La juguesca del comisari

2
LA JUGUESCA DEL COMISSARI
Antoni Delgado
LA JUGUESCA DEL COMISSARI

3 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
Antoni Delgado Vilà © 2012.
Disseny de portada i contraportada: © Gabriel Casadevall.
Impressió i enquadernació: Copisteria Girona C/ Mare de Deu del Remei, 35 17005 Girona–2011

4
LA JUGUESCA DEL COMISSARI
Abans de res:
Ell va ser qui va treure el tema. Era un dia mentre s’estaven vestint la Laurence i el comissari Polonio Mondrego Purriela. La Laurence havia començat essent la seva confident francesa però aleshores ja era també l’amant del comissari espanyol. Parlaven de un tal Eugeni. Un antic xicot de la Laurence. No creia que l’Eugeni fos capaç de trair-la com assegurava en Mondrego. El comissari s’estava posant el corretjam, i potser sí va tenir la pistola a la mà més estona del normal, sospesant-la, pensatiu, abans de guardar-la a la cartutxera. Tot seguit va ser quan va treure el tema de l’Eugeni. Se les va empescar per posar a la Laurence entre l’espasa i la paret. Li va proposar una juguesca:
–Ya que crees que él no te traicionaría ¿qué te apuestas a que yo te demuestro lo contrario? ¿Si él te traicionara...estarías de acuerdo en... traicionarlo tú a él?
–Bien sur, mon cheri. Pero él no lo hará.

5
LA JUGUESCA DEL COMISSARI
1
Poc abans de les vuit del matí un Porsche Cayenne S de color negre mate feia acte de presència a la urbanització quasi desèrtica de “Can Puig” a la tranquil·la vila d’ Agullana. El vehicle va entrar lentament pel carrer de baix de la urbanització i va anar recorrent aquell indret gairebé desèrtic, sense fer quasi soroll. El dia era grisó, d’un cel tapat. A dins del vehicle anaven en total silenci tres homes, ben vestits. Un, el xofer, era un home molt gros, de una presència esplendorosa. Pel damunt de les aclaparadores espatlles mantenia lleugerament inclinat amb un gest guerxat el seu gros cap, ben afaitat. Feia cara de pomes agres. Conduïa abstret en el paisatge. Al seu costat, incuriós, un altre home es mirava el despoblat entorn, ben clenxinat i guapot, amb músculs de moltes hores de gimnàs. Mastegava parsimoniós un xiclet, o altra cosa, amb la boca ben tancada. A la part del darrera hi anava el tercer home. Aquest estava fent fortes inspiracions nasals, mentre tancava la tapa de un mirall i se’l guardava a la butxaca. Tot seguit també va mirar a l’exterior. Sense que es diguessin res, tots tres tenien la mateixa expressió a la cara, era com si tots tres coincidissin en la mateixa idea: Collons, quin lloc per tenir-hi una casa!!!
Avançant sense pressa el vehicle va fer els carrers necessaris per arribar a dalt de tot de la urbanització fins a l’última casa. Allà es va aturar el Porsche, negra mate. De dins del vehicle varen sortir els tres homes alhora. El xofer quan va estar dret tenia el cap calb a més de dos metres del terra i ja s’ havia establert en els 140 quilos. Els altres dos, sense ser-ho tant, també eren alts i fornits. Tots tres es varen dirigir cap a

6 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
l’entrada de la casa caminant decidits, després de que el més gros, que anava tot davant, hagués fet una ullada al voltant de l‘indret. Des d’allà es veia bé, poques cases, i habitades potser només aquella, davant de la qual s’havien aturat ells. El cel era tot ell un mantell llis i grisenc. Començava a plovinejar. Portaven uns vestits cars, cenyits, moderns, que cantaven una mica en aquell trist indret però no hi havia ningú en lloc. Encara que no els importava pas massa si els veien, era millor així. En poques passes, amb el més gros tots davant, lluint aquells vestits, varen arribar a la porta d’entrada del jardí.
A dins de la casa, en aquells moments, l’Eugeni, que no feia ni cinc minuts que s’havia llevat i s’estava assegut al vàter, va sentir uns cops forts a la porta. No eren pas els cops d’algú que truca, més aviat semblava que volien fotre la porta a baix. Alarmat, i alhora indignat. Qui collons ! Serà fill de...! Es va pujar els pantalons del pijama i es va anar cordant el cinturó de la bata mentre anava, decidit, a veure qui era que s’atrevia a picar de aquella manera. Immediatament va adonar-se que no duia res per defensar-se, i va agafar el primer que li va venir a la mà. Però no va tenir temps de res, just acabar de empunyar l’atiador del foc, en aquell moment va saltar el pany i la porta es va obrir de bat a bat i varen aparèixer els tres homes, el més gros davant. Aquella mole humana, sorprès per la sobtada presencia de l’Eugeni, va enrogir violentament i va dubtar un segon, però amb un moviment ràpid i amb els ulls brillants de desig es va llançar cap a ell. L’Eugeni mai havia vist ningú dirigir-se-li tan decidit per una salutació. Instintivament es va adonar de què aquell bèstia li tenia ganes. Li va faltar temps, però, per reaccionar, se li afluixaren les cames i l’atiador li va caure a terra. Tant se val -va pensar l’Eugeni. L’home gros en

7 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
tres gambades va ser a sobre seu, i tot seguit li va estavellar un cop de puny a la cara que li va rebentar una cella i el va fer recular tres o quatre passes a punt de perdre l’equilibri. Un dels altres dos que l’acompanyaven, el ben clenxinat, li va començar a donar instruccions: “vais a recoger el petate los tres, y una vez lo tengáis, los llevas a la zona española” La cella oberta li començà a sagnar , però abans de què se n’adonés aquell bestia ja li fotia un altre castanyot. Aquest, al morros, li va fer un trau als llavis considerable i li va fer moure totes les dents. I encara que no el va fer recular sí li va tirar el cap en darrera contra el marc de la porta del bany i el cop va ser tan fort, que li va semblar com si el cervell se li capgirés dins la cavitat òssia; un autèntic garbuix dins de la closca. La porta va obrir-se, de cop amb tanta força, que s’hagués tornat a tancar si no hagués estat per l’Eugeni que amb els seus dits ho va impedir. El dolor va ser tan intens que no va voler ni mirar- se la mà. Va pensar que se li havien petat els dits. Prou bé que sabia qui eren els qui el tustaven. De fet, ja feia dies que els esperava. Des del dia en què en Mondrego, sempre havia de ser en Mondrego!, li havia fet acceptar aquella feina, quantes vegades, ho havia preguntat. Quan, on i com seria que l’abordarien? Ara ja ho sabia. El pla l’havia ideat en Mondrego. I el va obligar a acceptar-lo. Deia que per compensar la cagada amb la darrera feina que li havia fet. Des que sabia que el pla era que li havien de trencar la cara per simular una pallissa que no havia parat de preguntar-se Com s’ho farien? O, on seria? Doncs, ara ja ho sabia: era aquí, i sense gaire miraments, l’havien atrapat amb bata, ja, la bata li servia de ben poc doncs a la primera trompada es va desfer el cinturó i l’abrigall s’havia obert deixant a la vista el pijama de marca. L’Eugeni sabia que hagués estat estúpid defensar-se, ni tan sols provar-ho. Pensava, o als menys ho volia creure, que qui l’estomacava, li deien el Gordi, era un dels goril·les d’en Mondrego, es reprimia força, de segur que ho podia fer molt

8 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
més fort del que ho feia. Encara que no ho semblés: aquell últim cop de puny va ser tan contundent que se li va ennuvolar la vista i ja no va arribar a veure com li venia el tercer i definitiu cop. No el va poder esquivar ni una mica, es va deixar esclafar el nas com si hi estigués completament d’acord amb allò que li estaven fent. Llavors sí que li va semblar perdre el món de vista. Va anar reculant, travessant el lavabo mentre feia anar els braços amb desesperació per tal de no perdre l’equilibri, semblava que volgués aixecar el vol tot ventallant l’aire amb les amples mànigues de la bata, desplegada com un parapente. Va creuar tot el lavabo, esquitxant amb la sang que sortia dels dits esventrats per la porta, fins a topar amb la pared de la banyera. Allà ja aleshores va perdre del tot l’equilibri i va caure de esquena, dins del forat ovalat de porcellana Roca. El món des d’allà, el fons de la banyera, era talment diferent. Una sensació, d’absoluta indefensió era la que l’ Eugeni en aquells moments l’envaïa, mentre notava com un líquid calent li omplia la boca. Amb l’enrenou varen caure un quants pots i altres objectes d’un prestatge que hi té sobre el lavabo. Un dels pots, el del gel d’afaitar, li va anar a parar a la falda, i l’ Eugeni inconscient, el va agafar amb la mà bona com si anés a fer-lo servir per defensar-se. Aquell goril·la d’en Mondrego, que va interpretar el gest com una provocació, es va ajupir i agafant-li la cara amb les dues mans, el va aixecar a pes de braços de la banyera, i el va transportar a un lloc mes espaiós fora del lavabo. Els altres dos, que s’havien quedat a la sala d’estar, li varen continuar llegint “la cartilla”. Les instruccions d’en Mondrego. La primera cosa que li varen dir li va quedar clara: els havia de portar a la zona espanyola, li havien dit que ells l`esperarien davant de “Le Roi de la Tapa”. A en Mondrego li calia que els fes passar a la zona espanyola del Pertus, per trincar-los a la seva jurisdicció. Semblava que tenia sentit, però això l’ Eugeni ja ho sabia i també sabia que si aquells goril·les li ho repetien era només per encabronar-lo.

9 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
Sense tocar de peus a terra l’Eugeni va trobar -se emplaçat al menjador de casa seva.
–¡Y que no falte nada en la saca del Paradisíaco! –li va dir per últim, l’altre, tot tirant-se els mocs amunt en un tic de viciós. El gegant que mantenia l’Eugeni suspès a l’aire, examinant-li amb curiositat exagerada el rostre,va dir : ha quedat força bé. Però, abans d’obrir les estenalles per deixar-lo lliure, va aprofitar per engegar-li un cop de genoll als ous tot dient-li: i aquesta va de part meva, no m’agraden els cagats! I aleshores sí, va deixar anar l’Eugeni que va desplomar-se al terra de casa seva on va quedar estès recaragolant-se de mal, mentre el Goril·la i els altres dos marxaven deixant la porta oberta de bat a bat. Des del terra fred l’Eugeni va sentir com arrancava el motor del Porsche Cayenne i com es va anar allunyant al mig del gran silenci que aquelles hores envoltava a la urbanització de Can Puig.
L’Eugeni aquell matí, en despertar ja s’havia notat una ombra de mala ganya. Amb un gust prou aspre a la boca i tot ell amb desgana. Es va descoratjar en recordar que ahir s’havia descuidat de comprar paper per a la comuna. Li semblava que darrerament es descuidava de coses que ell considerava importants. I aquests descuits en lloc de alertar-lo encara l’ esmollaven.
Darrerament s’havia tornat cada cop més deixat, desdenyava la seva situació, potser fastiguejat per com li estaven anant les coses. Aquells tres darrers anys, des que havia hagut de marxar de casa de la Laurence res no li havia anat bé, i ara aquest “marró”. Però ell no era un cagat com havia dit el Goril·la d’en Mondrego. La cosa va acabar malament perquè en Mondrego, aquell “passe”, el volia fer d’amagat dels francesos. Aquest va ser el veritable fiasco. Ell, l’Eugeni, no en sabia res d’ això, acostumat a passar pel control de duana amb absoluta impunitat. Per què el varen aturar aquell dia? I no en varen tenir prou amb això; a més se’l varen

10 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
endur a l’interior de l’edifici al “xiringuito” dels registres, mentre li passaven el gos pel cotxe? El cap dels gendarmes aquell dia era en Mayeur. L’Eugeni sabia perfectament que eren col.legues de “trapicheos” amb en Mondrego Quan intueix que el detindran, dons sembla que ja li han trobat la mercadería, com a últim recurs l’Eugeni li fa arribar de manera discreta a en Mayeur la seva relació “laboral”amb en Mondrego. Va funcionar y aleshores el varen deixar anar. El gos policia havia deixat l’interior del cotxe tot fet una merda. Els vidres bavejats, la tapisseria esquinçada. Cap dels cendrers era al seu lloc. No es va pas entretenir en aquell moment a buscar-los. Tot seguit en Mayeur es va posar en contacte per telèfon amb en Mondrego i el va esbroncar de mala manera perquè acabava d'assabentar-se que li havia amagat viatges, allò que en deien “passes” .
Uns ocells s’havien arreplegat a l’entrada de cal l’Eugeni. A fora continuava plovinejant.
–Cric, cric, cric, cric, cric –el sentia llunyà el picoteig, però de mica en mica el feien retornar i poc a poc es va anar refent. Les primeres imatges, a contrallum de la porta, oberta de bat a bat, varen ser els becs dels ocells, picotejant a l’entrada de casa seva. Després va sentir com el fred del terra li havia arribat fins al moll dels ossos. Va fer un petit moviment i els ocells varen desaparèixer espantats organitzant una gran cridòria. Es va adonar que anava en pijama. I la bata? Va intentar incorporar-se i va sentir agulles clavant-se-li per tot arreu. No va poder evitar un gest de dolor. Això va provocar que la ferida del llavi tornés a sagnar. No va localitzar la bata. De mica en mica va anar prenent consciència de la situació real. Tenia només una mà útil. De l’altra mà com a molt dos dits; els altres tres, ni dits semblaven. El cap li donava voltes i sentia una forta pressió en mig de les celles que l’impedia de respirar normalment. I encara li quedava una resta de l‘íntim calfred de dolor que li havia provocat aquell cop de genoll als collons i

11 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
aquest sí: sense miraments, tal com es diu a “tutti plen” que li havia fotut aquell gegant.
I del pla d’en Mondrego això encara no n’era el pitjor. No li feia gens de gràcia aquell encàrrec. No en tenia cap ganes de tornar a veure a la Laurence encara que en Mondrego, coneixedor de la seva relació laboral amb els que ell anomenava despectivament “tus coleguillas”, li va enfocar diferent. Durant molt de temps havia desitjat venjar-se. Sobretot d’ella. Si hagués estat aleshores, potser. Però ara precisament que en Mondrego deia posar-li la venjança amb safata. Ara ja no tenia aquell desig que havia estat tan intens i que el va alimentar un cert temps, de fer-los caure en un parany i així baixar-los els fums, sobretot a ella. Ja feia un temps, que l’ Eugeni no rumiava, ideava, ni regirava estratagemes per venjar-se. Senzillament se n’havia oblidat. Després de que se havia de deixar fotre una pallissa, en Mondrego encara li volia fer empassar que li havia de donar les gràcies per l’encàrrec. Estaven tots dos sols en el despatx del comissari. En un moment del discurs en Mondrego havia insinuat un somriure en esmentar el nom d’ella, de la Laurence. A l’Eugeni això no li va passar per alt, se li va fer sospitós aquell somriure. Però el comissari estava perillosament emprenyat i no era el moment de fer indagacions. Devia tenir vint anys més que ell però no se sabia dominar. El coneixia suficient a el comissari com per saber que feia tot el possible perquè no se li notés el cabreig, sense aconseguir-ho. Continuà escoltant, a veure què. El plan que li exposà en Mondrego, a l’Eugeni, era que havia de convèncer al seus antics “coleguillas” per anar a atracar plegats a La Poste de Le Perthus i un cop fet, havia de portar-los al sector espanyol del Pertus on, amb la zona acordonada, en Mondrego els trincaria. Per últim un Mondrego paternalista li va recordar:
–¡La jodiste bien jodida, Eugeni!

12 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
Però ni molt menys coneixia l’Eugeni les perverses intencions que amagava el comissari ja que el pla que tenia per a ell variava nomes amb el final al que tenia per a la Laurence. Per poc que ho hagués sospitat, hauria fugit per sempre, se n’hauria apartat i molt, d’aquell comissari. A qui en realitat volia eliminar era al l’Eugeni, tot per complaure el Cap de Police francès Monsieur Mayeur que era qui li havia ficat al cap a en Mondrego que s’havia de desfer de aquell. Resultava perillós un “gars” que al primer entrebanc no s’hi pensava dues vegades a donar el nom d’aquell per qui treballava . Però més que res era perquè estava dolgut de què el comissari li fotés “passes” d’estranquis, o sigui sense pagar-ne la convinguda comissió. Sabia de sobres que li fotria molt a en Mondrego haver de desfer-se del qui, prou bé que ho sabia ell això, era el seu millor passant. L’obligava a eliminar-lo. ¡Eh voila!
Doblegat a terra i acompanyat pel picoteig d’alguns ocells l’ Eugeni “el millor passant d’ en Mondrego” es va anar refent. Va pensar que en Gordi s’havia passat força. Sí, era un cabró aquest el Gordi. S’havia passat molt i molt. Amb molt menys n’hi hagués hagut prou. No feia falta fer-ho tan a consciencia. Se sentia el cap embotat i la cara li tibava. Tot seguit va intentar consolar-se tot pensant en la venjança. El dia que l’atrapi ja el fotré, ja. En qualsevol moment se li podria presentar l’ ocasió. Era gros sí, però no era gaire llest. Tard o d’hora les coses es posarien bé i, sabia que aleshores trobaria la manera de fotre’l. ¡S’ha aprofitat de que no m’hi podia tornar! ¡Se’n recordara d’aquesta! I tant; t’ho juro.
Per uns segons es va sentir lleugerament feliç banyat amb el bàlsam de la venjança. Va durar molt poc perquè de seguida se li varen girar els pensaments i es va sentir estrepitosament decebut. Una sensació de ridícul, una emoció descoratjadora, una buidor infinita: si ara que tenia a mà, venjar-se del seus antics amics, ara no el satisfeia la venjança, potser passaria el

13 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
mateix amb el desig de venjar-se del Gordi? Que quan tingues la ocasió ja no li importés? A mida que anava desapareixent la necessitat de venjar-se d’en Gordi li desapareixia aquella angúnia. I estava millor deixant-ho, tenia prou feina ara.
Recordava que avui en llevar-se, se sentia disgustat perquè encara no sabia què fer més enllà de comprar paper de vàter. Ara això ja ho tenia solucionat. Aquesta vegada l’encàrrec d’en Mondrego tenia collons. Mira que haver d’anar a parar una trampa als seus amics! O Bé, al menys ho havien estat, la Laurence i en JB(Jean Battiste). No li plaïa gens estar damunt del terra tan fred i en pijama, de manera que a mida que es va anar sentint valent es va anant incorporant. D`un ull en amb prou feines s’hi veia amb la cella inflada i encara sagnant. Arrossegava els peus, caminant a poc a poc fins al quarto de bany. Se sentia la sang del nas trencat baixar coll avall. Això li feia venir ganes de gitar i alhora li costava respirar. Tots els cops havien impactat a la cara. La consigna era ben clara. Perquè fossin ben visibles. Aquest era el pla. I no si va poder pas negar. Es va mirallar tot palpant-se els cops. Calia tant? L’havien desfigurat.
2
Poc abans de les cinc de la tarda del mateix dia, l’Eugeni arribava a casa de la Laurence, una caseta a les afores de la població de l’Ecluse Basse, a França, a uns pocs quilòmetres de la frontera. És un paratge frondós, ple de vegetació, animat per un petit riu silenciós. La remor de l’aigua quedava

14 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
apagada pel guirigall que feien els ocells, esclat de vida, barallant-se pel berenar. Només l’olor, que desprenien els xarbots de l’aigua contra les pedres en el seu recorregut avall, descobrien la seva presència. Ja havia decidit que no s’aproparia pas amb el cotxe a la casa. S’hi arribaria a peu. No era probable, amb el vent que feia, que els seus amics estiguessin remenant per els afores. Però era millor assegurar- sent. Tres anys feia havia hagut de marxar l’Eugeni. Tant bé que s’havien entès. Però la Laurence no sabia el que volia, darrerament s’havia tornat molt xava. Semblava que si tot sortia bé era gràcies només a ella. Però qui planifica els atracaments era jo –es repetia l’Eugeni–. Arribava a molestar amb la importància que es donava. Fins que un dia en una d’aquelles eternes discussions amb la Laurence, sempre sobre el mateix tema: que no se sentia prou valorada. Va explotar i li va fotre en cara que el fracàs de la darrera feina havia estat perquè ella li havia amagat informació expressament. Collons!!! D’aquí ve que perdés els estreps, ¡Qui la va parir! Va faltar poc perquè els enxanpessin els gendarmes. Tot pel cony d’orgull.
S’havia girat una suau tramuntana que s’anava enduent tots els núvols i a diferència del mati ara lluïa un bon sol, encara que l’Eugeni quasi no se'n va adonar. A casa seva aquell matí quan es va sentir amb prou força, es va curar les ferides tant com va poder i, desprès de posar tot el necessari dins d’una motxilla i dipositar-la al maleter del cotxe, se’n va anar. Va recórrer la distància de casa seva, des de dalt de tot de la urbanització de Can Puig, fins a casa de la Laurence, tot ell adolorit i capficat en la idea de satisfer de la millor manera el fotut encarreg d’en Mondrego. No entrava en els seus plans fixar-se gens ni mica en la bellesa del paisatge. Per paisatges estava ell!!

15 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
Els quatre kilòmetres, de la carretera comarcal d’Agullana a la “General”, lluïen tot d’herba tendra i fresca, de verda primavera, pigmentada de roselles, i d’altres flors petites. Pro ell era d’aquells que gaudien conduint. Li agradava molt córrer, agafar els revolts com el pilots de ral·lis, canviar tot sovint de marxes, prémer a fons el gas, apurar al màxim les rectes, arrancades a tot gas i frenades al limit, no es fixava pas amb cap altre paisatge que no fos l’asfalt de carretera. Es tenia per un expert conductor.
L’Eugeni, que era prim com una estella, solia vestir-se amb jersei de coll alt, pantalons texans i jaqueta de pell negra. Als peus unes esportives silencioses. Important per a la feina d’aquell dia. Podia semblar alt, prim i musculós com era, però no feia més enllà de metre setanta. Uns llavis carnosos destacaven en una cara llarga, eixuta, de pell morena i fina, que duia sempre a mig afaitar, seguint la moda. Els cabells negres, arrissats, unes celles poblades de pèls abundants i revinclats amaguen uns ulls negres, una mica sortits, com dues olives, eren els responsables d’aquella mirada penetrant. Estava segur que quan la Laurence el veiés, amb aquella cara, tant deformada i plena de morats i talls, que encara sagnaven si intentava riure o tibava el llavi, s’empassaria ben bé això de l’ultimàtum d’en Mondrego perquè li tornés uns calés que li devia.
A la mateixa hora la Laurence parlava amb en Polonio Mondrego. La havia trucat des de la comissaria.
–Je dirai qu’il est arrivé. Il m’ha semblé entendre le motor d’une voiture –li va dir la Laurence mentre des de la terrassa mirava a baix, cap el camí que passa per davant de casa seva, esperant veure arribar el cotxe. Una estona esperant però no, res de res. El vent que feia, obligava la Laurence a apartar-se

16 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
tot sovint els cabells de la cara. Ja no sentia cap cotxe. S’ha parat en algun lloc. Va mirar insistentment cap a la banda del riu, desprès cap a l’altre costat, més a prop, més lluny, amb el telèfon a l’orella, Okey, d’acord, va rastrejar tot el voltant. S’abalançà també damunt la barana estirant el cos per mirar a sota del voladís. No es va estar ni de repassar tot arran de la paret de la casa. Ara tornava la mirada ansiosa cap el bosc, a l’aguait. Li anava dient que sí, a tot, a en Mondrego. La trucava per recordar-li la seva part del tracte. Perquè tot quedés clar en el seu malèfic pla per “effacer” l’Eugeni. Quan en Mayeur li va exigir al comissari Mondrego de sacrificar l’Eugeni, convençut com estava que allò no tenia cap pinta de anar en broma , no va parar de fer plans, la majoria descabellats. A les hores se li va acudir de fer servir la Laurence. Quan més hi pensava més convençut estava que la Laurence, era el millor esquer.
–Il n’est pas fiable. Il en sait trop et (se raja fácil). Un gars comme ça c’est danquereux. TU DOIS L’éliminer!!!.
En Mayeur l’amenaçava de debò i aquest no s’estava de raons. Si volia continuar amb els tripijocs fronterers, no tenia més remei que treure de circulació el millor del seus. S’havia de desfer de l’Eugeni, el millor passant que havia tingut.
Estava segura –coneixia perfectament tots el sorolls del seu entorn– que allò que acabava de sentir era el motor d’un cotxe. S’ha de reconèixer que la Laurence tenia la orella molt fina, molt més que la resta dels mortals.
–Sí, ok. M ́ha quedat clar. “Bien sur” –li contesta finalment la Laurence a en Mondrego.
L’ Eugeni caminava amb seguretat amb la motxilla a coll, ignorant el parany al que anava de cap. Es guiava pel corriol que duia a la part del darrere de la casa. La coneixia bé la casa de la Laurence, on havia viscut com a casa seva. Allà

17 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
havia gaudit de una relació molt especial, amb la Laurence. Se li feia estrany, tornar a ser allà, i mes per dur a terme una missió tan poc atractiva. Els sous els havia de tornar i no en tindria cap recompensa. Pensar que havia arribat l’hora de la venjança, no va servir de gaire res perquè s’animés, ni que fos una mica.
La Laurence, desprès de la trucada d’en Mondrego ja no va tornar amb els exercicis de “Kata”. Va abandonar aquella lluita sense contrincant i es va concentrar en els sorolls de l’exterior. El fet de trobar-se de nou amb l’Eugeni, li provocava una gran curiositat. L’intrigava força comprovar si seria capaç de trair-la. Els bufaruts del vent la posaven nerviosa. Estava alerta al més petit soroll que pogués delatar la presència d’algú allà a fora. ¿Per què vindria a peu? Tot sovint s’apartava els cabells de la cara. Com un tic. Estava esperant a l’Eugeni.
Ell mirava de passar d’amagat, li calia ser prudent, sobre tot amb en Gibé. Li feia por la seva reacció. Aquest va ser el comiat d’en Jean Babtiste:
–C’est mieux que je ne te vois plus par ici, et pour ce qui est d’elle, n’aie pas l’idée de t’en approcher. ¿T’ha quedat clar?.
Desconfiava de la reacció d’en Gibé, Aquell dia ni tan sols el va voler escoltar. És impulsiu i cap gros, no s’admet de raons. Pro l’Eugeni va pensar que la cara desfigurada l’ ajudaria. Era l’únic que podia agrair al Gordi: aquella destrossa tan evident. Amb aquella cara, imaginava, resultaria més convincent. Tot seguit els diria: tinc a la bast, fitxada, una “ boîte a sous” (així en deien ells de un lloc per anar a robar), molt sucosa. Segur que els convenceria. Hem de ser els tres. S’hi apuntaran, segur. Se anava acostant a la casa. A les hores , de sobte, es va trasbalsar. Per primer cop es va adonar

18 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
de la mala consciencia que li provocava haver de trair la Laurence i en JB. Li quedava clar que estava a punt de trair- los. ¿Podia deixar-ho? Encara que no era el seu estil això de abandonar una feina a la qual s’havia compromès. Però per altra banda estava emprenyat amb en Mondrego. Aquella imposició li resultava indignant. NO, no acceptaria cap altre feina d’aquest fill de puta. Ho tenia ben clar; aquesta seria la última, ni passes, ni res...S’ha acabat.
Es va sentir una mica mes alleujat en veur-ho com un final, una alliberament. Aquesta es la darrera, Mondrego dels collons.
L’ atracament a La Poste de Le Perthus, és un bon esquer, mes de un milió de euros. I sense riscos: són sous negres. Acceptaran entusiasmats–va dir-se– com feien abans que els hi proposava una “boîte à sous”.
–¿I si no hi són a cassa? –se li va acudir de cop. ¡Merda!. Es va lamentar, va renegar; es digué de tot, per no haver fet les investigacions que cal fer en qualsevol missió per garantir- ne l’èxit. Nomes sabia el que li havia dit en Mondrego. Collons, si serè burro –s’anava repetint. Tot això no feia res més que reforçar la idea que aquella feina li venia a repèl.
Desprès de una estona d’esperar inútilment, la seva arribada, va tornar a entrar. Al cap de poc, canviada de roba i amb els cabells agafats en una cua, va tornar sortir a la terrassa . S`havia posat una espècie de granota d’un gènere elàstic, de color negre, adornat amb llengües de foc vermelles a les cames, que se li arrapava al cos com una segona pell. Aquella indumentària li donava força. Estava a punt per rebre’l. El coneixia prou bé, per donar per fet que abans d’entrar faria tota la volta a la casa. Ell era qui decidia el moment de deixar-se veure.

19 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
No s’ empassava això que l’ Eugeni vingués a casa seva a trair-la. I sota les ordres d’en Mondrego encara menys. Quins negocis es portarien entre mans ell i el comissari? Ell, que sempre n’havia fugit. El temia!, ho recordava ben bé, la Laurence. “Ni mai que el coneguis en aquest Mondrego” li deia sempre. Si ho sabés ara... Que ha passat, perquè hi anat a raure? El comissari el deu tenir ben agafat per la “bossa de la tinta” –es deia la Laurence– per fer-li acceptar una porcada com aquesta. No s’ho creia; o el que és gairebé el mateix: no s’ho volia creure. La Laurence encara alimentava una petita esperança. Havia d’aconseguir de parlar amb l’Eugeni.
L’Eugeni recordava que la Laurence sempre havia estat molt fina d’orella , i estava ben segur que, si era a casa, tot i el vent, detectaria la seva presència. Això va fer que s’aturés molt a prop de un mur baix que rodejava la part del darrera de la casa procurant no fer soroll. La més fosca. Allà ajupit es va palpar el rostre comprovant les crostes i els bonys que tenia repartits per tot arreu. El que més mal li feia era el llavi inflat i sangós. Allà s’hi va estar una bona estona. Arrecerat darrera del mur obscur, gairebé per esma , l’Eugeni va recordar la brutalitat del guripa d’en Mondrego. Ben segur que es mereixia una lliçó. Potser més endavant. Ara no era el moment de pensar-hi. Va fer una ullada, amb precaució, per damunt del petit mur de pedra fosca. Tot semblava normal. La paret obscura del darrere de la casa tenia només una finestreta i massa alta per pensar entrar per allà. Es veia una llum al interior. Sabia que era la del w.c.
Tot primer a la Laurence aquesta aposta d’en Polonio, el comissari espanyol Mondrego, la havia intrigat i prou. Per què ho feia tot això?. Quina en portava de cap?. Com és que en Polonio mai havia parlat amb ella de l’Eugeni, ni de que el tingués al seu “equipo”? Fins el dia d’aquella estranya aposta. Tot primer va suposar que era cosa d’homes, qui sap què es

20 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
volien demostrar. Però ara tot estava canviant dins del seu cap. Sembla com si comencés a veure-ho tot més clar. Un terrible dubte li rondava pel cap. Què li feia pensar que de en Polonio se’n podia refiar? Ara ja tenia la sensació, ben clara, d’haver caigut en la trampa que li havia parat el cabronàs d’en Mondrego.
Imaginava que l’Eugeni hagués pensat a revenjar-se d’ella poc després de haver-lo fotut fora de cassa. Estava tan emprenyat! Recordava com li havia refregat per la cara que sense ella tots aquells plans tan “magnífics” que ell organitzava no haguessin funcionat de cap manera. Mai no li havia vist tanta ràbia en els seus ulls. Recordava que després de això en Gibé va estar una bona temporada a l’aguait per si se li acudia tornar.
Finalment va decidir aixecar-se. El cor li va fotre una sotragada. Va veure, per uns instants, com un miratge, la silueta de la Laurence a l’altre costat del vidre de la finestra marcada per aquell marc obscur. Instintivament es va tornar a ajupir.
Recordava l’Eugeni. I tant. Em queia bé, molt bé. Un tio amb sang freda, tranquil. M’agradava aquella veu que semblava que t’abrigava, càlida. Després les circumstàncies em varen fer anar a petar als braços d’en Mondrego. Aquests em feia sentir segura. Ningú gosa dir-li res, està per sobre de tots, em té confiança i me encarrega sovint investigacions. Fins i tot podria dir que era amable i generós amb mi. Fins el dia de la juguesca.
Per telèfon en Mondrego li havia dit “Tu le sigues el rollo. Luego me ocupo yo” “Frente a Le Roi de la Tapa, ¿Comprendiste bien? I després li va sentir dir: ¡Jodido nombre! Va deduir que això ja no li deia a ella.

21 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
De tot aquest pla la Laurence, només en sabia una part: el final. Tot li feia suposar que alguna cosa li amagava el cabronàs del comissari. Què collons era tot aquell muntatge? Estava ben segura; aquells sorolls que acabava de sentir, possiblement una branca trepitjada, venien del darrera de la casa. Va anar a mirar per la finestra del W.C. Tenia raó. Mira -te’l. Va veure com s’amagava darrera la paret de pedra fosca. Va dibuixar un somriure. L’havia reconegut. Nomes n’havia vist un petit tros, però estava ben segura que era ell. Per un moment es va sentir feliç.
Els sentiments es confonien dins del seu cap. Es veritat que el mal parit l’enviava en Mondrego, a parar-li una trampa. El tenia a prop i no semblava ser-ne conscient del perill que això podia suposar per a ella. De això no li havia dit res el “Comisario”. Ignorava, dons perquè s’amagava l’Eugeni de aquella manera com si vingues a robar. No sabia quines intencions duia de cap. És clar que l’Eugeni havia amenaçat de venjar-se d’ella. Però, d’això ja feia massa temps. El coneixia prou bé que això res tenia a veure amb el rotllo aquell. Però per què collons ve d’amagat? Aleshores va començar a tenir por, va témer que vingués a fer-li mal. Instintivament tot el seu cos es va posar tens, com un acte reflex davant del perill.
Es va quedar una llarga estona paralitzada. Tenallada per la tensió. Altre vegada la imatge de l’Eugeni; ara la seva veu, tan suau... Li va caure una llàgrima. La ràbia, es va dir ella. La Laurence la va deixar córrer galta avall, òrfena. No la va voler eixugar. Què volia demostrar aquell malparit de’n Polonio? No s’ ho podia haver fet sense ella? Cada cop ho tenia mes clar. I jo com una beneita i vaig i m’empasso l’esquer i no se m’acut res més que acceptar-li l’aposta. La va inundar una ràbia immensa. Se sentia manipulada per el malparit de’n Polonio. Recordava perfectament l’escena d’aquell dia de la juguesca. Ja s’havien vestit. En Polonio

22 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
amb la pistola a la mà una bona estona acaronant-la. Aquella expressió de la cara la va trasbalsar. Un calfred li va sacsejar tot el cos. Va notar una estranya esgarrifança. A en Polonio se li havia enfosquit la pell i la seva cara tensa no aconseguia amagar una ganyota perversa. Per uns instants l’aire de l’habitació es va tornar ombrívol, amenaçador, pesant. Es va alarmar.. Acabava de comprovar que no coneixia de res aquell home. Quan va guardar l’arma es va sentir alleujada. L’Eugeni estava allà a fora. A la Laurence li va passar pel cap, com un llampec, la idea de poder parlar amb ell. Explicar-li tot. Fer-li entendre que ella no li volia cap mal. Tenia la esperança de convèncer-lo. Que a darrera de tot hi havia el fill de puta del “Comisario”. Un petit soroll la va tornar al món real. Ara no podia badar.
Va romandre una altra bona estona amagat, procurant d’estar ben quiet, i quan li va semblar oportú, va anar avançant, ajupit. Així estava a cobert, pensava. I va anar resseguint el petit mur fins al final. A la finestra no hi havia ningú. Amb un parell de gambades va arribar a la paret del paller, a tocar la casa. El molestaven tot sovint unes fiblades doloroses a l’entrecuix. Aquell cop de genoll del Gordi encara li feia mal només de pensar-hi. Hi havia un cotxe. No el coneixia. Això va fer que es poses més nerviós. De qui podria ser? Qui hi ha a casa? Seria en Gibé el que l’estava esperant a dins? Merda d’improvisació! És un Wolsvagen Golf, gris plata. Va tocar el capó del motor. Estava fred. Es va descarregar la motxilla i la va dipositar a terra al costat d’una roda del cotxe, en va treure una pistola i se la va amagar a l’esquena, enfundada a la cintura dels texans i amagada sota la pellissa de cuir. No hi va veure cap altre vehicle al paller.

23 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
Una fressa. Aquesta era al paller de casa seva i el cor li va fer un bot. !Collons! I aquest boig que no hi ha qui el pari. En aquell instant com si li hagués saltat un relé es va posar dempeus i es va disposar a donar-li la rebuda que es mereixia.
L’Eugeni va anar del paller a la casa caminant, vigilant-ho tot, no fos cas que en Gibé rondés per allà fora. De totes maneres amb la tramuntana que feia, no era gaire probable. No se se sentia cap fressa estranya. Nomes el vent. Va arribar a la casa sense haver vist ningú. Fins aquí tot bé, va pensar. Va dibuixar un somriure. Quina sorpresa s’enduria la Laurence. I es va imaginar la cara que hi posaria. La tibantor dels llavis li va recordar el mal. Millor no riure, doncs. Va donar tota la volta a la casa, sense adonar-se de que a partir de aquell moment tenia a la Laurence seguint-lo de amagat. No hi va trobar res que denunciés la presencia d’en J.B. I el cotxe del paller era el d’ella, n’estava segur, en Gibé mai no es compraria un Golf, no hi cabria allà dins. ¡Era possible de que ja no visquessin junts; no volia ni pensar-hi! Hòstia! Altre vegada es va emprenyar: no havia fet cap comprovació, abans d’entrar en acció. La porta era oberta. Si estava obert es que hi havia algú a casa, va recordar instintivament.
A la casa, s’hi entrava per una quadra, una quadra sense bèstia, mai n’hi havia vist cap de bèstia. Ho va repassar tot. Buscava indicis de la presència de’n Gibé. Res, ni rastre.
Va començar a pujar les escales molt poc a poc evitant qualsevol soroll per no alertar a ningú. Recordava la fina orella de la Laurence. Tot i això, confiava a sorprendre-la. En arribar a la planta, va creuar la cuina. Estava tot fosc. Quiet! Va deixar que la vista s’anés acostumant. Tot i conèixer aquell lloc de sobres, ara s’hi trobava estrany, foraster. Ja no era casa seva, va pensar. Va notar que el cor li anava a cent. Respira amb calma! Expulse l’aire lentament!, això relaxa. El fort mal

24 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
de cap havia minvat una mica gràcies als medicaments que s’ havia pres, però es notava espès i es trobava lent de moviments.
La majoria dels objectes estaven descol·locats amb el desordre de sempre. Va passar a tocar del penjador de roba de la paret; va reconèixer una jaqueta d’en Gibé. Va amorrar-hi la cara i en va flairar l’olor. Li va semblar que feia temps que ningú no se la posava.
Li va arribar l’olor d’un perfum i va suposar que seria de la Laurence.
–Sí, es clar que ho és. La coneixia bé aquella olor. No deu estar gaire lluny –va pensar. El cor se li va posar a dos-cents . No va tenir temps de fer ni dues passe més. Va sentir un cop sec darrera seu. Va girar-se en rodó tan ràpid com li permetia el seu estat. Ràpida ullada. Res. Havia quedat totalment descol·locat. Aleshores va sentir un cop fort ben dirigit en aquell refotut punt de l’esquena. Sense temps a reaccionar el va deixar uns instants sense respiració i en un tres i no res es va trobar immobilitzat a terra. Indefens, es va girar intentant veure la cara del seu agressor. Però, és clar; no li calia: era la Laurence. Tot i el mal li varen venir ganes de riure. Mira tu; i tant que la coneixia aquella clau. Només la Laurence la sabia fer amb aquella particular traça. També va deduir que en Gibé, al menys en aquell moment, no era pas a casa. Es va anar girant i quan ja quasi estava a punt de veure li la cara, ella li va tibar més el braç i amb aquella veu dura i amenaçadora que utilitzava poques vegades, “si et mous ni que sigui un centímetre més, et peto els ossos” li va confegir a cau d’orella. Estava totalment quiet. Sentia un gran dolor, però a l’hora el fet de tenir-la tant a tocar seu li va provocar un plaer intens, indefinible. Sentia la escalfor del seu cos i l’alè humit de la seva respiració, una mica agitada però amb un ritme regular, darrera, al clatell, molt a prop. També va identificar la mà amb què el tenia atrapat. L’assaltaren un

25 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
munt de records. Era una refotuda mala puta i el tenia immobilitzat! ¡Tant de cops que ens ho aviem passat de allò mes bé –es va dir! La Laurence va notar que l’Eugeni no li tenia por. Això li va fer perdre la concentració per un instant. I una mil·lèsima va ser suficient perquè ell, en notar que la pressió sobre el seu braç s’havia relaxat un pèl, va posar-li la traveta i la va fer rodar cap el terra. Ara la cosa s’havia capgirat, ell era qui estava en posició dominat.
–Soc l’Eugeni –va dir. Acabava de quedar com un beneit. Era evident.
Aquella veu. Greu, profunda. Quants bons records! Gairebé que s’emociona. Pro sobreposant-se i en mala llet li va dir:
–I com es que entris a casa meva com un lladre? Va intentar semblar dura.
Per no fer el ridícul confessant que no tenia cap altre intenció que sorprendre-la, va callar. I la va deixar anar.
La Laurence tenia la pell morena, molt fina i tensa, amb poques arrugues, el ulls negres, petits incisius, els pòmuls una mica pujats, orgullosos. Els cabells i les celles negres. A la Laurence amb prou feines se li notaven aquells tres anys. Aquell estat d’excitació la feia més atractiva. Amb un cos ben proporcionat, i les cames estilitzades i musculoses. Per primer cop es veien cara a cara, des de feia tres llargs anys. Ell va quedar sorprès, ¿que estava veien?. No semblava pas la mateixa Laurence, que recordava. Ara tenia al davant tot una dona, més sexy, més madura i més fascinadora que mai. Quines ganes de abraçar-la, de tenir-la, de estar al seu costat! Li va semblar que tot el que no fos el cos de la Laurence havia desaparegut al seu voltant. Estava atrapat pel record d’aquells jocs sexuals. Ella ho va notar i va adoptar aquella actitud provocativa que tan bé li coneixia ell. Ara no tenia tan clar que mai no s’hagués enamorat, ni que fos una mica

26 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
d’ella . Touché! Reconeixia que estava ferit. Però, al menys en aquests moments, ell no podia perdre el seny. Ell havia vingut a fer una feina. Davant seu la Laurence mirava encuriosida les ferides que hi tenia a la cara.
–Hòsties! Qui t’ho fet. Això el va fer tornar al món real. Era la veu de la Laurence, la mateixa Laurence que li havia fotut aquell cop feia ben poc, la mateixa Laurence a la qui havia de trair.
Ara o mai. Calia pendre una decisió i ràpidament: ella o en Mondrego. Les conseqüències de no complir amb en Mondrego podrien ser nefastes; suposaria la fugida a l’estranger, entre altres coses. Va optar per mentir. Ja hi seria a temps a rectificar.
–Et mantens en forma, eh! –va forçar un petit somriure per no obrir la ferida dels llavis.
Li agradava la seva veu.
–Sí, sí. Em cuido, però a tu, què t’ha passat?
–Estic en un embolic –menteix.
–Ja ho crec que sí –va dir ella. Pobre! va pensar. Ni
t’imagines fins on arriba l’embolic.
En Polonio a la Laurence no li havia parlat de cap
pallissa. Sospitava, però, que aquell fill de puta hi tenia molt a veure.
–Ja te n’havia parlat de aquest. Es aquell comissari. Recordes? M’ha enviat els seus matons.
–El comissari Mondrego? Cada cop tenia més clar que que en Polonio li amagava alguna cosa. Cada cop tenia mes més clar que aquell fill de puta retorçat en preparava una de molt grossa. Desconfiava, i començava a tenir por.
–Una historia xunga –continua mentin –m’han donat de termini fins demà a les deu per pagar un sous que li dec, si no acabaran la feina –de cop, com qui no vol la cosa, li demana per en J.B.
–¿On es en Gibé?

27 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
Què n’has de fer de’n Gibé –es va dir ella– Deixe’l estar a ell. Pro li va mig somriure i girant-se, es deixa anar la cua i tota aquella abundo de cabells negres varen caure lliures per sobre les espatlles del neoprè. L’ Eugeni estava fascinat. Amb aquella malla arrapada semblava nua. Va anar cap a la terrassa a poc apoc. Movia els malucs de forma provocativa. Va deixar la pistola d’ell sobre la tauleta de centre.
L’Eugeni es va quedar, palplantat, admirant el cos perfecte de aquella noia. Era tan alta com ell, esvelta i atractivament musculosa. La seva figura va quedar ben retallada al contrallum del gros finestral. L’Eugeni havia quedat clavat a terra i no sabia com reaccionar. Aquella noia era la seva Laurence i estava allà tant a prop seu. Enyorava, ben cert, el que havia perdut. Potser era tard, però, ara ho veia tan clar.
La Laurence es va parar en el marc del finestral, convençuda que el fill de puta del “comisario” havia jugat brut; molt brut. I ella no ho havia sabut veure.
–Acosta’t –li mana. Ella, des de el marc del finestral, li fa un expressiu gest, insinuant amb un petit somriure murri, l’ esperança d’alguna recompensa.
–Aquí a la claró –amb aquella veu dolça. Ell s’hi va costar.
–Mes!, acosta’t més.
S’hi va acostar més, a menys d’un pam de la cara. Ella li va poder mirar les ferides de ben a la vora. Tenia el llavis de ella a una distancia ja perillosa. Va fer un esforç, a contracor, per desviar la mirada cap a terra.
–Aquí te hi posaré unes tiretes; són com punts.

28
LA JUGUESCA DEL COMISSARI
3
Poc abans de les 7 de la tarda del mateix dia l’Eugeni arribava a la esplanada de descàrrega a l’estació de trens del Boulou. Allí hi treballava jo. (Em diuen Gibé, però el meu nom és Jean Baptiste Hernadez) M’imagino la cara que hi devia posar l’Eugeni quan la Laurence li va fer saber que que jo treballava.
–En Gibé, carregant i descarregant cotxes des dels camions als vagons de tren? –li devia dir, sorprès, a la Laurence, amb un lleuger to sorneguer, segurament pensant alhora que allò no li anava pas gens malament, per als seus propòsits, que estigués “pringat” amb una feina. En la temporada que els tres vàrem estar junts –segur que ho va pensar l’ Eugeni –mai havia hagut d’anar a treballar en Gibé. Sempre va campar al seu aire sense obligacions ni horaris. Això li facilitava el camí –ho veia segur– perquè jo acceptés d’anar amb ell a l’atracament de La Poste de Le Perthus.
La Laurence l’havia fet patir tot el que va voler abans no li va revelar a l’Eugeni, on era el seu antic col·lega. Nomes per que el veia massa interessat.
El cotxe de l’Eugeni quedava petit allà al mig, voltat de tants camions, carregats amb cotxes nous de trinca.
En aquells moments jo sortia de les oficines, situades en un terraplè enlairat per damunt de l’esplanada, des d’on es divisava tot el moviment de cotxes per estrenar, que

29 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
conduíem. Els baixàvem dels camions i els pujàvem als trens. Tot lo dia endollant claus en els fotuts “clau-sors nous”. Tot lo dia aquella pudor de gasolina cremada, obrint i tancant portes de cotxe. I amb les cames llargues com les tinc, havia d’estar sempre tirant el seients endarrere, de tots els autos. Jo no hi anava cada dia; només quan els feia falta un reforç, però ja n’estava fins els collons. Aquella mateixa tarda, poc abans de què veiés el cotxe de l’ Eugeni voltant per allí, m’havia discutit amb l’encarregat, i vaig acabar engegant-lo a la mare que l’havia parit. No li va agradar això i em va assegurar que jo ja no hi treballaria mai més, allí. Tant se me'n fot, li vaig dir, i encara no sé com m’ho vaig fer per no aixafar-li aquell cap, petit i esperrucat, de cabró que té. Quan em vaig acostar a la seva taula, ell, que estava assegut en aquell llamp de poltrona de director de banc que tenia, es va posar dret, prou espantat, mentre jo agafava el meu salari de damunt la taula. Se'l veia com desconfiat, previngut, però, tot i així, conservava aquell posat de prepotent que tant m’ irritava. Per tan poca cosa no me la jugaria pas, però en altres temps no m’hagués pas deixat perdre l’ocasió d’ensenyar-li que de mi no se’n fot ningú. Vaig ventar un cop de porta en sortir, i el doble vidre gravat de la porta li va faltar ben poc per rebentar fet bocins. Mentre observava aquell cotxe verd maniobrant pel mig dels camions, el vaig sentir renegar allà dins, segur com estava de què no sortiria, no. Encara no se m’havia acudit que potser aquell Alfa Romeo era el de l’Eugeni. M’era igual el que podia passar en aquella fotuda esplanada. Com que des d’aleshores ja no hi treballava allà, tant se me'n fotia el que estava veient: un cotxe circulant pel pàrquing. Va ser mentre baixava per les escales metàl·liques quan se'm va ocórrer que aquell potser era l’Eugeni. Això va fer que me’n descuidés desseguida de l’affaire de la feina. Quan va fotre el camp de casa, és cert, tenia un auto així, un Alfa Romeo 159 SW de 170 cv, com aquell que em va cridar l’atenció.

30 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
El verd acubat de l’Alfa Romeo, lliscava lentament, amagant-se per entremig dels camions, com pel regueró d’una trinxera, cercant un camí que el portés a una zona espaiosa. Vaig suposar que L’Eugeni– és com si ho estès veient – inspeccionaria durant una estona el moviment de l’aparcament des de dins del cotxe. Volia veure’m sense ser vist, la meva alçada li facilitaria la feina, i després ja decidiria què fer.
Vaig anar cap el garatge, que es sota les oficines, a buscar la moto.
Tot d’una un dels camions travessat que li impedia el pas a l’Alfa Romeo, es va posar en moviment , molt lentament, primer reculant una mica, desprès va anar tirant endavant, marxant poc a poc fins que va deixar al descobert el verd esvaït del cotxe. Un altre dels camions, el que cobria el flanc esquerre de l’Alfa Romeo, també es va posar en marxa i amb un tres i no res el verd esclarit va quedar ben sol allà al bell mig, una taca pàl·lida, com una illa abandonada en la gran esplanada de negre quitrà.
Penso que per prudència l’Eugeni havia mantingut el vehicle immòbil, durant tota aquella estona de perilloses maniobres. Tant petit allà al mig, segur que havia temut no sortir-ne il·lès. En trobar-se al descobert, l’Eugeni, va fer un gir de 360o i va tirar cap a la sortida que estava col.lapsada per alguns de camions
Em vaig sobresaltar. Dues emocions em van envair alhora. El cotxe de l’ Eugeni per allí, era una esperança de alliberació i l’ altre, que si no hagués estat per com varem acabar, molaria tornar a fer grup amb ell.
Sense ni posar-me el casc vaig cavalcar la moto, una tot terreny, una KTM 990 Aventur de 115 cv. Amb un cop de clau es va engegar el motor i abans de posar-hi la marxa, donant dos o tres accelerades vaig fer tremolar tot l’ edifici, per fer emprenyar l’encarregat, ben segur que es devia cagar en mi,

31 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
m’ho havia dit que no ho fes, pro amb els “fluugumsss” del motor no em podien pas arribar els seus renecs.
En sortir a l’exterior, el cotxe verd havia donat la volta i se n’anava directe cap a la barrera de sortida. Hi havia un parell de camions esperant per passar la barrera. Es va haver d’aturar a la cua. El veia des de darrera, tenia el vidre baixat i treia el colze per la finestra. Cada cop estava més convençut que era ell. Quan va treure el cap, penso que en sentir la moto, i va mirar cap a mi. El vaig avançar sense fer-li cas. No em va caldre mirar-li la cara. Estava ben segur que era el cotxe del l’Eugeni. Per fi l’Eugeni havia tornat. Em vaig parar davant l‘Alfa Romeo com passant d’ell, esperant que el camió em deixés un forat per on escapolir-me . Dos copets de clàxon, segur, doncs, que m’havia reconegut.
Jo duia el casc enfilat en el braç dret, així que el gest, de què se n’anés a prendre pel sac, li faig fer amb els dits de la mà esquerra. Va tornar a fer sonar el clàxon, aquest cop en més insistència, com dient-me: Mira'm, gamarús! que no ho veus que soc jo?
En aquell instant el camió de davant meu va arrancar. Em vaig col·locar el casc i tot seguit, el vaig avançar deixant-lo ben fotut. Quan li va tocar a ell, jo ja havia arribat a l’estop. El vigilant el va deixar passar, somrient-li simpàtic, agraint d’aquesta manera els 50 euros que li havia donat per deixar-lo entrar. L’Eugeni va sortir esperitat per empaitar-me i va avançar el camió. Jo l’espiava per el mirall retrovisor. Em va veure parat fent l’estop, i això el va animar a prémer l’accelerador del l’Alfa Romeu fins a baix de tot. L’auto es va llançar cap a mi com un cavall desbocat, traient fum per les rodes, mentre l’Eugeni va fer uns tocs singulars amb el clàxon, una cantarella que ens havíem empescat, en els nostres temps, com un senyal propi, una contrasenya, per comunicar-nos. Quan el vaig tenir a menys de cent metres vaig fer-li un gest amb el braç perquè em seguís, vaig tirar cap Ceret. A tot gas.

32 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
Ho va entendre i es va llençar a una persecució en tota regla. L’Eugeni era així, fins i tot sabent que no hi tenia res a pelar, no es donava per perdut. Es va saltar l’estop, va fer roncar el motor de cent-setanta cavalls, que aquella tramuntana que fotia, va escampar per tota la vall del riu Tech, desnaturalitzada des de la construcció de l’Autorrute. En arribar al trencant de St. Jean Pla de Corts, vaig fer drecera. Una carretera menys transitada i amb més revolts, més atractiva per fer-hi curses. El primer tros travessa la vila de St. Jean Pla de Corts, tot de cases amb jardí. El vaig creuar sense córrer. Un cop fora del poble, la carretera fa baixada cap un pont, que sempre “em fa plaer travessar”. És llarg, uns cent metres i força alt, potser vuitanta metres sobre el riu Tech. És poc ample, gairebé no hi caben dos cotxes. Un cop superats els cent metres de pont, sense veure’l, vaig sentir que l’Alfa Romeo ja agafava el revolt abans d’enfilar el pont. Va ser molt emocionant aquella carrera, l’Eugeni em va demostrar que continuava sent un xofer potent. Durant tot el tram abans de Maureillas, em va anar seguint de molt a prop, tan que sentia les gomes lliscar per l’ aglomerat en els revolts. Jo, amb la moto ho tenia mes fàcil i sense apurar al màxim li mantenia la distància. Un cop a Maureillas, em va recuperar terreny. Jo vaig creuar el poble sense superar el límit de velocitat. Allà altre cop vàrem fer drecera. Una carretera encara més estreta i sinuosa que la d’abans que travessa la riera per un passa llis que cada cop que plou una mica queda colgat d’aigua. Només alguns veïns la fan servir amb prou feines. Era ideal per les meves intencions. Gas a tope. Un cop el vaig perdre de vista, vaig sortir de la carretera per amagar-me i esperar que passés al davant. Ara em tocava a mi perseguir-lo a ell. Tot just acabava d’ajeure la moto, quan va passar per allà; anava com un coet. Ep, compte! es va aturar a cinquanta metres del meu amagatall. Com si hagués intuït que s’havia fet fonedís l’objectiu de la seva persecució , es va aturar durant uns

33 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
segons llargs amb el motor al ralentí. Només li podia veure un tros del cotxe. Després va anar reculant a poc a poc fins a tocar del meu amagatall. Va baixar de l’auto i sense apartar-se de la porta, que mantenia oberta, va fer una ullada per l’entorn. No em podia pas veure, la moto ajaguda, i jo, també, estirat a terra, darrere d’aquella roca. De poc que no se m’escapa el riure, però, si no volia ser descobert, m’havia de aguantar. El veia d’esquenes. Aleshores es va girar cap a mi. I Joder! Com tenia la cara! Feia venir esgarrifances. Es va estar una estona quiet, a l’aguait, ensumant l’ aire, semblava. Vaig témer que em delatés la flaire de cremat que feia la la KTM. Però la direcció del vent jugava al meu favor. Va deixar-ho córrer; va tornar al cotxe i, ara ja sense córrer, va anar marxant.
La primera vegada que vaig veure l’Eugeni estava atracant una de les luxoses pastisseries de l’OLivier Bajart, en un polígon industrial, a les afores de Perpignan. Havia deixat el cotxe, amb el motor engegat davant de la sumptuosa entrada. Duia posada una màscara de silicona. La primera vegada que en veia una. Menys de dos minuts va necessitar per “netejar” els clientes que hi havia a dins i va arrambar amb tot el que hi havia dins de la caixa. Ho havia anant posant tot dins de un petit sac de roba de color negre. Va tornar cap el cotxe, un renault GTi quasi nou, que després vaig saber que l’ havia robat. Se li havia parat el motor i no hi havia manera de tornar-lo a engegar. En aquell precís moment es va començar a sentir la sirena de la Police. Deuria venir de la gendarmeria de Cabestany. Ell, absolutament tranquil, insistint amb el “demarreur”, sense èxit. Jo estava al aparcament del costat a uns dos cents metres observant-lo amb el binocles. No es va atabalar ni un moment. Com si això de les sirenes no anés amb ell. Ara ja eren dues les sirenes que amenaçaven. Ell, en una exhibició de sang freda, va sortir del cotxe, i es va acostar a un dels vehicles que hi havia aparcats allí mateix. Encara duia

34 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
posada la màscara de silicona. Va intentar rebentar la porta, tot amb una calma que impressionava. Quan vaig decidir intervenir, anant al seu rescat, un dels cotxes de la police ja estava enfilant la rotonda que hi ha a pocs metres del polígon. Mentre m’hi acostava amb la moto li vaig fer un tocs amb el clàxon, uns tocs que desprès es varen convertir en la nostra contrasenya. Ell em va mirar i jo li vaig indicar amb signes que que pugés a la moto. Va dubtar un moment. De totes maneres no li quedava cap altra sortida. Mira que n’arriba a ser de gamarús. Es va pensar que em podria fer saltar de la moto i fotre-me-la. Però es va ben equivocar: el vaig veure venir i li vaig aturar el cop que em volia etzibar. El vaig agafar amb les dues mans per la pitrera i aixecant-lo a l’aire, el vaig asseure al seient de darrere.
–Agafa’t fort, imbècil –li vaig escopir a la cara–. Et treure d’aquí.
Un dels cotxes policia ja arribava al davant de la Escola de Pastissers de l`Olivier Bajart, I“fuita a pallots” sobrepassant per les vorades que fes falta, pujant i baixant pels terraplens i petits monticles plens d’herbes que ens anàvem trobant pel mig d’aquell descampat. Mentre jo conduïa a tota pastilla concentrat només a sortir d’aquell embolic sense prendre mal, el molt beneït no se li acut res més que posar-me la pistola al ronyons i em va dir que parés la moto. Aleshores sí que definitivament m’havia fet emprenyar de debò. No podia entendre com aquell, “imbécile” no veia que si no hagués estat per mi, a hores d’ara ja estaria emmanillat i ben cardat, amb tota la policia fent-ne una festa de la seva captura. M’aturo i amb un cop de colze li vaig fer saltar la pistola que va anar arrossegant-se pels terres de la carretera de Vilallonge de la Raho. Va saltar de la moto hi va anar corrent a recuperar la pistola
Li vaig impedir amb una estrebada i tot seguit li vaig prendre la saca aquella negra. Vaig fotre el camp a tot gas i el

35 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
vaig deixar allí tirat. Semblava un pallasso amb aquell cony de màscara de silicona, mal assegut al mig del quitrà de la carretera. Ben fotut. Vaig allunyar-me, però encara podia veure’m, segur. Ho vaig calcular bé. Vaig deixar caure la seva bossa negra a terra i vaig marxar. Una mica més endavant, la carretera baixa de nivell i el vaig perdre de vista. Vaig calcular l’estona que tardaria aquell burro per arribar a la bossa. Aleshores vaig tornar a aparèixer jo. Havia deixat només una part del botí a terra. Vaig veure que s’havia tret ja la careta, i se’n anava decidit pel mig de la vinya. Vaig tocar el clàxon, altra vegada, amb la mateixa cantarella. Ni tan sols es va girar. Va anar tirant pel dret vinya endins. Aleshores vaig entrar amb la moto a la vinya, de dret cap aquell gamarús, passant del botí. Però què rumiava? qualsevol que passés podia veure la bossa allà, al costat de la carretera, on l’havia deixada aquell refotut sòmines. En aquests moments se me'n fotia ben bé. Em vaig col·locar al seu costat i el vaig anar seguint, al seu pas. Va anar fent una bona estona com si jo no hi fos, seguint endavant sense girar-se, amb passos llargs i ràpids. De cop es va parar i em va mirar amb una expressió com volent dir: Què collons vols? Deixa’m en pau!
El seu rostre, sense la màscara de silicona, se'm va fer agradable. Vaig tenir la impressió de que no m’havia equivocat pas. Vaig decidir que era ideal pel que em feia falta. Segur que li cauria bé a la Laurence; d’això n’estava ben segur. I així va ser.
Una mica més enllà del passa-llís del rierol, ja a prop del Mas Forcada, hi havia el cotxe de l’Eugeni parat en una petit clar que hi ha al costat de la carretera. No hi havia ningú dins, el vidre del conductor estava abaixat. Vaig aparcar la moto al davant impedint-li d’aquesta manera qualsevol possibilitat d’escapada. Just quan baixava de la moto, ell va aparèixer de darrera d’uns matolls. Em va emocionar veure'l amb aquella

36 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
cara tan desfigurada. Ell intentava somriure. Era una ganyota torta, forçada. Segur que li feia mal de debò. Volia fer-me entendre que venia de bon rotllo; però, de totes maneres, no es va acostar gaire, es va aturar a una certa distancia i mirant-me al ulls, entre desconfiat i simpàtic, com només ho sabia fer ell, em va deixar anar calmosament:
–Tinc una “boîte à sous” molt calenta i de bon agafar. Os necessito. ¿Què et sembla?
–Ah sí? –tot mirant de dissimular l’alegria que em feia que hagués pensat en nosaltres per dur a terme aquell”cop”.
–I, qui t’ho ha fet això? –De la manera com ho vaig dir segur que va notar que no m’hi pensaria dues vegades per venjar-lo, fora qui fora el causant d’aquell nyap.
–En Mondrego. -em va contestar, com volent dir: millor deixar-ho córrer.
–Ah, sí? Aquell , fastigós? Doncs li farem pagar –vaig assegurar tot i sabent que seria molt difícil tractant-se del comissari aquell.
L’ Eugeni va insinuar un somriure. Li recordava aquell somriure bonic, però que ara era trist. No era com el coneixia. Semblava com si es donés per vençut ja abans de començar.
Ens havíem anat acostant i quasi sense adonar-nos havíem quedat a tocar l’un de l’altre. L’i vaig obrir els braços. Va dubtar un moment; semblava una mica reticent, però va acabar abraçant-me. El vaig estrènyer tan fort que va tossir.
–Què fots! –va cridar, entremig d’estossecs. Després d’agafar aire, va acabar dient-me:
–Ben bé que ho sé que em podries matar així, però espera al menys que t’expliqui de què va el meu pla.
Me'l vaig mirar amb calma, somrient-li. No sabia què, però alguna cosa en ell havia canviat; no era l’Eugeni d’ abans. I no era pas per com li havien deixat la cara aquells goril·les d’en Mondrego, si no que era com... no sé, semblava que havia perdut aquella energia que abans tant li sobrava. És com si se li

37 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
hagués estovat l’esperit. M’estava mirant i somreia, tot el que aquella cara desfigurada li permetia. Continuava tenint aquell atractiu secret de sempre, però no em va semblar el mateix.
Ens vàrem fumar un “peta”i tot seguit vàrem marxar cap a casa.
4
Poc abans de les vuit del vespre, del mateix dia, en JB i l’ Eugeni arribaven a casa. Havia deixat de bufar el vent de tramuntana. Era fosc i es veia el cel clar, net, transparent, atapeït d’estels que semblaven més a tocar que en d’altres nits. Era una nit dolça. La Laurence els estava esperant, amb la taula rodona parada per sopar. A dins de casa sonava la musica de Bud Spri... Hi havia de tot per menjar i beure damunt d’aquella taula. Fins i tot aquelles coses que només agradaven a l’Eugeni.
Tornaven a estar junts!
Impregnava l’aire un suau olor d’espelmes perfumades que la Laurence havia escampat amb molt de gust per la estança. El llum de sobre taula, un pàmpol en forma de con, transparentava les estampacions de forma tènue. Les espelmes completaven una atmosfera agradablement acollidora. Pel finestral de la terrassa, mig ajustat, s’escolava l’aire fresc i net de fora d’on venien també els sorolls de la nit.
L’ Eugeni en veure tot el que havia preparat la Laurence es va sentir una mica incòmode, un tant compromès. Si arribavan a descobrir el motiu de la seva visita. El parany que els estava parant. Es va sentir un traïdor. Possiblement va enrogir una mica i tot. Va notar una escalfor a les galtes.

38 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
Havia de fer veritables esforços per poder mirar a la cara de la Laurence de una manera normal. Va tardar una estona a asserenar-se, potser perquè encara tenia molt present com s`havia desconcertat aquella mateixa tarde, davant la Laurence. Desprès de tant temps de no veure’s el va inundar aquella sensació com un enamorament. Ara, quan estava a punt de recuperar-la, la deixaria perdre? De debò estava disposat a trair-la?
Fent un esforç es va espolsar totes aquelles cabòries i foten mà de la seva sang freda va seguir el guió inicial, com si res no hagués canviat. Encara hi era a temps, si volia canviar els plans. Perquè ara com ara ja intuïa que li seria difícil fer- ho.
En Gibé es mostrava tot content i orgullós, com la primera vegada, quan es va presentar també davant de la Laurence acompanyat de l’Eugeni i li va deixar anar tot cofoi “aquí el tens; segur que t’anirà bé”. Tot seguit li va explicar allò de l’atracament a l’escola de pastisseria d’en Olivier Bajard.
Al principi, quan es posaren a viure junts en JB I la Laurence, tot anava la mar de bé. El cas és que s’avenien qui- sap-lo, s’estimaven, això era evident i se sentien molt bé junts. Pel que fa al problema d’en JB tot els feia pensar que només era qüestió de temps i de ben segur que el superarien sense massa dificultats. Axis ho creien. Peró, malgrat que hi varen posar tot l’ empeny, com més ho intentaven, amb el temps, els anava cada vegada pitjor. A en Gibé cada cop li venia més a contracor tenir relacions sexuals amb la Laurence. Cada vegada, li feia més ànsia. Fins i tot va provar de fer-li entendre, que el que ell li donava, era molt més

39 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
valuós, més revolucionari, menys primitiu, que aquelles penetracions i d’altres coses fastigoses que ella tant la satisfeien i que a ell, ben al contrari, li impedien de trempar.
Varen decidir deixar-ho córrer per un temps. Una temporada, curta per en JB, eterna per a la Laurence. S’ho van agafar com una treva estratègica. Però va resultar un autèntic fracàs. Ella se sentia cada vegada pitjor, acorralada. Aquella penitència obligada la feia posar a cent. Fins el dia que, incapaç d’aguantar més, se li va tirar al damunt, tota despullada, amb les cames obertes, delerosa, disposada a cavalcar aquell cos d`home. Ell, en un últim i desesperat intent, va fer tot el possible per suportar aquelles envestides. El resultat va ser un fracàs total. Això no podia continuar. Ella embogiria. Aquell mateix vespre en varen parlar. Li buscaria un company. Varen parlar-ho tot. Sense embuts ni tabús. En Gibé va acceptar cada una de les condicions que ella li va demanar, no faltaria més. Estava disposat a satisfer-la, a fer-la feliç, com fos. Per altra banda ell estava convençut que no era pas gelós, que no li sabria greu que un altre home la toqués.
Aquesta va ser a partir de a les hores la seva missió: trobar-li un home. Vet aquí l’atracador de pastisseries. Després, a la hora de la veritat, aquella gelosia que no imaginava no tenia, va fer acte de presencia per turmentar-lo.
L’Eugeni els hi va venir al pel. Era com ells; vivia del estraperlo i petits furts. L’especialitat de la Laurence era trobar informació que després venia al millor postor. Per altre banda l’ Eugeni va resultar ser un mascle molt solvent. No se’n va enamorar mai d’ella, complia escrupolosament el seu deure, amb molta, dedicació. Li donava tot el sexe que el seu cos li demanava. Procurava satisfer-li totes les seves fantasies.
Així que el lladre de pastisseries, malarec com ells, també era de aquestes persones a qui no se’ls pot estacar amb una

40 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
feina, igual que en Gibé tampoc era capaç de aguantar en un treball dels que en podríem dir normals, amb hora de començar, o amb horaris continuats i tot de sistemes instaurats segons en JB, per anul·lar el ser humà, sempre amb algun individu per sobre teu que gaudeix utilitzant el poder que li dóna el càrrec, ferint l’orgull més íntim del seus subordinats. En Gibé tenia prou alçada perquè no l’intimidés ningú, i es mantenia en forma, a base de molt d’exercici físic. Per experiència l’Eugeni sabia que era millor militar en el seu bàndol.
A la Laurence també li va caure bé l’Eugeni, l’home que li havia triat en Gibé, per fer l’amor amb ella. La Laurence el va acceptar nomes de sentir-li la veu, a mes se’l veia espavilat, intel·ligent. Va ser una intuïció ben encertada.
Però això es va anar convertint en un calvari per en Gibé. Ell apreciava a l’Eugeni. Tots els atracaments que feien, sortien bé i això els permetia viure com a reis.
Cada dia que passava li costava més ser espectador dels jocs sexuals de l’Eugeni amb la Laurence. Els seus crits i esbufecs se li feien cada vegada més insuportables. D’alguna manera se sentia acusat. Aquella gelosia que tot primer li semblava que no faria acte de presencia ara no parava de créixer, l’ofegava ja. Se sentia frustrat, impotent. L’atacava el desig d’esclafar el cap de l’Eugeni contra la paret. Per més amic seu que fos. Allò era superior a qualsevol altre sentiment.
Abans de què allò acabés malament un vespre es varen asseure a parlar, aquest cop tots tres, o a discutir com en diuen els francesos, sense embuts ni collonades. Finalment varen arribar a un acord: En Gibé també hi participaria sempre que li vingués de gust. No va ser més que un miratge. En Gibé no va saber mai integrar-se en una dinàmica que no anava amb ell. I d’aquesta forma encara menys. En Gibé es va conformar . Les tensions que s’havien produït entre ells

41 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
sembla que varen disminuir de tal manera que la calma va tornar. Tots tres tenien bons records de aquella època.
–Passa’m la mantega –li va demanar la Laurence a en Gibé. Ho va acompanyar d’una mirada insinuant a l’Eugeni. Aquest va dirigir una mirada fugissera a en Gibé i va insinuar un somriure, quasi furtiu. Però la Laurence era provocadora de mena i va esclatar a riure de forma escandalosa. Se li va ajuntar l’Eugeni i els dos varen acabar rient sense cap mena de pudor, de forma gairebé obscena. Això va fer que en Gibé se sentís al·ludit. Va intentar posar-hi cara de no saber de què anava tot allò, però està clar que dissimulava: la processó anava per dins.
¡Com se’n foten! –es va dir en Gibé–, però, si a la Laurence li agradava jugar a aquestes coses, doncs endavant, que ho fes. Ja estava curat de espants. Encara que una mica a contracor es va afegir a la rialla general. Tots tres van riure: un trio ben avingut.
Desprès de menjar, sense recollir la taula es varen posar a parlar de l’atracament a la Poste de El Pertus. Seria demà al matí i disposaven de poc més de deu minuts per fer-ho. L’Eugeni els va informar: abans de les nou arriba la furgoneta amb la recaptació de tota la setmana del Paradisíaco. Un milió o un milió tres-cents mil euros a la saca. A en Gibé se li va dibuixar un somriure. La Laurence es va posar tensa i seriosa de cop. A l’Eugeni aquesta reacció de la Laurence no se li va pas escapar, però va continuar.
La furgoneta del Paradisíaco és una Kangoo, de color blanc. No porta cap anagrama ni res escrit en tota la carrosseria. Hi van dos empleats del bordell. En arribar a La Poste, entren per el carrer del costat hi van fins a la part del darrere. La encarregada de la oficina, una dona que ronda la cinquantena, els obre la porta i ells entren la saca. Van per

42 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
feina, ni firmes ni rebuts. Cap control, tornen a sortir i tiren cap avall. Despès venen els altres, els del furgó blindat de La Poste. Aquests son els que conten els calés.
Allò era al·lucinant. Per això volia aquesta informació el “comissario”? Serà fill de puta! Tot això era ella qui ho havia esbrinat. I servia per parar-li una trampa a l’Eugeni? Estava furiosa. No se’n sabia avenir. Es ben cert que ella amb això no hi comptava pas. En aquell precís moment va tenir una espècie de premonició: en Mondrego havia jugat brut, molt brut amb ella. I l’estava utilitzant. Es va aixecar de la taula, i va anar a tancar el balcó. Necessitava relaxar-se. Moure’s li anava bé. Però dins del seu cap no deixava de turmentar-la el record del que li havia dit el comissari. “Tú le sigues el rollo,. No le pongáis ningún obstáculo. Lo lleváis hasta su coche en Le Roi de la Tapa. Y os largáis. El resto es cosa mía.”
Tenia curiositat per saber si l’Eugeni seria capaç d’arribar fins al final i consumar la traïció, que ella intuïa, li havia proposat en Polonio. Tenia la secreta esperança que l’Eugeni recapacitaria i se’n desdiria. Aquesta tarda li havia semblat...Però l’Eugeni continuava amb l’explicació.
En el moment que entren els de la saca, jo entro també. L’encarregada, si veu algú al taulell, abans d’endreçar la saca a la caixa forte, la deixa un moment al terra per atendre al client. En aquell moment entro en acció jo. Espero que surtin els els del furgó –sempre surten cagant llets –i a les hores obligo a la dona a obrir la porta del darrere. Tu estaràs esperant allà. Agafes la saca i marxes pel carreró. No puc fer servir, per raons òbvies, la careta de silicona, però ja m’he agenciat un passamuntanyes. Tancaré aquella dona a la caixa forta i sortiré pel darrere. Aleshores, tu –li diu a en Gibé tot assenyalant-lo amb el dit– quan tinguis la saca no et torbis, ves de dret cap al cotxe. Si no hi ha cap entrebanc i tot ha

43 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
sortit bé, vindre pel carreró darrera teu. Però, si hi ha algun contratemps, jo em quedo i ja m’espavilaré com sigui.
–Laurence. Que fas? On ets? –la veu de l’Eugeni.
La Laurence després de tancar el finestral havia anat apagant les espelmes de la sala. N’havia deixat només alguna. Dins del seu cap la Laurence continuava creient que l’Eugeni no els trairia. Aquella veu li feia tornar tants records! En tot cas ella faria tot el possible per evitar-ho. Ara havia de pensar com fer-ho. Aquesta idea li havia fet recobrar per uns moments la calma. Havia arribat davant de la nevera i estava agafant uns glaçons pels “mojitos”.
–Escolta, noia, ara es quan hi entres tu. Vols venir?.
En Gibé va lligar un porro. La Laurence es va presentar amb els “mojitos”. Apartant les restes del sopar, varen fer lloc a la taula, i posaren cadascun la beguda davant seu.
–Teniu les màscares de silicona, no? – mirant a la Laurence.
En Gibé va contestar ben de pressa, content de poder dir que sí.
–Bien sur –
–Be dons; seguim –va dir autoritari l’ Eugeni– Tu ens esperaràs –dirigint-se a ella– amb el cotxe de cares amunt, en carrer principal, i el motor engegat. Sortim com un coet. Jo vaig a darrere. Em porteu al meu cotxe. L’agafo i foto el camp cap a Espanya. Ja ens repartirem els sous mes endavant com abans. A les nou hem d’haver desaparegut nosaltres i saca. Per que a les nou arriben els altres, els de La Poste, amb el furgó blindat. Es paren davant de la porta d’entrada. Venen a recollir la saca del Paradisíaco. És més, per anar bé, quan descobreixin el robo de la saca, jo ja hauria d’haver passat la frontera.
–M’estàs escoltant? -li pregunta a la Laurence, dolgut perquè la veu distreta.
Ella li fa que sí i li somriu.

44 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
La Laurence no havia previst de quina manera la podia afectar el retrobament amb l’Eugeni. Quan en Polonio li va proposar la juguesca, ni tan sols hi va pensar. Tampoc va saber com reaccionar davant la proposta del “comisario”. En aquell moment, però, el comissari espanyol li va fer por. Acabava de descobrir-li una mirada que l’havia trasbalsat. Ara veia que aquella maniobra del comissari posava en perill no només l’Eugeni, sinó també a ella. Com havia pogut ser tan ingènua, quan va acceptar tan alegrement. I tant convençuda que ho va dir. N’estic ben segura...Serà fill de puta! El cert és que des de que havia tornat a veure l’Eugeni, alguna cosa no parava de donar voltes dins del seu cap. Per si fos poc l’embolic, ara semblava que l’Eugeni i en Polonio feien societat. Com és possible que l’Eugeni estigués enredat amb en Mondrego. Ell, que tantes vegades, abans, li havia recomanat que mai no hi tingués cap tracte. Era “mala gente” li deia en castellà. De cap manera entenia com s’havia pogut embolicar amb ell en aquest tema dels calés. Ara tenia por del que li pogués fer el comissari a l’Eugeni. Es va penedir, una vegada més, de la seva frivolitat. Com podia haver estat tan ingènua i confiada amb en Polonio.
No n’havia sabut res de l’Eugeni, durant aquell temps, on parava, a què es dedicava. Estava massa decebuda amb ell. Si no hagués estat tan estúpit, no hauria hagut d’haver marxat. Li va sobrar orgull i la va espifià. En Gibé el va fotre al carrer. Li va tirar en cara que si estava a cassa seva era només gràcies a ell.
Li venien a la memòria tots el bons moments que li havia fet passar aquest carallot de l’Eugeni. Formaven un grup ben maco tots tres plegats. I tant que l’havia trobat a faltar. No hagués anat a raure amb en Polonio, si ell no hagués marxat. Era l’amant perfecte.
–Demà en Gibé i jo ens llevarem poc abans de les cinc i anirem a deixar el meu cotxe al costat espanyol. Tornarem

45 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
plegats amb la moto. S’ha de fer de tal manera que no ens vegi ningú.Va afegir a manera de tancament: “la presencia de testimonis sempre és un bon entrebanc”.
–Sí.–van contestar tots dos.
L’Eugeni va voler interpretar aquest sí com la acceptació al seu pla.
La Laurence es va mirar a l’Eugeni amb recança.
–No ens has explicat encara en quin embolic estàs ficat. Estava disposada a anar fins on calgués per tal de
tranquil·litzar la seva conciencia. L’Eugeni va reaccionar amb agilitat.
Anava de unes boles de marfil molt antigues. Els va explicar que per casualitat havien anat a parar a les seves mans. Una autèntica ganga. Les va oferir al comissari per què les comprès. En podrien treure el doble, segur. Es repartirien els guanys. Tot va fallar. A l’hora de tornar-les a vendre, resultaren ser falses. I ara en Mondrego li exigia que li tornés els calés que hi havia invertit.
A la Laurence li va semblar que l’Eugeni acabava de desaprofitar l’última oportunitat per desfer tot aquell embolic . O sigui que el cabronas està disposat a arribar fins al final? Així, dons, és ben cert que la vol trair?
Que n’havia sigut de beneita deixant-se desafiar per en Polonio. La Laurence estava furiosa. Se sentia abandonada i humiliada. És possible que arribi a ser tan desgraciat. En aquests moments l’odiava.
¿Com collons vas anar a raure amb el podrit d’en Mondrego? Ho va dir gairebé cridant.
–¿Des de quan fa que trafiques amb el comissari, aquest? –l’última paraula la sortir amb fàstic.
L’Eugeni va fer un gest d’impotència com a resposta. No tenia justificació. Coses de la vida!, va dir. Des que havia marxat d’allà amb ells, que res no l’hi havia anat gaire bé.

46 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
Abans ja hi havia treballat amb en Mondrego. Hi va tornar. Això és tot.
–Va vinga –intercedia de tant en tant en Gibé. ¡No veus que ja en té prou?
La Laurence amb prou feines l’escoltava
–¿I quan li deus?
–Seixanta mil -va respondre l’ Eugeni, amb naturalitat, tot
i tractar-se d’una quantitat important.
–Va, deixem-ho estar - va insistir en Gibé.
Van quedar en silenci, capficats, al voltant de la taula. Arribaven mig apagades les fresses de la nit de fora, acompanyant la espiració compassada de tots tres. Fins i tot se sentia el cruixir del ble, cremant la cera de les espelmes. Al mig de la penombra la llum de les espelmes dibuixaven fantasmes sobre les parets. Havien agafat vida per moments. A la catifa turca de llana verge i tenyida amb tints naturals, que penjava a la paret que tenia davant l’Eugeni s’hi desdibuixava la imatge d’una dona, amb unes faldilles amples , que amagava algú sota el mantell. L’Eugeni va sentir una esgarrifança. Era com una premonició.
Ningú sabia ben bé quant de temps havien quedat atrapats en aquell silenci. El cert és que ara tots tres sobre tot la Laurence, semblaven més tranquils, més relaxats.
–Què et sembla si després de això hi tornem tots tres, com abans? Això ho acabava de dir en Gibé.
La Laurence, i l’Eugeni es varen mirar. Tots dos tenien el mateix pensament. Què malament que ho estaven fent. Tots dos volien. Tots dos havien descobert que eren víctimes de aquell fill de puta d’en Mondrego. Tots dos tenien clar que no volien que se’n sortís amb la seva.
Ara en Gibé que mirava interrogant a l’Laurence.

47 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
–Jo voto sí –va anunciar en Gibé animant-la a ella a fer el mateix.
–És clar, és clar que sí –ho va dir mirant directament a l’Eugeni. Havia desaparegut la tensió del seu rostre.
La Laurence es va aixecar de la taula i va acabar de apagar totes les espelmes menys tres. Se’n varen anar a
dormir.
5
Poc abans de les nou del mati del divendres, ja tot estava a punt per el gran dia d’en Mondrego. Havia distribuït el seus efectius en llocs estratègics, en el carrer de darrere a la part espanyola dels Limits, a la vila fronterera de Le Perthus. Pendents de “Le Roi de la Tapa” on hi havia l’Alfa Romeo que l’Eugeni havia aparcat. Ja només calia esperar l’Eugeni arribant confiat cap el seu cotxe, amb la saca del Paradisíaco a la mà. En Mondrego satisfet: els hauria fet caure de quatre grapes a la trampa. Els efectius de’n Mondrego farien la resta de la feina i en ells els hi encolomarien el robatori de la Poste.
Els policies que havia triat el comissari eren tots policies joves, acabats d’arribar de la acadèmia, i no coneixien a l’Eugeni. No el podien, per tant, relacionar amb ell. Com a cap de la missió hi havia posat el tinent, home de la seva confiança i de demostrada lleialtat. Li havia suggerit que no donés temps que l’Eugeni es tragués l’arma per disparar.
–No temas Polonio, eso está hecho.
El comissari va respirar més tranquil.
–Del informe me ocuparé yo. Tu asegurate de que no nos
pueda joder. I li va somriure amb complicitat.

48 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
En Mondrego imaginava la cara de no entendre-hi res de l’Eugeni abans de quedar-se estès a terra.
A la carretera nacional, el Porsche negre aparcat a prop de la Poste; a dins els tres goril·les, els mateixos que havien anat a casa de l’Eugeni el dia abans a trinxar-li la cara, i en Mondrego.
Era un dia de bastant activitat en el comerços. Tot i que encara no eren les nou la vorera anava plena de vianants delerosos de comprar tabac, perfums, joies i d’altres consumibles mes barats que a França. Tanta gent no feia mes que complicar la perfecta visió de la “moguda”: l’atracament a la Poste de Le Perthus. Els quatre estaven fent broma de com havien apallissat a l’Eugeni i de com havia caigut a la trampa que li havien parat. En Mondrego estava realment ufanós de la seva astúcia, es vantava del seu enginy per desfer-se de l’Eugeni. Un treball tant ben planificat i que li donaria, ben segur, prestigi davant del col·lega francès Mesieur Mayeur. Demostraria que no tenia escrúpols per gestionar els negocis comuns. Ni va imaginar que el policia francès acabava de descobrir fins a quin punt el tenia collat.
En Gibé, la Laurence i l’ Eugeni, estaven acabant els preparatius per dur a terme l’atracament a La Poste del Perthus. Encara hi havia les espelmes, ara apagades, en la sala on havien sopat el dia abans. Anaven fent amb silenci. Cadascú coneixia perfectament la seva part de la feina
L’ Eugeni va anar al lavabo per refrescar-se. S’havia passat la nit en vetlla. Quasi no havia dormit. No parava de donar-li una i mil voltes al mateix. Se sentia pitjor que el dia abans. No havia estat capaç dicidir-se. Malgrat que havia quedat prou clar que tots tres estaven disposats a tornar-hi. O no?

49
LA JUGUESCA DEL COMISSARI
–¿A on heu aparcat el cotxe?
En Gibé no entenia a què venia aquella pregunta. Va tardar una mica a respondre.
–No sé com dir-t’ho, al carrer de darrere, a la dreta, al començament de la baixada. Vegem; deixa’m recordar. Ah, sí! Davant de...
–Xisssst –li fa ella possant l’índex als llavis– parla fluix.
–Devant “Le Roi de la Tapa”, hem sembla. Per què ho preguntes. Passa res? La Laurence va somriure de forma estranya.
–Què passa? –va insistir, veient-la tan tensa. Va tot bé?
–Sí , sí –es va afanyar a dir. Està clar que en Gibé no en sap res de tot això, va pensar. No res, és molt avall. Potser no calia anar tan lluny.
–Jo què sé, ja estava aparcat quan he arribat, no volia que hi arribéssim junts. No volia cridar l’atenció.
...L’ Eugeni tornava del lavabo. Van callar.
–Hi aniràs vestida així? –li va preguntar a la Laurence.
Ella se’l va mirar amb despit.
–Pel que he de fer, ja vaig bé, com vaig. No et sembla?...Hi
ha alguna cosa que hauria de saber i no sé? Va somriure amb tristesa. Sentia pena per a ell, pel que es veia obligat a fer, i pel que li esperava. Si allò arribava al final demostraria ser tan mesquí que tindria el que es mereixia. A la Laurence se li va esvair definitivament tota esperança de fer canviar els plans que l’havien fet tornar.
S’havia llevat cansat, però ara estava ben decidit. Res. Cap pista, de moment. Com si res no hagués canviat. Tot al seu moment. Estava ben convençut que els sous de la saca donaven per a molt.

50 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
Feia més d’un quart que la furgoneta del Paradisíaco havia sortit del Hotel, quan va arribar al Pertus. El trànsit era la causa que arribés amb retard. Des de dins del cotxe la Laurence, l’Eugeni i en Gibé, varen veure aquella “Kangoo” de color blanc, cap rètol a la xapa, entrava pel carreró del costat de La Poste.
–Espere que aquests hagin sortit del carreró, desprès vens tu per la porta de darrere –li diu l’Eugeni a en Gibé.
Tot seguit surt del cotxe. L’havien aparcat, de cares a munt, en un lloc prohibit, a l’entrada d’un carrer sense sortida. L’ Eugeni duia una motxilla penjada a la espatlla esquerra. Va travessar el carrer principal amb passes decidides, cap a la oficina de La Poste. Dins del Porsche Cayenne, tothom estava a l’aguait. Però hi havia tanta gent bellugant-se per les voreres que amb prou feines veien res. Un deia que sí que l’havia vist bé a l’Eugeni. Els altres que és impossible veure res bé de d’aquí estant. “Que sí que lo he visto bien; llevaba una mochila”. En Mondrego els aguantava, els deixava dir.
Quan l’Eugeni va entrar a La Poste, l’encarregada acabava de deixar la saca del Paradisíaco a terra. Havia aprofitat el moment que havia anat a obrir la porta del darrera per posar-se el passamuntanyes. Els de la saca acabaven de marxar i la dona avia tornat al taulell. En aquell instant l’Eugeni va traspassar el taulell de un salt i en un moment va estar damunt de la dona, que es va espantar moltíssim. L’Eugeni, ràpid com el vent, li va tapar la boca amb cinta adhesiva i tot seguit, també amb cinta adhesiva, li va lligar les mans al darrere. Amb el passamuntanyes la dona no el podria pas identificar. Ella intentava desfer-se’n donant-li cosses, però no ho va aconseguir. Li va estrènyer una mica més el braç que li tenia passat pel coll i a cau d’ orella li va dir:

51 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
–N’ayez pas peur. Si vous tenez tranquille je ne vous blesserai pas.
La dona, es va relaxar una mica, l’Eugeni va afluixar una mica la pressió del braç. Sense deixar-la anar del tot.
L’ Eugeni va acostar-se la saca del Hotel Paradisíaco. Va tenir una decepció en veure que no hi havia cap tanca ni cadenat de seguretat. Per un moment va témer que no fos aquella la saca del sous. Amb el peu va fer tombar la saca. De dintre en varen sortir alguns feixos de bitllets. Semblaven de cinc-cents. Amb la dona agafada per el coll tenia dificultats per moure’s i no podia agafar els feixos així que va obligar-la a agenollar-se amb ell. Va comprovar que a dins la saca hi havia molt mes sous dels que havia imaginat. Hòstia! Se li va escapar, i va començar a omplir la seva saca negra de feixos de bitllets. Sense pensar-s’ho dues vegades li va donar a la empleada un dels feixos tot diguen-li amb francès:
–Amagui-ho abans no arribin els del blindat –li diu amb francés. Ningú sospitarà de vostè.
La dona va fer que sí amb el cap. A les hores l’Eugeni li va treure la cinta de les mans i de la boca.
–Ni deixaré alguns feixos dintre –va informar-li, també a la empleada– per que els del blindat no sospitin el robo. I no pateixi; ningú sabrà res d’això seu. Guardi-s’ho per la jubilació.
L’havia convençut. Sabia com fer-ho.
–Obrim la porta, si us plau.
L’Eugeni, per el forat del passamuntanyes, abans de sortir,
li va fer un peto al front. Estava eufòric.
Al darrere hi havia en Gibé esperant. L’ Eugeni que havia
posat sis feixos de bitllets, de cinc-cents, dins una bossa negre que duia sempre en la motxilla, li va mostrar tot content a en Gibé, mentre marxaven pel carreró.

52 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
–Tres milions, tío, ho sents bé? Tres milions –estava eufòric. Es varen guardar les màscares. Ara començava el plan B.
–Hi ha canvi de plan, escolta’m bé! No em porteu pas al meu cotxe. No torno a Espanya ni ara ni mai, mentre en Mondrego sigui viu, NO! Ens n’anem cap a cassa. Recolliu el que calgui i fotem el camp a l’estranger. A Portugal i desprès ja ho veurem, a la Argentina potser. Què t’en sembla? Tots tres.
–D’acord. –en Gibé flipava.
–Té, agafa la saca. Seu al darrere. Condueixo jo.
Quan en Mondrego va veure aparèixer el furgó blindat, encara no havia vist sortir a l’Eugeni de La Poste. Aleshores ja va sospitar que alguna cosa no anava prou bé.
–¿Dónde está este jodido? –va dir emprenyat el comissari. Va baixar del cotxe i passant per darrere del auto es va col·locar on el furgó no li privés de veure l’entrada de La Poste. L’encarregada, a la porta , va pensar que estava esperant els del furgó. Potser per advertir-los del robatori? Però feia estrany. No se la veia gens nerviosa. Ja es va començar a mal fiar.
–¡Me cago en la puta de oros! ¿Qué coño pasa aquí? – anava renegant metre tornava cap al cotxe. Un cop dintre li va donar ordres al Gordi d’engegar el cotxe. Però tampoc no es podien moure fins que el furgó blindat hagués sortit del mig. El carrer estava col·lapsat. El comissari estava cada cop més nerviós. Tenia la esperança encara, però, que en qualsevol moment sentiria els trets i podria respirar tranquil. Aquell desgraciat de l’Eugeni estaria estirat a terra ben ple de forats. Però anava passant el temps i res de trets.
–Pon la sirena! –ordena en Mondrego. –Pero ¿aquí? –gossa replicar el Gordi.

53 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
–Haz lo que te digo, me importa un rábano la jurisdicción– y tira rápido hacia Le Roi de la Tapa. Jodido nombre –va afegir al cap de una mica.
Per anar on li havia indicat el comissari havia de girar cap per avall, és a dir creuar el carrer per canviar de sentit. Va posar la sirena i es va entravessar al mig del carrer. En aquell moment el furgo blindat ja havia deixat el pas lliure de manera que començaven a venir els cotxes que fins ara s’havien estat esperant. El llum al sostre i la sirena ràpidament obren camí al Porsche Cayenne.. Però dels trets que havien de fregir a l’Eugeni no se en sentia ni un. El comissari ja no podia dissimular la mala ganya que l’aguantava.
Poc després de les nou del mati, del mateix dia, en Gibé amb una saca negra a l’espatlla dreta i un exultant Eugeni, travessaven el carrer principal de Le Perthus camuflats pels cotxes, fins arribar al seu de cotxe.
L’Eugeni va obrir la porta de la Laurence. Posa’t a l’altre banda. Condueixo jo, li va dir amb una alegria que ho deixava tot clar. La Laurence no es creia el que estava veient. L’Eugeni amb ells? Així doncs...L’Eugeni estava radiant, feliç. Es veia d’una hora lluny. Va, afanya’t. La Laurence se li va tirar al coll i li va fer un petó. No hi havia temps per a res més. Tres milions! Gairebé cridava. Estava eufòrica. Tres? Va repetir la Laurence amb cara de no creure’s el que estava passant, ni això del canvi de l’Eugeni. Guai! Va cridar la Laurence. Era la dona més feliç del món.
–I ara escolta bé –informa l’Eugeni a la Laurence– passem per casa vostra, agafeu el que pugueu i fotem el camp a l’Algarve, al sur de Portugal. Tots tres. Què et sembla? Un cop allí ja veurem. En Gibé ja està al cas.

54 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
L’Eugeni, no tenia pressa, però va avançar algun vehicle. Com més terra pel mig, pensava, millor. Ja havien passat de l’antiga duana francesa i anaven baixant per les corbes, aquelles interminables corbes que sembla que et tornaran al mateix lloc d’on vens. En Gibé va informar: tres milions.
Els tres a l’hora varen cridar tot celebrant la victòria. Es va acabar la corba i la Laurence se li va tornar a tirar al coll i li va fer un altre petó a l’Eugeni. Aquest tenia la sensació d’haver sortit d’una estranya opressió. La Laurence també. En Gibé senzillament anava feliç.
Allà dalt, al Pertús, el comissari Mondrego arribava davant de Le Roi de la Tapa, sense que allí ningú en sabés res de l’Eugeni ni del altres dos. El tinent de confiança de en Mondrego al cap de aquella assassina missió l’acabava d’informar que allí no havia pas aparegut l’ Eugeni, de moment, al menys. Això ho va dir al cap d’una mica després de comprovar la cara de mala llet del comissari.
–LLévatelos a todos. Misión cumplida. Regresad a la comisaria –i picant-li l’ullet afegeix –luego hablamos.
En Mondrego traginava un cabreig de mil dimonis. El que més li tocava els collons és que li haguessin pres el pèl. Aquella mala puta de la Laurence, segur. I aquell desgraciat no només era bo en la seva feina , sinó que a més ara li demostrava que també sabia pensar. D’ell, però, no se’n fotran tan fàcilment. Aquells tres, això estava ben clar, de moment se n’havien sortit amb la seva. Però això no acabaria així. ¡Por mis cojones!
–Subid al coche –ordena al seus matons– Vamos a por ellos.
–Venga arranca ¿A qué coño esperas?
–Tira para Francia; vamos a casa de esa puta –li diu amb un to que no accepta cap rèplica. El Gordi se’l mira perplex, però no

55 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
gosa dir res. Es posen en marxa a tota pastilla amb la sirena posada. De moment encara són a Espanya.
Arriben a territori francès ja sense sirenes ni llums ni res que els puges delatar. Passat l’indicador del Mas de la Cluse.
–Aquí, –crida en Mondrego en mig de la tensió– Eso es, tira por aquí. I senyala el trencant a la Cluse Basse.
El Porsche Cayenne es desvia de la nacional per agafar la carretera de entrada a una urbanització de cases amb jardí. En Mondrego no recorda gaire bé on es troba la casa de de Laurence.
–José Mary, ¿dónde vive esa puta?
El tal José Mary, es queda tot sorprès. Li emprenya comprovar que el comissari n’està al corrent; però no gosa dur-li la contraria en aquests moments. Coneix de sobra la seva mala llet quan està emprenyat; i ara ho està i molt, pensa.
–No sé, no lo recuerdo muy bien, creo que es por aquí –i senyala una cruïlla a la dreta i instintivament es tira els mocs amunt. El Porsche Cayenne enfila per aquell carrer. Són tots tan iguals, que és difícil de diferenciar-los. En José Mary no deixa de mirar per la finestra del cotxe, amb el ous per corbata, intentant situar-se. A dins del cotxe, van tots, emprenyats i hem el nervis al limit. El comissari es gira i amb to amenaçador li crida ¿Se puede saber por dónde carajo se va a casa de esa puta?
–Sí, sí, ahora ya me acuerdo. Creo, creo que es por aquí, sí, –i senyala una baixada que queda a la esquerra– sí, sí eso es. Tira por aquí –el braç per sobre la espatlla de el Gordi, i amb el dit, anava senyalant el lloc.
A dins del cotxe tots tenen els nervis a punt de rebentar. Varen anar a parar a una font al final d’un camí sense sortida.
Ja ho tenien tot. La casa tancada. Va ser al moment de sortir quan la Laurence va sentir el soroll d’un cotxe. Per allà baix

56 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
voltava el Porsche Cayenne d’en Mondrego i companyia. Hòstia! Mira-te’ls, va dir la Laurence.
–Gibé, –li diu l’Eugeni al seu company– sobre tot que no et vegin, agafa la moto. Ja saps on hem quedat, d’acord? Jo te’ls portaré fins allí. Ja m’espavilaré per fer-me veure. Segur que em segueixen. Has agafat els ous? I tant va contestar amb la moto ja engegada. Sense pensar-s’ho dues vegades agafa dues marranxes d’oli que hi havia al garatge i les estaca ben fort al para-xocs del darrere del Golf. Això els mantindrà a distància, va pensar.
–Vinga, noia. Puja! Ara toca córrer. Estava eufòric. D’ençà que havia sortit de La Poste i havia decidit canviar de plans, estava ple d’energia. Ja veuràs quin fart de riure que ens fotrem. Els hi farem passar ben putes!
Aleshores van aparèixer allà dalt. No hi havia dubtes: eren la Laurence i l’Eugeni; aquest anava al volant.
–Son ellos –va exclamar el comissari senyalant amb el dit cap amunt– Síguelos, rápido. Ni se te ocurra perderlos de vista. Des d’allà on eren no podien pas anar de dret cap a la “Nacional”. El Gordi feia tot el que podia al volant de aquella poderosa màquina, ara girant cap un cantó, ara girant cap a l’altre. Fotent gas a fons, fent-lo esbufegar com un búfal. Quan el Porsche va ser a la “Nacional”, el Golf en aquell mateix desapareixia per la corba a cent cinquanta metres. Just li varen
veure la part del darrere uns segons.
–Venga métele. –va dir impacient el comissari.
La Laurence i l’Eugeni estaven de bon humor. Per a ells la
persecució era com un joc, una competició excitant. Es varen desviar per la carretera de Ceret, l’Eugeni va deixar que el veiessin, i tot seguit va fotre el cotxe a tota bala. A la Laurence l’excitava la velocitat i anava ben segura asseguda al costat d’un expert de la categoria l’Eugeni. Fins arribar a Maureillas varen mantenir el Porsche a força distància. A la sortida del poble el tenien altre cop a menys de cinquanta metres. El Golf

57 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
va trencar en direcció a Sant Jean Pla de Corts. Tot darrera va trencar el Porsche Cayenne. Varen ser uns minuts de carrera vertiginosa mantenint a ratlla aquell búfal negra mate.
Al Gordi ja li havia semblat. Ara n’estava ben segur . Allò que aquell fill de puta duia penjat a darrere eren unes llaunes plenes de no sé què.
–Métele hostia, a ver si se acojonan –va ordenar el comissari.
–Me da que esas latas del parachoques van llenas de aceite.
Sabía que aquesta informació cabrejaria i no pas poc al comissari. Si las reventamos nos iremos a tomar por el culo.
–Será hijo puta!
Un cop varen ser al pont sobre el riu Tech a tocar a Sant Jean Pla de Corts l’ Eugeni va posar la tercera i el Golf va sortir disparat obligant al Gordi a fer el mateix amb el seu Porsche. A cent trenta van enfilar tots dos cotxes aquell pont, situat a mes de vuitanta metres de alçada. Ni quatre metres els separaven. En aquell moment per l’altre cantó del pont va aparèixer una moto, venia també força estesa.
–Ja el tenim aquí, com un clau! –va cridar tot entusiasmat l’Eugeni.
La moto va passar com un llampec a fregar dels dos cotxes. De la moto van sortir amb precisió matemàtica dos ous que varen impactar de ple al parabrises del Porsche. El Gordi es va posar tan nerviós, que no se li va acudir res mé engegar el llimpia. Això va provocar una pasta espesa i llefiscosa que es va escampar per tot el vidre. Va perdre del tot la visió. Per si fora poc l’embolic, el Porsche va impactar amb el Golf fent rebentar les marranxes d’oli. El cotxe va perdre el control i va començar a fer ziga-zagues. Una cridòria horrible d’insults i renecs sortia del Porsche.

58 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
Aquell búfal desbocat va lliscar uns metres desviant-se en diagonal cap a la vorera del pont i després va seguir contra la barana que es va rebre el mastodòntic sotrac, i va ser incapaç de retenir el vehicle; es va obrir per deixar-lo caure al buit.
Amb l’impacte la porta del comissari es va obrir. Amb la pistola a la mà dreta, amb la esquerra agafat a la porta, el comissari anava voleiant com un parrac. Finalment en mig d’un estrèpit considerable van impactar contra el jaç del riu Tech. Des de dalt del pont en Gibé s’ho mirava amb parsimònia. Va aixecar el polze de la mà dreta en direcció al Golf. En aquells moments era feliç.
Allà a baix el Porsche Cayenne, capgirat, de rodes enlaire, treia fum i no semblava pas possible que en sortís ningú de viu d’allí. A pocs metres jeia en Mondrego, amb la maneta de la porta a la mà. Segurament que rebentat.
Després de tot:
Ja estaven volant cap a El Faro, Portugal, quan dins de l’avió la Laurence li va demanar a l’Eugeni si tenia pensat cóm descanviar tants bitllets de cinc-cents. En Gibé anava escarxofat al seient de primera classe feliç com un pèsol. Desprès de marxar del pont sobre el riu Tech de San Jean Pla de Corts, tots tres s’havien arribat a casa de un amic de’n Gibé a prop de l’aeroport de Perpignan. Allí varen deixar la moto i el cotxe, i l’amic els va portar de dret cap a l’aeroport per si hi eren a temps per agafar el vol a Faro que sortia a les deu trenta cinc. En cap moment a dins del cotxe es va parlar de res de l’accident del Porsche. El mes feliç era en Gibé se sentia orgullós de la sincronització en la execució del pla. Es va

59 LA JUGUESCA DEL COMISSARI
haver de estar una estona esperant abans de que arribessin al pont, el Golf i suposadament el Porsche perseguint-lo tot darrera. Abans de l’entrada al pont va calcular. Arribaré al Porsche al mig del recorregut, al punt més alt. I això ho va sincronitzar perfectament. Li havia promès a l’Eugeni que es venjarien dels que l’havien apallissat, i ho havia complert. Se sentia ric i satisfet a bord de aquell ocellàs volant pels núvols.
L’Eugeni havia guanyat a en Mondrego encara que ell no ho sabes ben bé, però si que sabia que se l’havia tret de sobre per sempre més. El problema dels bitllets de cinc cents no el tenia gaire preocupat. Ara només pensava a gaudir de nou del bon rotllo entre tots tres.
La Laurence havia tret el tema del bitllets perquè ja s’ estava adonant que a partir d’ara seria millor que administrés els sous ella. Aquells dos se sentien massa rics, –n’estava segura–. Seria millor ser prudents amb els calés per no aixecar sospites. Al menys al principi.
–Arribant a Faro solucionaré lo dels bitllets –li contesta l’Eugeni– i després –se la mira uns segons abans de afegir-hi– administra tu la “Fortuna”. La Laurence li va fer un petó sobre el llavi ferit.
S’ha acabat.
Nota del autor: Tot el que aquí s‘hi explica es inventat, res es veritat. Ni cap dels personatges es reflex de ningú, son pura ficció.