La granota

Hi havia una vegada una ampolla de vidre, un llac poc profund i d’aigües completament cristal•lines i dos germans, nena i nen.

Una família vivia en una bonica casa, amb jardí i una petita llacuna, a les afores d’una ciutat. Les aigües d’aquest llac tenien com a única forma de vida els capgrossos. Un mal dia, els fills de les persones que vivien a la casa, dos nens capritxosos, van agafar un d’aquests capgrossos, una –encara que no ho sabien- femella, i la van ficar dins l’ampolla, amb aigua, i li van donar sempre menjar. Aquell pobre capgròs va ser sempre la seva mascota, i els demanava:
-Deixeu-me sortir, aquesta ampolla és molt opressiva i artificial, jo vull ser lliure!
Però ells li deien que no, que era petita i se l’havia de protegir de tots els grans mals que hi havia a l’exterior i que la tractarien molt bé, no hauria de témer res amb ells. Però el capgròs insistia incessantment i, a la fi, li van prometre que quan fos una granota li traurien el tap a l’ampolla i seria lliure, per sempre i sense restriccions. El pobre capgròs va haver d’acontentar-se amb aquesta resposta, no podia fer més. I així, el temps va passar, mentre observava a través del vidre brut i fals el món real, el món lliure al qual ella volia pertànyer. Per fi va créixer. Els nens, amb un somriure i una lluïssor a la mirada que no va agradar gens a la granota, van dir:
-Guaita, ja ets tota una granota!
-I tant! Una granota ben bonica!
-Com et vam dir et deixarem lliure, perquè ja has crescut.
I van treure el tap de l’ampolla, recolzant-la amb una delicadesa quasi humiliant, en posició horitzontal. La granota, més feliç del que mai s’havia sentit, va apropar-se al coll de l’ampolla però es va adonar, horroritzada, que havia crescut tant que ja no hi passava. Veia els colors reals, amb els seus propis ulls, colors purs i nets, no bruts i traïdors, com es veien a través del vidre. Però no podia arribar-hi. Els nens, mentrestant, reien de la desesperació de la granota.
-Que estúpida! Realment no se n’havia donat compte!
-Què hi fas, encara, dins l’ampolla? Que no volies marxar? O potser has agafat apreci a la teva casa?
Tot eren comentaris cruels mentre l’única espurna d’esperança de la granota s’extingia, i juntament amb ella, la vida. L’únic al•licient que havia tingut per resistir fins llavors era l’esperança d’un futur millor. Però aquesta s’havia dissolt.
-Doncs trenqueu l’ampolla! Si us plau, deixeu-me sortir! M’ho vau prometre!
-Què dius, estúpida? Nosaltres només et vam prometre treure el tap a l’ampolla. Com ens véns amb exigències? Que n’ets, de desagraïda, bèstia immunda!
Els nens per fi s’havien tret la màscara.
-I de tota manera, tu, que sempre has viscut perquè nosaltres t’ho hem permès, com esperes poder sobreviure a fora? –va canviar a un to suau- Va, sigues raonable, tu mai podries resistir per tu mateixa! Sigues bona i demana’ns perdó. Llavors potser ignorarem el teu comportament i et tornarem a alimentar.
La granota ja no hi era. El seu esperit, l’únic que l’havia mantingut viva de debò, havia mort finalment. I només va xiuxiuejar...
-Sí...
I així va ser com la granota va viure la resta dels seus dies dins l’ampolla, sent ella mateixa una carcassa viva i morta a la vegada. Al cap de poc es va esquinçar els ulls, per no veure mai més el pàl•lid reflex d’on mai podria anar i del que mai podria tenir.