Cercador
La mort dels que estimes
Un relat de: Montse Colomer Brutau- Compartir:
Un accident, un suïcidi, una demència i un càncer.
És millor la mort anunciada, aquella que veus venir o la que et sorprèn de cop i volta?
I arriba el dia que penses en el dolor d'aquells records, allò que no has explicat mai a ningú i que tampoc saps com fer-ho. Aquells records que queden ofegats a la gola i que l'emoció no els deixa convertir en paraules. Allò que ha quedat amagat pel somriure del dia a dia, pel tirar endavant i per les ganes de superar la tristesa
Però per un moment, mires enrere i et submergeixes en la foscor de lo que et va tocar viure
Es supera una mort o simplement t'acostumes a viure d'una altra manera?
Recordo aquell matí de juliol de fa ja molts anys, quan jo només era una nena en una casa on vivia amb molta família. Recordo baixar les escales i veure cares tristes i sèries però no saber què passa. Fins que arriba la primera frase, "el teu germà ha tingut un accident i potser és mort". Aquell "potser" era una manera de dir a una nena que ja no hi ha res a fer. Per això els pares no són a casa, vaig pensar, l'han anat a buscar. Recordo buscar la seva millor fotografia, aquella que m'arriba al cor i que encara és viva el meu pensament
Seguit d'abraçades i petons, fins i tot alguna broma pesada al respecte
Recordo l'arribada dels pares a casa, no era comú veure aquelles cares tristes amb els ulls vermells, recordo aquella abraçada, la que fan els pares quan no volen veure patir els seus fills, sense saber que en vindrien moltes més, d'aquelles abraçades
Recordo les abraçades amb els meus germans, on no sabíem què dir-nos, paraules buides que compartíem a cau d'orella, on només servia l'escalf i el suport del contacte, sabent que compartíem una mateixa càrrega i pena al nostre cor
Qui ens havia de dir que en vindrien més, de penes i de morts, d'aquelles que no t'esperes i de les que la veus venir
La segona va ser més ansiosa, ell simplement va desaparéixer una nit d'abril. S'haurà perdut entre les muntanyes? Semblava estrany pensar això, les coneixia molt bé
Qui l'havia vist per última vegada, on, què portava?
Recordo l'incertesa, el neguit, les apretades de mans amb esperança, voltant al costat del telèfon esperant la trucada que ens tregués de dubtes
Tot eren enigmes fins que un grup del poble i forestals van anar a la seva búsqueda i el van trobar, penjat amb una corda a una branca d'un arbre
Si, dur, molt dur.
Penses en tot lo que ha passat en els últims temps, una mala paraula que el pogués ofendre, un desaire, la sensació de que és culpa d'un mateix que l'ha portat a allà, a morir així. Tots ens vam sentir culpables, de no veure-ho venir, de no haver fet res al respecte, la buidor de no poder tirar enrere i actuar diferent. La culpa....
Amb els anys penses en què i com es devia sentir de malament per arribar a tenir el valor de fer una cosa així
Aquella falta va desencadenar una gran demència a la seva mare, la meva iaia. Una dona viuda amb quatre nens petits, que havia lluitat sempre per tirar endavant i forta com un roure, es va anar fent petita i delicada fins que només va recordar la seva infància. Ella només volia tornar a casa els seus pares.
Anys de malsons, de dormir malament, de desitjar que tot passés i sentir-te malament pels teus propis pensaments.
Amor i ràbia, nits en blanc i negre
I quan creus que tot ha passat, que has aconseguit tirar endavant, somriure i celebrar, estimar als que et queden, quan creus que ets capaç de recordar sense aquell dolor immens, la malaltia s'acosta de nou
Estimava al meu padrí com un segon pare. Ell era a casa quan jo creixia, jugava amb mi, em renyava també, em portava a ballar quan vaig ser adolescent, va formar part de la meva educació i em va donar molts valors i una manera de veure la vida
El càncer s'el va endur
Aquell dia que veus que alguna cosa no funciona, que les paraules es perden, que l'alegria s'avapora...
Un pronòstic lleig, poc esperançador però la vida et regala els seus últims temps al seu costat
Vaig ser allà, amb ell, com ell havia estat al meu costat tantes vegades. Vaig veure en els seus ulls com es perdia, com se li apagava la vida. Com ens deixava enrere i caminava lentament cap a la mort
I jo només em podia sentir agraïda de poder estar al seu costat, fer-li companyia. Fins el dia que, amb un suspir, ens va deixar
Es supera la mort d'algú que t'estimes molt? Després de totes les que m'ha tocat patir penso que només ens queda buscar la manera de viure amb aquell dolor, amb aquell record.
És millor la mort anunciada, aquella que veus venir o la que et sorprèn de cop i volta?
I arriba el dia que penses en el dolor d'aquells records, allò que no has explicat mai a ningú i que tampoc saps com fer-ho. Aquells records que queden ofegats a la gola i que l'emoció no els deixa convertir en paraules. Allò que ha quedat amagat pel somriure del dia a dia, pel tirar endavant i per les ganes de superar la tristesa
Però per un moment, mires enrere i et submergeixes en la foscor de lo que et va tocar viure
Es supera una mort o simplement t'acostumes a viure d'una altra manera?
Recordo aquell matí de juliol de fa ja molts anys, quan jo només era una nena en una casa on vivia amb molta família. Recordo baixar les escales i veure cares tristes i sèries però no saber què passa. Fins que arriba la primera frase, "el teu germà ha tingut un accident i potser és mort". Aquell "potser" era una manera de dir a una nena que ja no hi ha res a fer. Per això els pares no són a casa, vaig pensar, l'han anat a buscar. Recordo buscar la seva millor fotografia, aquella que m'arriba al cor i que encara és viva el meu pensament
Seguit d'abraçades i petons, fins i tot alguna broma pesada al respecte
Recordo l'arribada dels pares a casa, no era comú veure aquelles cares tristes amb els ulls vermells, recordo aquella abraçada, la que fan els pares quan no volen veure patir els seus fills, sense saber que en vindrien moltes més, d'aquelles abraçades
Recordo les abraçades amb els meus germans, on no sabíem què dir-nos, paraules buides que compartíem a cau d'orella, on només servia l'escalf i el suport del contacte, sabent que compartíem una mateixa càrrega i pena al nostre cor
Qui ens havia de dir que en vindrien més, de penes i de morts, d'aquelles que no t'esperes i de les que la veus venir
La segona va ser més ansiosa, ell simplement va desaparéixer una nit d'abril. S'haurà perdut entre les muntanyes? Semblava estrany pensar això, les coneixia molt bé
Qui l'havia vist per última vegada, on, què portava?
Recordo l'incertesa, el neguit, les apretades de mans amb esperança, voltant al costat del telèfon esperant la trucada que ens tregués de dubtes
Tot eren enigmes fins que un grup del poble i forestals van anar a la seva búsqueda i el van trobar, penjat amb una corda a una branca d'un arbre
Si, dur, molt dur.
Penses en tot lo que ha passat en els últims temps, una mala paraula que el pogués ofendre, un desaire, la sensació de que és culpa d'un mateix que l'ha portat a allà, a morir així. Tots ens vam sentir culpables, de no veure-ho venir, de no haver fet res al respecte, la buidor de no poder tirar enrere i actuar diferent. La culpa....
Amb els anys penses en què i com es devia sentir de malament per arribar a tenir el valor de fer una cosa així
Aquella falta va desencadenar una gran demència a la seva mare, la meva iaia. Una dona viuda amb quatre nens petits, que havia lluitat sempre per tirar endavant i forta com un roure, es va anar fent petita i delicada fins que només va recordar la seva infància. Ella només volia tornar a casa els seus pares.
Anys de malsons, de dormir malament, de desitjar que tot passés i sentir-te malament pels teus propis pensaments.
Amor i ràbia, nits en blanc i negre
I quan creus que tot ha passat, que has aconseguit tirar endavant, somriure i celebrar, estimar als que et queden, quan creus que ets capaç de recordar sense aquell dolor immens, la malaltia s'acosta de nou
Estimava al meu padrí com un segon pare. Ell era a casa quan jo creixia, jugava amb mi, em renyava també, em portava a ballar quan vaig ser adolescent, va formar part de la meva educació i em va donar molts valors i una manera de veure la vida
El càncer s'el va endur
Aquell dia que veus que alguna cosa no funciona, que les paraules es perden, que l'alegria s'avapora...
Un pronòstic lleig, poc esperançador però la vida et regala els seus últims temps al seu costat
Vaig ser allà, amb ell, com ell havia estat al meu costat tantes vegades. Vaig veure en els seus ulls com es perdia, com se li apagava la vida. Com ens deixava enrere i caminava lentament cap a la mort
I jo només em podia sentir agraïda de poder estar al seu costat, fer-li companyia. Fins el dia que, amb un suspir, ens va deixar
Es supera la mort d'algú que t'estimes molt? Després de totes les que m'ha tocat patir penso que només ens queda buscar la manera de viure amb aquell dolor, amb aquell record.