La màgia del passat

Ahir em vaig despertar tard, cap a les onze, amb una mandra que feia gairebé impossible treure’m de sobre els llençols. No tenia res previst per a aquell dia. Estaria per casa, potser sortiria una mica pel poble amb els amics, per tal de no ofegar-me entre aquelles velles quatre parets.
I em vaig dir: “Calla! Ja sé què fer!”. Després d’una bona dutxa d’aigua calenta, satisfet amb mi mateix sense saber perquè, vaig posar el meu cul sobre la cadira i vaig encendre l’ordinador.
Aquell matí el vaig passar mirant fotos de quan era petit, de totes les escapades, mones i nadals des que no aixecava un pam de terra fins a la meva adolescència. S’hi veia un nen ple d’alegria, ple d’il•lusions, de somnis... La nostàlgia va envair el meu cos. No obstant això em vaig recordar de tots els errors que vaig cometre. Aquelles paraules de més que no hauria d’haver dit, aquelles paraules que sí que hauria d’haver dit, o aquells gestos, mirades... Llavors em va sorgir una pregunta, que sembla inevitable cada cop que dono una ullada al meu passat: “Si tot aquest conjunt de circumstàncies, d’accions, d’actituds haguessin estat diferents, com seria jo?” Seria menys tímid, més obert, més feliç, amb més capacitat per a relacionar-me amb la gent, tindria aficions diferents, amics diferents?
Aquell dia no vaig fer res més que pensar en això. I després de dinar, vaig tenir ganes de fer una bona becaina. Em vaig estirar al llit, i acte seguit vaig tancar els ulls, derrotat.
Em vaig despertar, sense saber realment si estava somniant o no, en una classe on estudiava anglès quan feia secundària. La professora em va cridar l’atenció: “Ferran!”. Tothom es posar a riure de mi, i jo, sense parar atenció en què era la riota de la classe, vaig observar amb atenció els meus antics amics. Hi havia la Carla. Com ha canviat la Carla! I els meus millors amics, el Joan, i l’Ernest. I la Natàlia, tan guapa com sempre. Vaig girar-me i vaig obrir la meva motxilla. Els llibres eren de primer d’ESO. Vaig mirar-me les mans. Que petites! I per últim, reflectit en un vidre vaig poder observar el meu rostre. Ja ho podia confirmar: la vida m’havia donat una segona oportunitat.
Quan el timbre va sonar, la professora va dir que ja podíem recollir els llibres, i la Natàlia em va fer un gest amb el cap, volent dir alguna cosa que no sabia. Ni idea del què significava allò, però vaig assentir amb el cap, ansiós de saber què m’esperava. Va passar pel meu costat i va deixar anar amb la seva dolça veu: “Anem”. En aquell precís instant vaig tenir un déjà vu. Llavors em vaig situar bé. En aquella època m’acompanyava cada dia cap a casa després de les classes d’anglès, i estava totalment colat per ella. Tenia una por immensa per a dir-li què sentia jo per ella, i mai vaig ser-ne capaç.
Així que tots dos vam baixar pel carrer, mentre rèiem sobre les manies i els tics d’alguns professors. M’ho estava passant realment bé, tot i que tenia por que descobrís que sota la pell d’aquell marrec d’onze anys s’hi amagava un noi de vint. Sabia que allò era una oportunitat per a refer el meu passat, o sigui que havia d’actuar.
Vaig frenar a poc a poc i li vaig dir: “Atura’t.” Vaig agafar-li suaument les mans. Primer l’esquerra, després la dreta. Vaig mirar els seus preciosos ulls blaus amb un somriure, ella va somriure també. Vaig esperar tres segons i li vaig dir ben clar: “T’estimo”. Ella, emocionada, em va fer un petó a la galta, i sense dir res va fugir carrer avall. El món es va aturar per un instant, i de sobte em vaig començar a trobar malament. Les figures al meu voltant es van començar a deformar i a enfosquir. Cada cop em sentia més fora del meu cos.
I llavors vaig obrir els ulls. Em trobava de nou al meu llit. Només havia estat un somni. O no. Quelcom em deia que allò havia estat real. Aleshores sobre la tauleta de nit vaig trobar un petit paper. El vaig agafar tremolant i el vaig llegir per dins amb atenció, paraula per paraula: “El teu primer amor et recorda. Natàlia”