses de gel hi ha un òrgan. Un pulmó. El meu pulmó.

"[…]la compra d'un òrgan pot oscil·lar entre els 30.000 i els 296.000 euros, segons dades recollides per la OMS"

-La Vanguardia