La noia del Xat

Ella és una noia especial. Ens vàrem conèixer de casualitat. Jo cercava companyia, algú amb qui poder parlar i contar-li les meves preocupacions. Llavors, entre la selva descontrolada de mots, paraules i frases sense sentit, vaig trobar-la. Alguna cosa em deia que era ella i que no havia de cercar més, n'estava segur. El seu nom, que en prou feines es veia clarament, era Lali. De seguida vaig agregar-la a una conversa privada. No sabia com començar."Hola" va ser el primer que em va passar pel cap. Ella va trigar uns quants minuts en contestar-me dient-me el mateix, i, tot seguit, va començar a atacar-me amb una allau infinita de preguntes! Però, com? Ho volia saber tot de mi! Vaig espantar-me moltíssim. Quan per fí vaig tornar en mi, ella ja havia marxat. Quina frustració! L'havia deixat fogir.

Aquella nit quasi no vaig poder dormir, aquelles interrogacions em perseguien dins la conciència com un depredador persegueix la seva pressa aferrissadament.

Ja feia tres dies del meu primer cop. Els xats no estaven fets per a mi, però vaig tornar-ho a provar. Els meus ulls la cercaven a ella. Després de tres hores d'estar buscant pel xat, gairebé sense parlar amb ningú, vaig veure el seu nom. Per fí! Vaig exclamar. En un tres i no res vaig agregar-la amb la intenció de parlar-hi, i, en un atac de desesperació, vaig escriure-li les respostes a les preguntes que em feu, totes seguides i amb l'ordre en què me les havia fet. Ella va riure. Si! L'havia fet riure! Llavors vaig fer-li jo les mateixes qüestions. Pel que em va contestar, semblava una bona noia, i, sorpresa! El seu nom no era Lali, que l'utilitzava com a nom en clau per ocultar la seva identitat, sinó Joana. Vam començar a parlar de nosaltres, de les nostres vides i preocupacions de les nostres feines, sèries preferides i un llarg etcétera de coses que feren perdurar la conversa fins passades les dotze.

Per fí havia parlat amb ella. Tenia precisament el que buscava des d'un bon principi. Aquella nit si que vaig poder dormir!

El tercer cop que vaig xerrar amb ella va ser molt especial. Havia passat solament un dia des de l'últim cop, però necessitava parlar més amb ella i saber-ne més coses. Era una mena de droga incontrolable. Vaig ficar-me al xat a l'hora en què haviem quedat, ella ja m'estava esperant. De seguida em va parlar. Que bé! Per primer cop , ella començava la conversa. Em preguntà com estava i com havia passat el dia. Després de contestar-li, començàrem a parlar de les nostres obsessions. Per sorpresa meva, era una compradora compulsiva que anava de compres molt sovint i es malgastava moltissims diners amb coses realment innecessàries. Jo vaig parlar-li de la meva gran obsessió: fer col·leccions de tot el que hem trobés al quiosc. Llavors vaig pensar que tampoc no seria tan diferent a mi en aquesta aspecte. Vàrem estar parlant unes quantes hores i quan ja no vàrem saber que més dir-nos va manifestar-me que li queia bé i que pensava en mi molt sovint.

Vaig dormir com un angelet.

A partir de llavors em connectava quasi cada dia i vàrem aprofundir molt més en la nostra relació. Estavem en un punt en què ho sabiem quasi tot l'un de l'altre i la nostra relació anava ben encaminada.

Al cap d'uns mesos de relació, va arribar el moment que sabia que arribaria però que no volia que arribés mai. Em demanà una fotografia meva! I si no li agradava? Em deixaria de parlar? No ho volia ni pensar! Hi hagué una petita pausa. Ella m'ho tornà a preguntar. Després de molt pensar-hi i donar-hi voltes vaig dir-li que si. La fotografia era de dos anys enrera, feta en un viatge a Andorra amb els amics. Vaig enviar-la-hi. No contestà i em passà una foto seva que em va deixar totalment fascinat! Era maquíssima! Vaja una dona. No volia saber el que hauria pensat de mi després de veure la meva foto.
Aquell dia no vaig saber res més d'ella. Ja no em tornà a contestar.
I pensar que tot anava bé! No volia pensar-hi més, l'endemà tenia molta feina a l'oficina i vaig anar-me'n a dormir.

Feia unes setmanes de l'última experiència i ja pensava que s'hauria oblidat de mi. Eren les sis de la tarda i, tancat a casa, després d'un dia dur, vaig posar-me a llegir el correu de l'empresa. Em va sobtar veure un correu electrònic d'algú que desconeixia. El vaig obrir i, era seu! Ja no recordava que li havia donat l'adreça. A mesura que anava llegint la carta, se'm posaven de cada cop més els pèls de punta, llavors, una tremolor em va recórrer el cos. Volia quedar amb mi! També em demanava disculpes pel seu comportament al xat. Em vaig quedar de pedra. No m'ho creia. Que havia de fer? Estava mort de por! Vaig passar la tarda fent voltes pel pis, d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. Vaig posar la casa cap per avall de tants nervis.
Vaig anar a la cuina a cercar un got de whisky, mel vaig beure d'un glop. En aquells moments els nervis m'havien passat a una segona fase evolutiva, estava vermell com un tomàquet i les extremitats no em responien. La tila em va calmar.
Ja n'estava fart de tant patir i vaig decidir quedar amb ella. Era hora de treure'm les pors i els patiments! Al correu electrònic, vaig posar-li el lloc on haviem de quedar i l'hora. No li va anar bé. Em contestà que seria ella qui posaria les condicions. Que havia de fer? M'hi vaig conformar! La carta electrònica deia que seria el dia següent al bar de davant l'estació sobre les 7 de la tarda.

Aquella nit no vaig parar de donar voltes al llit i de pensar en la cita.

Havia pres tantes tiles que pareixia que anava ceg. Només esperava que no ho notés. Vaig caminar molt pensatiu des de casa fins a l'estació. En creuar l'últim carrer, la vaig veure! La veia a través del vidre del bar. Que n'és de bonica! Vaig entrar. Vaig fer com si la cerqués, encara que sabia perfectament qui era i a on era. De seguida vaig veure que m'alçava el braç. S'havia espassat l'efecte d'els relaxants que m'havia pres abans de partir. Tenia la gola seca i estava molt més nerviós del que mai hauria imaginat! En apropar-me a ella, em va dir, amb una veu molt dolça i fent-me un gest amb la mà, que seiés al seu davant. No sabia que dir, estava en un altre món. Va venir el cambrer a demanar-nos que voliem. Jo vaig contestar que un vodca amb llimonada carregadet i ella va demanar una tònica. No sabia que dir-li. Aquells pocs segons al seu davant, sense dir-li res, s'em feien eterns. Llavors va venir el cambrer. Vàrem donar-li les gràcies i se'n tornà a fer la seva feina. De cop vaig reaccionar i li vaig preguntar perquè em volia veure. Ella em va contestar que no ho sabia. Com? Aquella situació se'm feia molt feixuga. A continuació em va dir que em necessitava i que estava enamoradíssima de mi. Era un moment màgic, el meu cor bategava al doscents per cent! el meu cap estava fora de lloc i les neurones voltaven com loques per dins del meu cervell!
Silenci. Em va sortir una tendresa de l'ànima que ni sabia que la tenia a dins. Finalment li vaig dir que jo també n'estava bojament enamorat i que volia alguna cosa més que amistat. Em va fer un gest amb el cap, el va acostar a mi i sense pensar-m'ho vaig fer-li un petó. No volia que s'acabés mai aquell moment, creia que era una il.lusió , un somni.
Vàrem pagar les copes i tot seguit anàrem a un pub que hi havia dos carrers més amunt. Vàrem estar tota la nit amb els llavis enganxats.
Vaig beure molt.

L'endemà, em vaig despertar en un lloc que desconexia. Vaig intentar aixercar-me d'aquell llit tan còmode, i sense voler vaig tomar el despertador de sobre la tauleta. Llavors vaig sentir aquella veu dolça que la nit anterior m'havia dit que m'estimava. No la vaig entendre. Venia d'alguna cambra d'aquella casa. Va tornar a parlar-me, em va dir que si volia esmorzar. Vaig contestar que si. Pensava que allò que havia viscut era producte de la meva imaginació. Sentia que s'acostava, passa a passa, a la cambra a on reposava. Va entrar per la porta, va posar-me el menjar sobre la tauleta i dolçament em va dir : T'estimo.