La donzella dels estels

Vivia la donzella en el seu palau d'argent, on mots i paraules discutien en plena harmonia, trobant nous camins, on abans sols s'hi veien viaranys.
La princesa observà el cel, i es demanà com podia ser, que tantes lluminàries no els caiguessin al cap als mortals de la Terra. Un de llest va contestar-li que s'aguantaven amb un fil fosc de la tapa del cel. Aquella nit ella va plorar, perquè ningú havia gosat riure, ni que fos per espantar els fantasmes de la ignorància que planaven pel palau.
El passerell del comentari, un dia va ser la mà esquerra del senyor del palau, i la donzella va empal·lidir, va tornar a observar el cel, i va pensar, si la Terra gira, i es desplaça, com és que no caiem a l'infinita foscor que ens envolta? I aquella veu del passat va respondre, que les parets que aguanten la tapa del cel no ho permetien. Aquella nit tampoc ningú va riure, no... el varen aplaudir... era la mà esquerra del senyor del palau, que encara va afirmar que la terra era la base de la olla que tapava la volta del cel, i per tant, era plana.
Ella sabia pels savis del passat que la Terra no era plana. No entenia moltes coses, però si l'horitzó del mar no era pla, la Terra tampoc.
Molta gent va morir defensant aquella idea, i va guanyar el de la tapa i la base de l'olla. I la nit va durar molts segles. I les seves llàgrimes es varen assecar, una nit que els de la terra plana la varen fer callar, per sempre.

No hem canviat pas gaire, quant ara encara hi ha gent que mataria per defensar aquells que deien que la terra és plana.