Cercador
La fàbrica.
Un relat de: sputnik- Compartir:
Una premsa puja i baixa escopint bafarades calentes de vapor a cada contacte. La mateixa atmosfera que en una tintoreria. Dues mans, que conserven els deu dits, posen i treuen peces de plàstic de manera rutinària. La ràtio es repeteix de dilluns a dissabte: 17 premsades/minut, ni una sinapsi. Aleshores, una ment s’eleva i sobrevola la cadena de muntatge. Únic objectiu: oxigenar-se. Traspassa dos forjats i fuig teulada amunt. A l’exterior, per evadir-se, recupera aquelles paraules:
-Deixa’t de prejudicis, Biel. Només prova-ho. No se m’acut millor manera per a conèixer algú. Ja saps què diuen: “Digues-me com escrius i et diré qui ets”.
Si no li hagués fet cas, dues setmanes abans, avui no tindria aquell neguit a la panxa.
Al principi, escollir un xat sense imatge li havia semblat una bona idea. Pur. Fins i tot , romàntic. Fer servir les lletres com a sedàs tenia la seva gràcia.
Els primers intents foren desesperants i estèrils. Si rebia un “Ola”, sense h, notava la depressió o li venien basques. Després, amb ella, va arribar la complicitat escrita. Centenars de línies de xat per fi s’entrellaçaren. Vingueren nits de somriures i cafès a tocar de la pantalla. Cap fotografia. Només les seves literatures. Ni una trucada.
Fa dies que va com un sonàmbul a la feina. Amb 784 frases a l’historial d’amistat ja vol posar-li cara. Necessita una cita abans que perdi una falange. I si avui les pells, les veus i mirades s’entenguessin? De nou, una punxada.
Intenta que la resta de jornada li passi ràpid. Pensa en temes de conversa, posats i entrena una rialla.
Al bar on han quedat, la taula és blanca i lluent. No té arestes. La seva conversa tampoc. Porten una bona estona parlant i tot flueix. Si hi ha silencis, se’ls pren com petits oasis. La personalitat digital ja és història i la versió analògica agafa confiança. La musculatura es relaxa i la veu ja no tremola. A cada glop, nous cercles de cervesa s’estampen damunt del marbre. Ara, els displays reproductius es posen en marxa. Mentre ell s’estarrufa com un ocell multicolor. Ella, de cada gest, en fa una dansa. Sembla que els temps s’hagi aturat però un cambrer badalla al fons de la barra.
De tornada a casa, al portal del seu bloc, ella li fa un petó entre bústies de famílies desconegudes. Llavors, el convida a fer l’última copa al tercer primera. Ell, dissimuladament, es palpa la butxaca posterior dreta del texà. Un preservatiu crepita. Aquesta nit desitja que el làtex sigui porós, que no retingui totes les partícules. L’últim que vol és tornar a sentir aquell repicar, el puja i baixa i ja està, la mateixa banda sonora que a la fàbrica. Notar com dues peces s’encaixen a pressió, per força. On és la màgia?
El trajecte en ascensor el fan abraçats. Ella recolza el cap en ell. Les dues panxes en contacte. Dos milions d’insectes alats s’agiten dins els seus estómacs. Un a tocar de l’altra.
-Deixa’t de prejudicis, Biel. Només prova-ho. No se m’acut millor manera per a conèixer algú. Ja saps què diuen: “Digues-me com escrius i et diré qui ets”.
Si no li hagués fet cas, dues setmanes abans, avui no tindria aquell neguit a la panxa.
Al principi, escollir un xat sense imatge li havia semblat una bona idea. Pur. Fins i tot , romàntic. Fer servir les lletres com a sedàs tenia la seva gràcia.
Els primers intents foren desesperants i estèrils. Si rebia un “Ola”, sense h, notava la depressió o li venien basques. Després, amb ella, va arribar la complicitat escrita. Centenars de línies de xat per fi s’entrellaçaren. Vingueren nits de somriures i cafès a tocar de la pantalla. Cap fotografia. Només les seves literatures. Ni una trucada.
Fa dies que va com un sonàmbul a la feina. Amb 784 frases a l’historial d’amistat ja vol posar-li cara. Necessita una cita abans que perdi una falange. I si avui les pells, les veus i mirades s’entenguessin? De nou, una punxada.
Intenta que la resta de jornada li passi ràpid. Pensa en temes de conversa, posats i entrena una rialla.
Al bar on han quedat, la taula és blanca i lluent. No té arestes. La seva conversa tampoc. Porten una bona estona parlant i tot flueix. Si hi ha silencis, se’ls pren com petits oasis. La personalitat digital ja és història i la versió analògica agafa confiança. La musculatura es relaxa i la veu ja no tremola. A cada glop, nous cercles de cervesa s’estampen damunt del marbre. Ara, els displays reproductius es posen en marxa. Mentre ell s’estarrufa com un ocell multicolor. Ella, de cada gest, en fa una dansa. Sembla que els temps s’hagi aturat però un cambrer badalla al fons de la barra.
De tornada a casa, al portal del seu bloc, ella li fa un petó entre bústies de famílies desconegudes. Llavors, el convida a fer l’última copa al tercer primera. Ell, dissimuladament, es palpa la butxaca posterior dreta del texà. Un preservatiu crepita. Aquesta nit desitja que el làtex sigui porós, que no retingui totes les partícules. L’últim que vol és tornar a sentir aquell repicar, el puja i baixa i ja està, la mateixa banda sonora que a la fàbrica. Notar com dues peces s’encaixen a pressió, per força. On és la màgia?
El trajecte en ascensor el fan abraçats. Ella recolza el cap en ell. Les dues panxes en contacte. Dos milions d’insectes alats s’agiten dins els seus estómacs. Un a tocar de l’altra.