La gavina blava

"Déu meu! Aquesta mà. La finestra! La finestra!"

-Howard Phillip Lovecraft

Vaig escoltar aquesta historia en els meus anys joves. Ara soc un vell i recordar aquells temps de lluentor i vida em desfan l'ànima, en veure'm com em veig, i com veig als altres, però també em portem temor. Potser tot això ja encaixa amb el "vellet que renega", simpàtica definició que ja he escoltat emprar en la meva persona. L'objecte d'aquest escrit no és una reflexió sobre la solitud i la senectut, paraules curiosament de síl·labes i cadència similar… No. La meva intenció es retransmetre-us l'historia que vaig viure,com deia, de jove, a un petit poble mariner de ***. Era jo llavors un nen, tot sortit del niu, deuria tenir uns vint o vint-i-dos anys i els meus pares tenien en aquells temps una petita caseta a cert poblet romàntic e intocat per la Bestia Turisme. Era un lloc meravellós, això no ho puc obviar. En el temps en que vaig escoltar -i viure-aquesta historia jo per primera vegada podia conduir un vehicle i, tenint el meu pare la immensa fortuna de tenir-ne dos un d'ells -un corcat FIAT d'un verd oliva- em va tocar com a únic primogènit. Evidentment per a mi era un regal excepcional i fins i tot ara revisc la joia que em va produir arrencar i emprendre el meu camí cap a la caseta de la platja on els meus pares m'esperaven. I el lloc era ven bé idíl·lic. S'arribava per una d'aquelles horribles carreteres comarcals al·lèrgiques a l'asfalt decent, passant dues petites cales i, en donar un tomb la carretera ja tenies al davant el poble, estenent-se escaladament des d'una petita inclinació fins al mar. Era magnífic, un refugi rodejat i protegit per muntanyes i boscos. I l'olor a mar et penetrava les fosses nasals i et venien records de nen, de córrer per la sorra i de nedar lliure com un fill de Neptú. No sé ni vull saber que és d'aquest lloc ara ja que estic convençut que els meus records, l'imatge que en tinc a la meva vella memòria, es infinitament millor que la realitat, excepte per l'experiència que tot seguit relataré. Novament repapiejo... Retornava, per tant, amb el meu flamant FIAT com un Fitipaldi i només divisar les casetes -i la meva es podia veure a primera vista- una alegria inexplicable em va inflamar el cor. Vaig aturar el cotxe al costat de la platja i abans d'anar a visitar als progenitors em vaig permetre el luxe de descalçar-me i córrer per la sorra com d'antuvi. Quin plaer! Finalment vaig caure cansat d'esquena contemplant el sostre celeste immaculat i respirant profundament, amb delit. Vida, vida i només vida! Quina ironia i quin contrast amb ara, i quina ironia i quin cruel contrast llavors! No tot es joia al paradís... Dante ja exposa que l'expiació dels pecats i les tortures no es queden a l'Infern, doncs el mateix a aquell poblet diví. Però no vull avançar res. En aquells moments cap ombra podia enfosquir el paisatge i, aixecant-me lentament i retornant a on havia deixat les sabates vaig decidir donar una passejada per el lloc. Les casetes, de sostre baix i humils com els seus habitants, encara molts pescadors, feien l'impressió de formar part de la mateixa terra, com mol·luscs enganxats a la pedra. I la gent del poble, d'aspecte tosc i rústec però de cor tendre i afable, també recordaven a animals marítims. Alguns em varen reconèixer intercanviant les típiques sorpreses per "tot el que havia crescut" i "jo et vaig veure quan eres així de petit" alhora que preguntes sobre els meus pares i la seva salut. Després de voltar una estona em venir enyor per veure la petita caseta i, ja que la podia veure essent de les situades a més alçada, vaig encaminar les passes cap a ella. L'edificació estava situada al final d'un carrer de pedra i des de una de les finestres es podia veure el mar just a sota, sempre tement la meva mare quan era petit que algun dia desapareixes per ella va fer col·locar unes barres de metall que encara en aquell dia es conservaven. Doncs enfilava el carreró i mirava amb un somriure les altres casetes quan una d'elles em va captar els ulls. Si la resta eren de parets blanques i polides, plenes de flors i vida, aquella semblava marcida i trista en extrem, com una taca, no només del carrer sinó del poble sencer. Encuriosit per el contrast em vaig apropar amb passes indecises fins a gairebé tocar una de les finestres i immediatament vaig recular per una forta i desagradable olor provinent de la mateixa. Una cortina mig abaixada, de sobte, es va acabar de baixar per qui fos l'habitant de tant grotesc lloc. Tornant a encaminar-me cap a casa dels pares, l'alegria precedent provocada per l'arribada i els records van deixar lloc a la inquietud. Una inquietud sorda. Vaig decidir preguntar, en tenir oportunitat, per aquella casa.

El dinar a casa va ser fantàstic i em va lliurar de qualsevol malestar mental. Ja se sap que amb la panxa plena -de brou de peix- les inquietuds fugen... Varem dinar, al petit salo de la caseta que també incloïa la cuina, en una taula de fusta que semblava tenir mes anys que la pròpia casa, tota plena de cicatrius de ganivets i altres estris. Els meus pares es van alegrar de veure'm arribar sense cap problema amb el meu flamant cotxe i la meva flamant maduresa i, després de parlar despreocupadament gaudint de la sobretaula i d'un aire marítim lleu i dolç que ens acariciava el rostre va tornar a la meva ment la casa fosca i deixada. Havent-se fet un silenci agradable el vaig trencar inquirint sobre la casa, no recordant-la dels meus anys joves "La senyora Maria...pobre. Déu la protegeixi!" va dir la meva mare agafant-se les mans i mirant al terra amb ulls tristos. El meu pare també va adoptar un posat seriós i va procedir a explicar-me el que sabia "La senyora Maria va perdre al seu fill després de que tu deixessis de venir per aquí. El van trobar ofegat a la platja, va venir la policia i tot i el poble va estar de dol per aquell petit nen de cabells negres i poruc com un cadell de gos. En aquella casa viu la seva mare reclosa des de llavors. No surt mai, se la veu murmurar per les finestres o observar amb ulls inquiets. Només un senyor que, per deferència paga el poble en comú, s'apropa dos cops per setmana per ajudar-la a netejar i portar-li vitualles a preu rebaixat dels comerços d'abaix. L'home -Liceu per nom- diu que la dona s'està tota quieta a una cadira amb la mirada perduda, el rostre demacrat...Vaja! Que fa una pena horrible! -la meva mare va fer el signe de la creu a la seva cadira-" Sabia, des de que va acabar de parlar el pare, que m'amagava quelcom així que, clar i català, l'hi vaig dir. Ell va remoure's al seu seient i va mirar a la mare que continuava amb els ulls clavats al terra "Mira fill...Aquesta dona ha sofert molt i alguna cosa al seu cap s'ha trastocat... Es comprensible! Perdre un nen tan jove de forma tant terrible! Qualsevol es trastocaria...La qüestió es que afirma que al seu fill el van matar. Se'l van endur els homes del mar...Això es el que deia els dies posteriors a l'incident i tothom la va prendre per trastocada. Des de llavors ho repeteix de tant en tant a l'home que la visita. El més grotesc es que encara ara diu que també se l'enduran a ella, algun dia d'aquests..." En aquell punt vaig recordar la fortor que vaig olorar en apropar-me a la finestra "I la seva casa...fa una olor horrible a peix podrit..." "Es lògic. Aquí ja saps que la preferència local es peix i ella no neteja gaire...Fins i tot en Liceu diu, quan me'l trobo a La Gavina Blava, que te una porta sempre tancada d'on ve la olor... Tots sospitem que hi guarda despulles de menjar, la pobre...-nou gemec de la meva mare-" "Es molt trist això -vaig dir- Però, llavors...¿Que va determinar la policia?" "Oh! Un cas clar...el nen deuria sortir de nit i va caure per un dels penya-segats propers, ofegant-se i tornant-lo la marea a la sorra..." "Que horrible! Pobre dona..."

L'historia em va afectar molt. La resta del dia el vaig passar neguitós, amb por de tornar a passar per aquella casa sabent el que ara amagava. Ja per la nit vaig acompanyar al meu pare al poble, a un bar anomenat La Gavina Blava on es reunia el poble -o com a mínim la part masculina d'aquest- En passar per la vora de la casa de la senyora Maria un calfred em va rissar els cabells del clatell i vaig percebre una tènue llum, taronja, que sortia d'una de les finestres, d'una petita franja. Ja quan arribàvem al poble, veient-se només la llum del bar ens va sorprendre l'agitació del lloc. Tot d'homes parlaven gairebé cridant-se, alguns reien i altres miraven seriosos a un homenet baixet i amb una gorra negra, amb barba que ja blanquejava. L'home parlava amb l'amo de la taverna i semblava relatar-li quelcom "...del cert, aquesta dona esta boja del tot!! Maleïda...ho sento, ho sento eternament per el seu pobre fill però no te dret a tractar-me així!! -vaig deduir que l'home era en Liceu, del que m'havia parlat el pare al dinar- He pujat cada setmana des d'aquell fatídic dia i l'he ajudada com he pogut hi així em paga!! Bruixa!!! Ho sento, ho sento..." El meu pare es va avançar i, tocant-lo pel muscle l'hi va preguntar que havia passat, però, abans de que en Liceu respongués l'amo de la Gavina Blava va parlar "Doncs res...que aquest poruc s'ha endut un ensurt del dimoni!!" Va esclatar a riure, amb d'altres que el feien de cor, després va continuar el relat en Liceu " Mira, jo pujava com cada vegada que em toca, a portar-li la caixa amb vitualles i a netejar. En obrir la porta després de picar, com sempre, em va sorprendre no veure-la seguda a la cadira de sempre. L'olor a peix era més forta que mai i vaig cridar-la un parell de cops. Ella em va fer fora, dient-me que deixés la caixa al terra però jo, preocupat en veure que s'havia tancat a la porta d'on provenia tota aquella fortor nauseabunda vaig demanar-li que sortís i l'ajudaria a netejar. Ella va callar i vaig escoltar uns cops molt forts al terra, com d'alguna cosa picant a terra...un martell o que sé jo... La senyora Maria no sortia i, en apropar-me per o
brir la porta, en tenir la mà just al pany, aquesta es va obrir cap a l'interior, enduent-se'm amb una força terrible, i va tornar tot d'una a tancar-se, llençant-me a terra. Insultant em vaig tornar prometent no tornar mai més amb aquella vella. Ho penso fer!! -va mirar a tots els que el voltàvem- Busqueu a un altre!!!" Va marxar emprenyadíssim. Alguns van riure i jo, fent un acte de valentia del que sempre m'he penedit, vaig oferir-me d'immediat per substituir a en Liceu mentre estigués amb els pares allà i, fins i tot, a pujar aquella mateixa nit a veure com es trobava la senyora Maria. L'amo del bar va semblar consentir, com si fos l'alcalde -cosa no gens improbable-, i la resta de gent el van seguir en l'opinió. El meu pare em va donar també un assentiment d'aprovació amb el cap i vaig emprendre el meu camí de tornava a l'horrible lloc. Abans d'entrar el coratge va marxar de sobte i, veient les llums a casa meva, vaig pensar sinó deixar-ho per l'endemà. Però no, perdria respecte, em tractarien de nen, així que vaig picar fortament a la porta, amb decisió, atacant-me allà l'olor a peix podrit. Ningú em va respondre i, veient que la porta cedia vaig penetrar en la llar. Era tota força bruta i deixada, com m'esperava, les parets de fusta vella i negrenca, la fortor, i una petita espelma era tota la llum que m'arribava als ulls. Vaig cridar el nom de la senyora Maria i, per sorpresa meva, aquesta em va respondre des de la mateixa porta que va descriure en Liceu al bar, amb veu iracunda, dient-me que marxés d'una vegada, que ja se l'endurien avui a ella, amb el seu fill. Jo em vaig apropar a la porta d'on provenia la veu sense gosar obrir-la per evitar acabar com l'homenet. Vaig decidir raonar amb ella, parlar-li amb veu comprensiva, que no tenia que témer res, identificant-me com el fill dels M***, que segur m'hauria vist de petit, etc. Ella va callar. Per sort no va picar al terra, m'hauria espantat en aquell moment. Vaig tornar a reprendre el meu intent de fer-la sortir emprant la persuasiu, dient-li que jo ara tenia l'edat que tindria el seu fill i ella va escridassar-me, dient-me que el seu fill es trobava amb els homes del mar, tornant a callar. Llavors, tot d'una, els cops, que havia escoltat relatar a en Liceu, van materialitzar-se. Eren cops que venien del terra, com de sota de la casa, uns cops forts, contundents "Senyora Maria..." ¿Com podia fer aquest soroll una vella demacrada? Vaig aguantar una estona fins que, per estupefacció meva, els sorolls van incrementar fins a tal punt que feien tremolar el terra. La porta de la casa, al meu darrere, em convidava a fugir, la porta al davant, tancada, a enfrontar-me a la por. Agafant primer, per instint, un pal d'escombra trencat que tenia al costat, vaig obrir la porta d'una empenta. Oh, Déu meu!! Ja hagués fugit!! El que vaig veure encara ara, que la mort se m'apropa, em corglaça a les nits. La senyora Maria, tal i com me l'imaginava, era en aquell moment agafada per un esser extraordinari.... que gairebé tocava el sostre, ven bé com un peix amb cames, que donava una fortor terrible i que, mirant-me per un segon amb aquells ulls líquids i morts em va deixar glaçat sense poder reaccionar. L'esser havia sortit del terra, d'una escletxa feta al terra, probablement la raó dels sorolls, i, amb braços forts i potents, blaus i llefiscosos, s'enduia per sempre a la senyora Maria a les insondables profunditats del món.

Evidentment ningú no em va creure i vaig desistir d'explicar l'historia, aplanant-me a les seves teories sobre al·lucinacions transitòries o demència. La senyora Maria, a diferencia del seu fill, no va ser trobada mai mes i jo des de llavors visc sempre rodejat de la ciutat. Però sé, que en l'últim moment, ells també vindran a buscar-me.