La Roser aprèn a llegir

Per a la Roser també va ser com un petit miracle, com són tots els petits miracles que s'esdevenen el dia que els infants aprenen a llegir.
Però feia tants anys ja d'això! Ara mateix no podia precisar-ne ni el dia ni l'hora, ni si feia fred o feia calor, ni quin vestit portava, ni quan se'n va adonar. L' únic que recordava era que quan va arribar a casa, a la tarda després de l'escola, va anar corrents a l'habitació a buscar aquell conte del Bambi que tant li agradava i, sense saber com, sense haver-s'ho proposat, es va trobar que l'estava llegint. Fins aleshores només sabia mirar les imatges, els dibuixos graciosos i tendres d'aquell cérvol que tanta companyia li feien...
El cas és que la Roser recordava encara el dia que havia après a llegir, però el que li costava més de saber era perquè sempre li havia agradat tant llegir, d'on li venia aquella afició de tota la vida que tan bones estones li havia fet passar. I encara més, la Roser es preguntava sovint i, sobre tot, per què li agradava tant llegir en veu alta, com si tingués un públic que l'escoltés. Sí, llegir en veu alta era una cosa que feia amb freqüència, quan ningú no la veia ni la podia sentir; en això hi trobava una satisfacció especial, un estrany plaer que poques altres coses li proporcionaven.
Van passar molts anys i la pregunta que es feia la Roser no trobava mai cap resposta prou convincent.
Però un dia, una calorosa tarda d'estiu, mentre posava ordre a l'altell d'un armari ple d'andròmines, va trobar unes cartes antigues, unes cartes que li van portar a la memòria uns altres estius, uns estius de la seva infantesa que feia anys no recordava i que aleshores, en un instant, se li van fer presents amb una nitidesa extraordinària, amb una claredat absoluta . I va ser en aquells moments que ho va veure clar, sense proposar-s'ho, sense cap mena d'esforç, com la cosa més natural del món. La Roser havia trobat resposta a la seva pregunta .
Ara ho entenia tot, no li quedava cap mena de dubte: LA SEVA AFICIÓ A LA LECTURA LA DEVIA A LA SEVA ÀVIA PATERNA, n'estava del tot convençuda. Però la seva àvia no ho va saber mai aixó, es va morir massa aviat, molt abans que la Roser prengués consciència del que havia passat.

Cal dir que la seva àvia va ser una dona que es va equivocar de temps i de lloc a l'hora de néixer. Ara en diríem una dona avançada a la seva època, però ca, a l'àvia de la Roser això d'avançar-se en el temps li va fer més aviat la murga que no pas una altra cosa. Aquella dona no havia d'haver nascut al segle XIX, ni molt menys en aquella casa de pagès tan allunyada de la civilització...
Però, tant se val, el cas és que la Mª Francesca, que així es deia, (tot i que la Roser i els seus germans i cosins la van conèixer sempre com la iaia Maria) era pagesa de soca-rel, de secà, de més enllà de la plana de Lleida, d'aquell lloc que ara en diuen La Franja, és a dir, allà on no se sap si un és a l'Aragó o encara és a Catalunya.

Doncs bé, la iaia Maria era pagesa però va voler aprendre de lletra (com la marededéu xiqueta de la cançó). I el fet és que no se sap ni com ni quan, va aprendre a llegir i a escriure una miqueta. Però la vida de pagès, aleshores era molt dura i no gastava contemplacions : a aquella noia que semblava tenir aquell neguit intel.lectual, i que tant feliç hagués estat anant a escola, la van casar (com era freqüent en aquella època) als 16 anys amb un pagès mig parent que ella ni volia ni -molt menys- estimava. I a la pobreta se li va acabar el llegir i l'escriure. Les obligacions de la casa i la cura dels quatre fills que li van venir li van esborrar ben del tot les seves aficions.

Van passar els anys i els fills li van donar a la Mª Francesca néts -i nétes-. I és aquí on comença la història que us vull contar.

Quan la Roser tenia set o vuit anys l'àvia ja era bastant gran i les feines de pagès ja les feien els seus fills, per la qual cosa la dona disposava, ara sí, d'estones lliures que li permetien retrobar aquelles aficions que havia estat guardant tants anys en el lloc més amagat del seu cor. Ara era el moment de llegir i potser també d'escriure, però en tot cas, això últim la Roser no ho conexia aleshores.
El fet és, però, que de tant de temps de no fer-les servir, aquelles lletres que amb prou feines recordava, se li havien tornat rebels, no es deixaven confegir com la Mª Francesca hagués volgut, se li resistien cada dia quan les volia posar en ordre. Però ella tenia llibres per llegir, era molt tossuda i ara, a més, tenia el temps necessari . Ho va tornar a provar, ho va intentar mil vegades, però la lectura se li feia molt feixuga, havia de dedicar-hi uns esforços massa grans.

Els estius, tot i que el pare de la Roser -el fill gran de la Mª Francesca- ja no hi era, els seus germans i ella anàven cada any a passar uns dies a pagès, a veure l'àvia. La bona dona no volia, per res del món, perdre aquells néts que tenia lluny. Ja prou que havia perdut el fill, no podia ara deixar que la llunyania li refredés allò que el seu malaguanyat Joan li havia deixat. Així doncs, cada juny quan plegàven de l'escola era d'obligat compliment anar a passar ni que fos una setmana a la "torre" de l'àvia.
Els oncles pagesos i ella vivien a l'horta, en una casa que, encara que en deien "la torre", no era res més que una vivenda rudimentària, amb poques condicions i solitària, lluny del poble, enmig de camps d'arbres fruiters i especialment de figueres, rodejada, això sí, pels estables del bestiar: porcs i gallines, sobretot gallines. Mai la Roser havia vist tantes gallines juntes com a casa l'àvia. Anar a replegar els ous era feina per a tota una tarda.
Hi feia calor, moltíssima calor, una calor senzillament insoportable. El sol hi queia a plom, un sol que et vencia, que t'aclaparava, que convertia en heroïciat el simple fet de sortir de casa.

Amb tot luxe de detalls la Roser recorda com l'àvia, vestida a la manera de les dones fragatines, buscava sempre aquella ombra amiga que li permetia sobreviure a aquell sol violent i a tota la roba que la moral del lloc i de l'època li feia portar al damunt. Aleshores, quan havia trobat el seu lloc a l'empara d'un vell eucaliptus plantat al peu de l'escala de la casa, que li oferia la seva ombra amable, obria el llibre que tenia a les mans i començava la lectura.
Però allò va durar poc. Va durar fins a l'estiu que va descobrir que la seva néta petita, la Roser, ja havia après a llegir i que, segons deia tothom, ho feia la mar de bé.
I com que aquella era una època que la feina de la canalla era ajudar i col.laborar en tot el que es feia a casa, i encara més a pagès, mol aviat l'àvia li va trobar una ocupació. No, no hauria de donar el menjar als porcs, no hauria d'anar a replegar els ous de les gallines, tampoc hauria d'anar a collir fruita. Res de tot això. La feina d'aquella nena, -la petita del Joan- seria llegir. Llegir per a l'àvia tota l'estona que fos necessari. No li va preguntar si ho voldria fer, si li agradaria fer-ho. No, això aleshores no comptava. El parer dels més petits no existia als ulls dels grans. Quina bestiesa! A qui se li podia ocórrer una cosa així !
La Roser , aleshores, era molt petita. Set, vuit anys, potser? El cas és que no recorda el dia que va començar a "treballar" per a l'àvia, però sí que conserva a la memòria imatges d'aquella escala que, cada estiu, l'ombra de l'eucaliptus convertia en un improvisat saló de lectura: l'àvia, asseguda al replà de dalt de tot en el seu silló de vímet, i ella asseguda dos graons més avall, als seus peus, llegint el que l'àvia li demanava.

No sap dir quantes hores dels seus estius va passar llegint uns llibres que no entenia i posant la seva veu a unes històries de les quals no en capia ni un borrall.
Ara, recordant tot aquell temps, se li acut que li agradaria poder recuperar aquells llibres estranys, aquells textos incomprensibles que la seva ment de nena llegia i llegia, talment com una màquina que res no comprèn. Què eren? Vides de sants? Passatges d'Història Sagrada? Doctrines moralitzants dels escriptors més feixistes que imperaven en aquells dies, quan encara el Caudillo governava "por la gracia de Dios?" Què li agradava sentir a l'àvia? D'on els havia tret tots aquells llibres? Contra més hi pensa més donaria per poder tornar a llegir aquells exemplars.
No eren novel.letes romàntiques, això sí que ho sap; la seva àvia apuntava més amunt. Però no en recorda absolutament res, ni una sola idea que li permeti descabdellar el fil. I mira que n'hi va passar d'hores llegint!

L'àvia estava contenta. Tenir aquella petita lectora a la seva disposició era tot un luxe que no es podia permetre la resta de l'any. I potser la Roser ho devia fer prou bé, perquè l'àvia li deia sovint que li agradava com llegia, que trobava que en sabia molt. I la veritat, ella s'ho creia i això l'afalagava, i l'afalagava tant que s'ho va creure de debó. I va començar a pensar que sí, que era cert que llegia bé. I com que no hi ha res millor per anar endavant que confiar en les pròpies possibilitats, això va ser l'esperó que va fer que aquella nena volgués continuar llegint i llegint, sense treva, encara que no l'importés res tot alló que llegia, encara que els seus germans i els seus cosins se n'anessin a robar pomes o a banyar-se al riu.
El cas era llegir, i llegir en veu alta, que era el que la seva àvia li demanava. Allò li agradava, notava que era un terreny que dominava, s'hi sentia segura, notava que podia modular la seva veu a voluntat, sentia que era la mestressa de la situació i aixó, vet aquí, la feia sentir important, molt important.
D'alguna manera, aquelles sessions de lectura que li comportaven el beneplàcit i l'admiració dels grans, representaven per a la Roser el seu petit instant de glòria, el triomf davant dels seus germans que , bastant més grans que ella, no sempre l'acceptaven en els seus jocs a
rriscats i emocionants d'aquells estius. La Roser era massa petita i sovint els destorbava. L'àvia, però, sense proposar-s'ho, havia trobat la clau de volta.

No van ser gaires més aquells mesos d'estiu a pagès. L'àvia, que aleshores ja estava malalta, no va trigar gaire temps a morir i llavors es van acabar els dies a la "torre", la calor de la terra ferma, les gallines, el sol inclement, les figues de Fraga i sobretot, les hores de llibres llegits a l'ombra del vell eucaliptus. Tots aquells anys d'infantesa van passar a ser només un record. Però tant se val perquè aleshores, la Roser JA HAVIA APRÈS A LLEGIR ".