La foscor del bosc

La lluna plena era tapada per una trentena d'arbres. La casa, coneguda com la del espavent, estava prop d'ells. No la podien veure, per la espessor dels arbres. Van continuar caminant fins que una explosió d'ocells va eixir volant fins al cel. A continuació, animals sortiren de tot arreu anant cap a un punt determinat. Aranyes, porc senglars, esquirols i molt més animals que amb aquella llum provocaven pànic. Quan tots aquests animals desaparegueren, es senti un silenci més aterrador que qualsevol soroll d'animal.
Els quatre nens decidiren desaparèixer d'aquell lloc el més aviat possible. Començaren a córrer despertant de la foscor el monstre, el que no tenia que ser despertat fins al final d'aquell món desgraciat que habitaven.
Aquella bèstia va eixir de la seva cova i va prendre la direcció que havien seguit aquells quatre nens.
Aquestos humans sentiren unes passes fortes i terrorífiques al seu darrere, fent-los traure una força, per córrer, que no sabien ni que tenien.
Cada vegada les passes es sentien més properes i els nens cada vegada estaven més fluixos, no podien córrer tant com abans. I el poble era lluny.
Prompte oïren com una altra cosa es movia pel bosc, una cosa més petita, però igual de terrorífica que la bèstia. Van veure com la petita bèstia els avançava. Era negra amb uns ulls grocs lluminosos. Tenia forma de gat, però més gran. Als nois els arribava per la cintura. La estranya criatura es posà al costat del petit del grup, que es parà esglaiat.
El petit es quedà arrere, que després d'uns minuts cridà i cridà fins que alguna criatura, la bèstia, el matà.
El gat negre desaparegué en la foscor. De seguida arribaren a un espadat, conegut com "la gorja". No era molt ample, massa que per algú, botant, el travesses, però si que era profund. Allí es pararen. No podien continuar. El pont havia estat enderrocat per algú.
Dels fons de la gorja es va sentir un soroll. Era una remor d'ales. Cada vegada era més fort eix soroll, al igual que les passes de la bèstia que els perseguia.
Un ocell, que s'assemblava a una àguila, va eixir del fons. Era roig, amb uns ulls que es confonien amb el foc. S'abalançà cap un dels tres nois i, amb les seves urpes, l'agafà, aixecant-lo cap amunt. Pareixia que l'ocell volgués dur-lo a l'altra banda, però a meitat camí, el noi se li va relliscar, expressament, de les urpes, deixant-lo caure a la profunditat de la gorja.
El dos nois, germà i germana, van entrar al camí petit, inutilitzat, que hi havia prop, en direcció a l'interior d'aquell bosc del qual no podien escapar.
Minuts més tard arribaren al llac negre de l'arbreda, que els tallava el pas. El dos nois preferiren endinsar-se dins del llac abans de que aquella bèstia desconeguda els atrapés.
Es dirigiren cap a la roca que hi havia al mig del llac, quan de sobte, una criatura, semblant a un pop eixí, de les profunditats, a la superfície. Era, de gran, com una llar. Tenia uns tentacles llefiscosos i violetes i un cap allargat, totalment repel·lent. S'abalançà cap als dos nois, però el germà amb una empenta, fou que ella es capbussés, salvant-la de la mort que li donaria el monstre. En canvi el noi no va poder fer res per salvar-se del monstre, que l'agafà amb un tentacle i l'estrenyé, destrossant-li els membres. Immediatament el monstre marí va desaparèixer amb el cos mort del noi.
La noia, de setze anys, va arribar sola a aquella roca. Aixecant-se allí i maleint-ho tot.
Quan la bèstia, amb un gran salt, arribà a la roca veié una noia que s'havia suïcidat a l'expectativa de tornar a entrar al mar i morir o quedar-se a la pedra, i morir.