LA LLEGENDA DEL VALENTÍ

Un relat de: Miquel Pujol Mur
Aquest història, més o menys llegendària, va passar fa molts, molts anys. En aquells temps encara vivien els dracs. Bé, més aviat, ja en quedaven pocs. El drac Macabeu, el de la nostra llegenda, era tan vell, tan vell, que li quedava poca bufera. Poca, però suficient per espantar els cavallers de poca empenta. El rei, estava cansat d’aquest animal que campava lliurament per les seves terres. La principal raó era que feia malbé les collites del camps dels seus súbdits i, aquests arruïnats, no li pagaven els delmes. Va decidir fer una proclama per trobar un cavaller, que els lliurés del maleït drac.

El pobre rei Quintí, ja una mica gran, es trobava sol. Només li quedava una filla, no precisament molt bella ni llesta. Bé, per que negar-ho una mica bleda. El seu fill gran, el príncep hereu, s’havia marxat amb una caravana de gitanos cap un país del sud. Un lloc on que treballant menys, del que treballa un príncep, podia viure com un rei.

La reina consort, bastant avorrida de la cort i també del rei, s’havia marxat. Van donar com excusa al regne, que anava a fer la ruta de la seda. Però la veritat, collons, per què negar-ho, és que en ésser a la Índia va arribar a les seves mans un llibre anomenat Kamasutra. Llavors, va decidir que devia llegir-lo i, provar les set-centes i escaig posicions que deia el manual. Total, que feia molt temps que s’havia marxat. Encara li quedaven moltes assignatures i com que era una mica ruca, havia de repetir-les moltes vegades .

Poc després de la proclama del rei, va presentar-se un cavaller eixerit, forçut i va dir que valent. Bé, valent, no ho va ben dir. Molts només van escoltar Valentí. Però, com els cavallers anaven de baixa, ningú li va posar “peròs”. El rei li va prometre la mà de la seva filla. El cavaller se la va mirar força, mes com que portava la cara coberta per un espès vel no va poder apreciar clarament la seva babau mirada. Per evitar males opinions, la dama de companyia li va tancar la boca, pujant-li la barbeta.

Quan el cavaller Valentí va donar la seva aquiescència al tracte, al rei se li vam posar els ulls xics d’alegria. Alguns malparlats deien que era a causa del litre de vi que s’havia begut abans. Però, el rei el que va pensar és que si el valent Valentí guanyava al drac, aleshores casaria d’una punyetera vegada la seva filla, i l’arbre sec de la seva descendència tornaria a donar fruits.

Ves-t’ho aquí, que el cavaller va anar a matar el drac. Però ves per on, aquest cansat dels molts anys viscuts - la seva caldera ja era plena d’esquerdes - va decidir anar-se’n a una residència de la tercera edat, per a dracs comatosos. Sense enemic, el cavaller va tornar al castell, i es va proclamar campió. Tothom va aplaudir. Més que res per veure si per fi aconseguien descendents per al reialme. La veritat, en aquell país, és vivia de puta mare. Un rei vell, una reina nimfòmana, un príncep vague i una princesa curta, perquè demanar res més.

Aleshores amb grans celebracions van casar-se el valent Valentí i la princesa Lola, la de les trenes rosses. Al principi tot anava força bé, la parella es va avenir i tothom esperava l’anunci d’un nou hereu. Però va passar un any, dos, dos més i llavors les males llengües van començar a parlar.
 Sabeu què, el Valentí és xic.
 No fotis! Xic?
 Si semblava una fera! Amb la cuirassa i l’espasa.
 Sí, però la espasa no passava de ser d’un curt i feble punyal. Noi, el Valentí és xic.

Fins i tot, la mainada cantava al seu pas pels carrers una cançoneta que deia.
El Valentí és xic! El Valentí és xic!
Quan l’espasa se li farà gran!
El Valentí és xic! El Valentí és xic!

Cansats de les befes dels súbdits el monarca va aconsellar al cavaller fer una novena a Sant Valentí, patró dels enamorats. A continuació, una altra a Santa Rita, campiona dels impossibles. ^Però res de res, el valent Valentí continuava essent xic.

Desesperat, el rei va demanar a la reina Desirée que deixes el seus entreteniments carnals, i anés a la cort a veure si amb el llibre del vedes espavilava el noi. Però no va servir de res. Per molt que mirés els dibuixos i volgués fer pràctiques, sota la direcció de la reina, el Valentí continuava essent xic. Cansada de perdre el temps, la reina va dir que es marxava un altre cop a les seves laborioses distraccions.

Buscant el impossible el cavaller va anar a veure a la bruixa Matilde. Aquesta vella i sàvia dona va tenir compassió del desgraciat cavaller. També va pensar en l’infortuni d’un regne sense hereus. Llavors va decidir donar-li un nou fruit que havia arribat de països llunyans. Li deien cacau, després popularment se li va dir xocolata. Va fer un beuratge on li va posar la famosa xocolata, grans quantitats d’herbes medicinals i al·lucinògenes, pols de corn de rinoceront i trenta mil potingues més. Com que ho cobrava tot a preu d’or, aviat es va fer rica i va comprar mig país.

Al·leluia!! Al·leluia!! Van batre les campanes en totes les esglésies del país. Va repartir-se vi a dojo per celebrar-ho. El Valentí, ja no era xic, que era gran. Anys després van maleir les metzines de la bruixa, ja que se’ls hi va fer gros. La parella va tenir dotze fills.

Us ho imagineu? Dotze prínceps barallant-se en el regne. No parava ningú. El rei estava desesperat, ara era un nét qui feia una malifeta, ara era l’altre. El pobre rei no parava de posar pau en la seva descendència.

El Valentí, ja gros, i la princesa Lola finalment van prendre la ruta del sud per viure amb el germà bergant. La reina mare va donar moltes llargues abans de tornar al reialme. S’ho passava tan bé! El rei és va avorrir encara més. Fins i tot, va anar a comprar un drac jove, per a veure si així acabava amb la beneiteria tonteria dels seus néts.

Aquesta punyetera i maldestra llegenda s’ha acabat.

Miquel Pujol Mur

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: