El mandao / la mandá

El mandao / la mandá

Avui sembla que allò políticament correcte, es adreçar-se als catalans i les catalanes, als homes i a les dones, potser amb l'íntim convenciment , de que uns i altres no son ja éssers humans , persones, sinó clarament membres d'espècies diferents , que conviuen junts en el seu mutu interès, i únicament mentre aquesta situació continuí essent beneficiosa per ambdós.

D'aquí el títol, en masculí i femení, i com reconeixement també a les dones, que excel·leixen en força casos els papers miserables, que fins ara només desenvolupaven els homes. Bàsicament en això consisteix la lluita de sexes, en arribar tots plegats al mateix nivell d'excel·lència animal i d'idiocia col·lectiva.

Hi ha - no vull negar-ho - la voluntat conscient de fer l'ullet a aquell mossèn al que els seus fidels, de parla - únicament castellana, porque esto es españa - van denunciar al seu bisbe, que li va recomanar que fraternalment fes servir també la llengua de l'imperi, i al cap de poques setmanes, els fidels tornaven a queixar-se al bisbe, i quan aquest els preguntava si el mossèn l'havia desobeït li deien que no, però que era molt pitjor l'ús de les dues llengües, que fer-ho únicament en la llengua nadiua de Catalunya. El bisbe va voler veure personalment com s'ho feia el seu mossèn, i va anar d'incògnit [ vestit de paisà està clar ]; la missa s'anava desenvolupant sense cap problema. Lectures en català i en castellà, fins que va arribar l'hora de sermó , on el mossèn va fer l'explicació de l'evangeli de Sant Sopar ; el Mestre diu " algú de vosaltres m'ha de trair " , i tot els Apòstols un per un, li pregunten, sóc jo mestre ?, fins que li toca el torn a Judes, que diu, ¿ SOY YO MAESTRO ?. De mandaos / mandás certament n'hi ha de totes les races, però val a dir que per la nostra ubicació habitualment només n'hem vist de parla castellana; n'hi havia - i molts - a l'alemanya nazi, com a l'espanya feixista , i dissortadament per a tothom encara ens queda llavor d'aquesta particular perversió de l'espècie humana.

Recordo una història macabra [ la paraula es d'origen àrab i fa referència a la mort ] , que succeí a Cerdanyola del Vallès, una Ciutat que en menys de 60 anys, ha aconseguit el que semblava un impossible, de ser considerada un lloc d'esbarjo, repòs i pau [ la Cerdanya petita ] , a tenir una reputació de lloc sinistre, dur , i fins inhumà pel que fa al tracte dels que hi viuen i/o treballen. En les obres per fer un pàrking la centre, que consisteix bàsicament en desfer la darrera zona de verdor i arbreda, un grup de treballadors van posar una tanca que no permetia l'accés a l'església parroquial de Sant Martí; els precs del prevere que intentava explicar-los que hi havien enterraments programats van ser en va, la resposta era sempre la mateixa , yo soy un mandado, el bon sacerdot, va fer camí fins a l'Ajuntament, on tampoc hi havia altra cosa que mandaos i mandás ; mentre tant el vehicle fúnebre que duia el primer finat en veure que no podia accedir al temple, va reclamar airadament l'obertura de la tanca, i quan va sortir el mandao, explicant-li justament això, que ell era un mandao, el xofer, li va dir que li deixava la caixa al mig del carrer, i que ja s'ho farien, els crits del mandao, dient que això [ deixar la caixa amb el mort al mig del carrer no ho podia fer ] es van acabar quan efectivament es va executar aquesta macabra maniobra; aleshores, i només aleshores, el mandao i el seu grup d'auxiliars, van córrer a treure les tanques metàl·liques !

El xofer del cotxe fúnebre va manifestar que dissortadament això dels mandaos, havia esdevingut una plaga, i únicament forçant al límit les situacions hom podia arribar a fer allò que s'ha de fer !

Tinc per mi - diria que com a presumpció - que la major parts dels mandaos/mandás, actuen força pel seu compte, solen ser persones de poc o gens nivell moral, amb un fons de maldat possiblement congènita, que s'aprofiten d'un fet evident, avui a la nostra societat tot es urgent , i ningú, no tant sols no pensa en preguntar si certament les ordres rebudes son les que li estan fent arribar, sinó que en massa ocasions no pren consciència de que està duent a terme, tasques potser no il·legals, però si en massa ocasions asocials, immorals o inadequades.

Jo en la meva feina diària, assumeixo en alguna ocasió tasques, que no hem son pròpies, però es que per un català, això d'haver de fer el mandao, es tant humiliant, oi ?

© Antonio Mora Vergés