La filla

Com una llopada famolenca a la cerca de bestiar domèstic, els setze homes de la patrulla de recaptació de contribucions i bagatges del Batalló de Girona baixaven de Beuda. Un foc taronja aixecava el dia a l’horitzó que s’estenia més enllà del pla de Capellades, el fum de les xemeneies de les cases de Besalú i la calitja dels camps del Candell formaven una lleugera boira baixa. L’ hora de màxim esgotament del cos humà adormia el voluntari de la milícia per la llibertat que feia guàrdia a la torre del rellotge, al turó de Santa Maria
Quan s’amagaven per les entrades del carrer de Figueres, els voluntaris de la fe, amb pantalons vermells, cartutxera negra, i boina, semblaven dimonis de l’infern més profund en busca de comdemnats. Al carrer de la Font, el gall cantà i els carlins trobaren la porta de la casa de l’alcalde. El capità amb el mànec d’un fuet de pell de toro colpejà la fusta de la porta.
- El meu home va marxar ahir, amb dos regidors – mostrà el rostre per la porta mig oberta, tremolosa la Margarida, la muller-. El cap militar de la plaça d’Olot ens exigeix contribucions i civada sota pena de mort... – El capità féu un gest d’incredulitat -. Entreu i busqueu-lo- ordenà. Mentre els altres feien guàrdia a fora, quatre nois s’endinsaren cap dins. Eren joves de reclutats al llindar de les ermites de la muntanya. El diumenge a la sortida de la missa del migdia, s’havien apuntat a la carlinada perquè eren joves i no veien cap altre manera de prosperar a la vida o perquè els altres també ho feien.
En obrir la porta, en Ventura alçà les celles que cobrien uns ulls de primera aigua de mar, se li inflaren les venes del coll i els músculs. Dreta entre l’armari i el llit amb les dues mans als pits, hi havia la criatura més bella que havia vist mai. De les nines de jade del Perú en lliscaven llàgrimes clares com la primera rosada, la cabellera negre brillant li queia sobre les espatlles lleugerament rosades d’una pell setinada com el vellut del ventre dels colomins acabats de néixer. La noia tremolava. Havia escoltat les històries de la presa de Berga. En mirar els ulls del soldat, es va tranquil·litzar. El tenia pres a la mà. Era impossible que li fes cap mal.
- Què hi ha a qui dins Ventura ? – demanà el sergent.
- Res... –contestà, mentre posava la mà sobre la boca tova com una cirera madura i els seus dits lliscaven sobre aquella camisa de seda que donava el tacte d’una pell suau, calenta, vibrant... que ja mai oblidaria .
- No diguis res, que cap mal t’ha de passar –digué a la noia -. Hi ha una finestra vigilaré que no sortí cap cipaio! –cridà el jove.
- Molt bé Ventura –contestà el sergent.
Se sentien els sorolls de la cerca: calaixos que s’obren, portes que colpegen els vestiments, cristalls que es trenquen... L’angoixa i els xiscles de la dona de l’alcalde omplien de dolor l’ànima de la noia, però els voluntaris continuaven la feina. La jove, que començava a sentir una atracció per aquell bell guerrer, que havia de tenir la mateixa edat adolescent, apropà el cos, que bategava mil palpitacions de por i desig, envers el cos poderós del mascle.
- L’hem trobat !!!
La noia va ajuntar el seu cos al del soldat i tombà el cap sobre el seu pit, com si fossin xicots, promesos de tota la vida..
- Cap mal li passarà –digué en Ventura -. T’ho juro per la Dolorosa de la processó del teu poble.
- Tots a fora ! – cridà el capità.
Abans que sortís de l’habitació la noia refregà el seu rostre amarat de llàgrimes per la cara d’en Ventura. Que sortí de l’habitació amb rostre d’argila.
Al cap de poc la patrulla marxava amb l’hoste a la carrera. Dins la vila la milícia s’organitzava com podia; malament. La corneta que tocava alarma esclafia el silenci i feia plorar la mainada que es despertava. Deu homes van sortir, però per enmig dels ocres i verds glaucs de febrer, els semblava veure tons vermells sospitosos. Per fi en Vinyoles, sergent dels Guàrdies de la Llibertat va ordenar la retirada.
Mentrestant, la patrulla carlina ja vorejava la riera de Palera. Els camps de Bellestar i Capellada quedaven a la vista, com un tauler de taques verdes i ocres sota les muntanyes. Ja a Beuda a les faldes de les serres s’ aclofaven les masies grosses del Noguer de Segueró i el Falgars . L’ església parroquial enmig de les torres mig enrunades dels castells que governaven en temps feudal . Sobre els turons les torres de guaita erigides damunt antigues construccions del temps de la repoblació medieval i a les crestes de les muntanyes els campanars d’espadanya de les remotes ermites es confonien amb les copes dels arbres.


*****


Pel camí fondo i estret, sepultat entre romegueres, l’heura, i les fulles punxegudes dels pins, caminava la patrulla amb el capità al davant i els presoners al mig de les boines vermelles; estacats pel coll i per les mans. Els presoners relliscaven en la fullaraca humida i els rocs grossos punxeguts i molls se’ls clavaven als peus.
Un home silenciós, petit i sec de rostre arrugat i cabells emblanquits per la dura vida de traginer, fumava un cigar assegut al banc del llindar de l’hostal de la Codina . Era l’emissari que esperava la patrulla per portar la petició de rescat a Besalú, que era de cent unces d’or a canvi de la vida.
La patrulla arribà a l’hostal amb estrèpit de fusells i bagatges. El capità ordenà que es lliuressin els presoners del lligam del coll i que fossin entrats a l’hostal. Amb empentes dos voluntaris van fer entrar l’alcalde i els altres presos dins de l’establiment. Abans de passar cap a les tenebres, l’alcalde dirigí un seu esguard de terror i suplica envers en Ventura que despertà en el noi un remordiment del seu record de la carlinada. En Ventura memoritzà el dia que per riure del rostre d’un capellà caigut van estar a punt d’afusellar-lo. En la ment li van venir les imatges de la conquesta de Berga, on els voluntaris cremaven les portes de les cases i perseguien les donzelles pels portals. Els records se li esborraven entre nebuloses per deixar pas a la imatge suau i estimada de la filla de l’alcalde.
A la nit, es llevà decidit. Estaborní el sentinella, obri la porta, alliberà l’alcalde i el féu saltar per la finestra. Quan volien córrer cap a la malesa farcida de pins negres, alzines i faigs, l’ombra del capità, dreta i gegantina, com si fos la d’un cavaller antic, se’ls interposà davant.
- Atureu-vos miserables ! – el ulls del capità brillaven ferotge i felina ràbia en la negra nit.

En Ventura s’ajupí, posà en tensió els seus muscles mentre treia el punyal de la funda amagada en la mitja blanca de la cama. Un ressort l’impulsà en l’aire de manera que caigué com un llop sobre el dissortat, qui llançà un crit que s’aturà quan el punyal tallà la laringe. En Ventura, amb les mans plenes de sang, i l’alcalde s’endinsaren en el bosc, saltant pedres i matolls, deixant la roba i la pell en les branques espinoses.

******
La Margarida i la seva filla Maria Anna estaven furioses envers el destacament de Voluntaris de la Llibertat de Besalú i també contra els carlins que s’havien emportat l’estimat cap de família. La major part dels veïns van acudir a la casa de l’alcalde per oferir els seus serveis. També van anar-hi gent de les masies de la rodalia. Tot el poble bullia contra la poca utilitat dels Voluntaris de la Llibertat, als quals acusaven de només ser bons per plantar l’Arbre de la Llibertat a la plaça i de cobrar contribucions de guerra a les famílies benestants. El sergent de voluntaris assegurava que la zona estava dominada per les partides carlistes que assetjaven la ciutat d’Olot. Es veu que els carlins concentraven grans unitats davant de Tortellà i dominaven tota la muntanya. Explicava que qualsevol força armada que sortís del poble anava abocada al suïcidi, però les dones el titllaven injustament de covard.
En el cervell de la Maria Anna es repetia la promesa del voluntari “no l’hi ha de passar cap mal” . Llavors la noia pregava a la Mare de Déu del Dolors, a la qual demanava la vida del pare.
- Ja n’hi ha prou ! –cridà la Margarida i amb la seva filla creuà la porta. En veure les dues dones vestides de negre caminar cap a l’església de Sant Vicens. Les dones, homes i nens que restaven a les cases van sortir per acompanyar-les. A la porta del temple reclamaren la presència del rector. L’home alt de rostre quadrat amb el cabell blanc, es va oferir per anar a trobar els carlins.
En aquell moment els espies que estaven a la Plaça de la Llibertat van reconèixer la figura de l’emissari, amb el cigar a la boca que enlairava fum blau. L’home en veure les figures de rostre escèptic assegudes a l’atri reconegué els partidaris de la causa. S’hi acostà i els va fer lliurament del paper amb les pretensions dels segrestadors. Un home calat a una barretina de rostre encerat amb arrugues retallades pel formol d’un fuster s’aixecà i va fer lliurament del paper al capellà. El mossèn informà als presents que els carlins reclamaven cent unces d’or que s’havien de lliurar a l’hostal de Lligordà
L’endemà a les set de la matinada l’Ajuntament es reuní al costat del cementiri. Durant el dia anterior totes les famílies del poble havien reunit els diners amagats sota les rajoles fruit de jornals a veremes, d’estalvis seculars i destinats a il.lusions transmeses per generacions. Els diners per salvar l’alcalde estaven allí, però com es podien traslladar en un temps en què els camins eren tant insegurs. L’Ajuntament decidí que els traslladaria el rector acompanyat de la Margarida i de la Maria Anna. Totes les forces en combat respectarien un capellà i dues dones submergides en el dolor.
Quan la llum suau de l’albada començava a desfer les tenebres, un carro amb la foscor de dues dones de dol i la sotana d’un capellà sortia en silenci de Besalú. El carreter feia anar les xurriaques en cops apagats, la mula caminava amb passes lentes i temoroses com requeria l’ocasió. Dins el carro la Margarida i la Maria Anna regiraven els rosaris de pinyol i deixaven anar una lletania d’oracions. La Margarida resava per l’home i la Maria Anna pel pare i el desconegut carlí.

******

Abans de l’albada, estaven a l’hostal d’en Caules, des d’on es veia Besalú, Des de l’hostal es veia com del poble de Tortellà en sorgia fum negre. Una columna formada per carros, animals de càrrega i persones s’allargava per la carretera de Tortellà a Argelaguer. Era la gent del poble que fugia de la crema i saqueig del seu poble.
Aprofitant la nit, els dos homes baixaren a la vila . Per fi arribaren a la porta de ca l’alcalde. El batlle colpejà la porta però ningú l’obrí.. La veïna, una mestressa de cabell vermell i ulls blaus, els informà que les dues dones havien sortit a l’alba per lliurar a l’hostal de Lligordà el rescat a una patrulla carlina. Els dos homes renegaren de ràbia, sentiren com un foc nou entrava dins els seus cossos. Dins la casa, l’alcalde obrí un departament d’on tragué dos moderns fusells Remington i dos revòlvers Walker Dragoont 1847. En Ventura s’ompli la cartutxera de bales i la motxilla d’aliments. L’alcalde es posà les sabates de casera i tots dos sortiren a la carrera de la casa. La pèl roja havia avisat la milícia i se’ls afegiren sis voluntaris de la Ronda Volant.


*****



A mitja tarda arribaren a l’Hostal de Lligordà , on veieren el carro parat i la mula estacada a l’abeurador. Cada un dels homes s’ajupi sota les finestres, menys en Ventura i l’alcalde que amb una escopeta a la mà dreta i una pistola a la mà esquerra entraren a l’establiment. Les flames de la llar de foc donaven moviment als forcs de cebes i alls penjats d’uns claus forjats i un xic més enllà una incomptable rastellera de tomàquets d’un color entre groc i vermell es convertia a la vista en una flama que sorgia de la paret. A l’escó la Margarida i la Maria Anna feien costat al capellà que resava en veu baixa. L’hostalera asseguda en una cadira feia cara de llàstima i maleïa els durs temps que li havia tocat viure.
En entrar els dos homes, la dona i la seva filla s’aixecaren com i es llançaren als seus braços. La Margarida i en Joan quedaren sorpresos quan la Maria Anna es llançà amb els braços oberts envers el coll d’en Ventura. El primer en comprendre el que passava fou l’alcalde. Un cop passada l’efusió de l’encontre la Margarida explicà que ja havien lliurat les cent unces a l’emissari de la patrulla de recaptació que envoltava l’establiment. La ràbia va esclatar en els cors de l’alcalde i en Ventura que explicaren la veritat. Esgotats per tants dies de fugida i lluita decidiren tornar a Besalú.

*****
L’1 de març de l’any 1874, La Maria Anna, aportà en el seu matrimoni, tal com consta en els capítols, cent seixanta-cinc lliures de Barcelona, una faldilles i gipó de bonet, un vestit de faldilla de bonet blau amb les seves puntes i gipó de panyo, una mantellina de baieta, un caputxó d’escot negre i un davantal de blavetó, vuit camises noves de cànem de lli i una caixa nova de noguera amb pany i clau i algunes joies de la seva mare. La Maria Anna era una noia afortunada pel testament que li havia fet el seu pare l’alcalde i el prevere que l’havia apadrinada. Per això el jove pagès, Ventura Ferrarons, va signar els capítols, on es comprometia a no reclamar res més.

*******

A Olot, el 16 de març de l’any 1874, en el decurs d’un ball un espia informà al general Savalls que el desertor de la carlinada que havia assassinat el capità, Vallestil, s’havia casat amb la filla de l’alcalde de Besalú. Savalls digué que volia aquell home per afusellar-lo amb els Voluntaris de la Llibertat de Tortellà que havia pres dos dies abans a la batalla del Toix.




******

Pel camí cap al poble després d’una dura jornada de treball als boscos de Sant Ferriol, en Ventura va veure un noi, que mentre caminava explicava acudits i imitava els animals del bosc. Va saber que es deia Ezequiel i que tenia un caràcter que assegurava la diversió dels que l'envoltaven. L'Ezequiel era prim, restava sempre inclinat enrera com un arbre torturat pel vent, de faccions molt pronunciades, tenia un aire seriós i místic, que solia trencar amb manifestacions facecioses, acompanyades de còmiques gesticulacions. Tenia la sort de fer riure els seus companys quan s'ho proposava i la desgràcia de fer-los també riure quan no ho volia. Aquell dia l’Ezequiel es quedà una mica enrera del grup, cosa que aprofità en Ventura per esperar-lo amb la intenció d’escoltar les divertides històries que explicava.
- És aquest ! Ja el tenim ! – cridà l’Ezequiel

D’ entre les falgueres que creixien al llindar de la clariana en sortí una patrulla de carlins, amb els fusells apuntant a l’alçada de la cintura. En Ventura es veié perdut, el seu rostre quedà blanc. El capità dels carlins portava pantalons de vellut i armilla i només es diferenciava d’un pagès per la boina. S’apropà a en Ventura i el colpejà amb força amb el bastó que portava , mentre cridava embogit.
- Traïdor ! traïdor... !
Tot seguit la patrulla traslladà en Ventura a Riudaura, on tenien presos els vençuts del Toix.

****

Quan la Maria Anna trobà a faltar en Ventura pensà el pitjor. Al cap d’unes hores, uns traginers l’avisaren que una columna de carlins s’apropava a Besalú. La seguien, amb molta pena, trenta-dos presoners de la Milícia de Voluntaris de Tortellà i un desertor . La Maria Anna agafà deu unces d’or, una pistola de dona, una daga i la companyia del seu padrí el mossèn. Mirà per la finestra. Una filera de trenta homes sortia de la vila pel camí de Fares. Era la milícia de la vila que abandonava la vila: els carlins eren els amos d’Olot i baixaven de la muntanya.
Els presoners arribaren a Besalú el 18 de març, i van ser reclosos a l’església de Sant Pere. La noia i el capellà demanaren parlar amb el general Savalls el qual els concedí audiència al Palau de la Cúria Reial. El general digué al capellà que tingués cura dels assumptes del cel, que ell en tindria dels de la guerra. A la nit confessaren els presoners que s’hi volgueren acollir. Mossèn Josep confessà els membres de l’escamot d’execució per la qual cosa els va convèncer al preu d’una unça d’or per cada sota condició que no tiressin sobre en Ventura. L’endemà al Candell afusellaren 33 republicans. En sobrevisqueren quatre que ferits foren indultats. El cinquè indemne s’amagà entre els cadàvers i, abans que el llencessin al fossar, pogué arrossegar-se i fugir. Segons el llibre de registres i defuncions de la parròquia de Besalú dels 33 afusellats només moriren 27 a l’acte. Els altres quatre, tot i quedar ferits de més o menys, gravetat foren indultats i del cinquè no se’n té constància 1.
En Ventura brut de la sang dels seus companys pogué tornar a Besalú, on envellí al costat de la Maria Anna. Encara als anys cinquanta del segle XX, cantava a la mainada del poble la cançó que va aprendre la darrera nit a la presó.

“Soldats per la presa d’en Nouvilas./ Presoners vàrem ésser./ Per la culpa d’aquell pillo./ Que no es sap disposar de res// De Riudaura a les Preses. /Acompanyats vàrem ser/ Per una ronda de carlistes/ I en Nouvilas també./ De les Preses a Besalú./ Un bon fart de caminar./ A Besalú arribats/ En van parlar de confessar./ Ja podeu comptar vosaltres./ Quina nit vàrem tenir./ Un deia a l’altre/ “demà tots hem de morir”// Tu hereu del Candell./ Te’n pots ben alabar. / De la sang dels presoners./ Els camps varen regar.// Oh / Tu Candell /et pots ben alabar./ De la sang dels voluntaris. / La terra podràs regar” 2