La princesa de la revolta

hi vivia una princesa proletària. Aquesta princesa s'omplia la boca de bones paraules, de les injustícies en feia una raó de viure - pobrets, pobrets, pobrets!. De l'amistat en feia comoditat, ans el conceptes eren la seva justificació moral i el seu sentit de vida. Va passar que per aquells temps vivia un conillet vermell i negre, incomprès per les seves paraules, incomprès per la seva solidaritat, incomprès pel seu sistema de vida, tot ho arrodonia en un ampli somriure, buscant solucions als petits enigmes de la seua vida tot regalant el seu temps als quatre vents.

Va passar que un dia tot passejant la princesa va conéixer al conillet.

- Bon dia princeseta- expressà amb un somriure.
- Bon dia conillet.
- Què feu per aquestes revolades, senyoreta?
- Cerco injustícies per fer-ne veritats, i vos?
- Passejava en silenci fins que us he trobat.
- Doncs jo sóc una princesa. Heu vist alguna injustícia ?

El conillet alçà la vista tot observant el cel, els núvols no increpaven al sol que brillava cremant els cingles de les montanyes rosades.

- Si us serveix majestat, jo fa dies que no omplo l'estòmac amb un trist tros de pà.
- Jo estic massa lluny del meu castell per a regalar-vos un banquet, aqui teniu un caramel.- la princesa agafà el caramel de sa butxaca, el desembolicà i el partí per la meitat - aqui teniu conillet, us dono la meitat ja que l'altra m'haig de menjar , doncs la maduixa em fa encisar.

El conillet tot cofoi agafà el trocet de caramel, un regalet del cel, pensà.

- Ara conillet, porteu-me a veure injustícies.
- Injustícies majestat ?
- Sí, injustícies ben llunyanes, d'aquelles que fan mal, de les que fan plorar.
- I per què voleu anar tan lluny ?
- Perque sóc princesa i els meus pregs seràn escoltats.
- Com volgueu majestat, però voleu dir que tan lluny cal anar?
- No us he dit què sóc princesa, i bon seguici puc portar, menjar no hem faltarà i perills no m'afectaràn, els meus soldats em protegiràn.
- Com volgueu sa majestat.

La princesa cridà ben fort.

- Seguici!!!!!

De cop i solta aparegueren trenta doncelles portant seda per a protegir sa blanca pell, un regiment de cent soldats ben empoleinats, tres cuiners i cent cinquanta servents amb caixes i estandarts.

- Ja podem marxar.- Digué la princeseta.
- Majestat, jo no puc marxar.
- Per què ? vos sou el meu súbdit i heu de fer realitat els meus desitjos.
- Princesa sou és cert, però jo una família conec, que haig d'alimentar, i els roscolls de pà oblidat són difícils de trobar.
- Però jo, la injustícia haig de solucionar i la consciència descansar, què és ma vida el defensar, les paraules que no saben volar. Vos no sou ningú més que un conillet i si no em sabeu satisfer, amb herbes i a la brasa us hagi de fer!

I així va ser com començà el viatge d'aquesta princesa que buscava les veritats dels altres per a fer-ne bandera. Tres mesos durà el viatge, atravessant paratges desconeguts, pobles oblidats, fins arribar a un destí llunyà del qual tornà per a defensar-ne les llibertats . I alçà la veu per molts regnes per reclamar la justícia i ben del cert que ho intentà, però res no canvià.
Del cel estant, un conillet es preguntà:
-Per què sa majestat a un altre lloc ha volgut anar, quan al seu regne hi ha gent que mai pot parar de plorar ?.