La felicitat efímera

Observant amb retrospecció dos anys enrere tenia tot el necessari, compartia vida amb la persona més dolça del món, molt diferents però ens complementàvem. Només agafar-la per la cintura, sentia com una força màgica em recorria des de l'última vèrtebra fins l'extrem dels meus dits. Sentia felicitat, sabia que estava a casa.
Aleshores un estrany sentiment d'avarícia em va fer buscar nous camins per intentar superar aquestes emocions i trobar-ne de més intenses, com a conseqüència em veia obligat a abandonar el caliu que ella em donava.
Vaig relacionar-me amb companyies diferents, buscava sota les pedres, escoltava promeses de felicitat i sentia cossos als quals encaixàvem a la perfecció.
Una persona va aparèixer a la meva vida, un altre cor ferit que necessitava recompondre's. Entre llençols vam mantenir converses les quals van crear un pensament mutu que érem l'un per l'altra. Des de la primera nit ja vam començar a viure junts, a compartir tot el que tenim, a fer la vida que ens agradaria fer i acabar les coses que ens agradaria haver fet amb les nostres anteriors parelles. Passen uns mesos i decidim anar a viure a un altre país, el més gran error que pogut cometre.
Estic lluny del meu país, ara ja és real, estic dormint en una habitació preciosa als afores d'una ciutat de l'oest d'Anglaterra amb una persona que miro als ulls i veig que seguim tenint alguna cosa en comú, els dos no ens sentim a casa.